18.03.2018 - 22:00
Ha mentit Carles Puigdemont? Ens va enganyar quan, en la campanya que conduïa a les eleccions il·legítimes del 21 de desembre, assegurava que si el votàvem i el fèiem president tornaria de l’exili?
Suposo que això us ha cridat l’atenció tant com a mi. Que després de la victòria de Puigdemont en aquelles eleccions, vull dir, i després de la convocatòria d’investidura fallida del 31 de gener, algunes veus hagin insistit a titllar el president de mentider. I hi insisteixin. Algunes veus. Recordo que ho deia un dia, desagradable com és, aquell tertulià contumaç que respon al nom de Gonzalo Bernardos. Recordo que unes altres vegades n’ha fet la cantarella, també, com un corcó insuportable, aquesta mentidera professional que és la diputada Inés Arrimadas. En cito aquests dos exemples concrets, entre tants més, per ajudar-vos a fer memòria i deixar clar que no parlo en abstracte. I perquè ja és hora que posem cada nom on correspon.
Tots dos han coincidit a fer un raonament elemental. El resumeixo. Carles Puigdemont va prometre que tornaria si guanyava. L’endemà del 21-D tenia el suport parlamentari necessari per ser investit president; per tant, va guanyar i podria haver tornat. Però no ha tornat. En conclusió, no ha fet allò que va prometre que faria. Per tant, ha mentit. Fi del raonament.
La veritat és que costa mantenir una mínima cortesia davant aquesta mena d’argumentació fal·laç. És tan estúpidament enganyosa, que podria dur algú a atribuir aquesta seva estupidesa als qui l’esgrimeixen. Però compte amb el parany: no és per estúpids que ho fan, sinó que més aviat així fan gala del seu cinisme inqualificable. No deu ser casualitat que no hàgim sentit aquesta mena de penjaments en boca de cap dels nostres. Perquè tots tenim prou senderi per entendre per quins motius el president no ha tornat encara. No és perquè la seva paraula no valgui, ni és per covardia, ni ha estat per egoisme. És, simplement, per coherència i per dignitat institucional. Perquè empresonat no que no podria complir la seva paraula.
No, el president Puigdemont no ha mentit. El govern espanyol el va desafiar a presentar-se a les eleccions, i llavors va i les guanya. I aleshores les seves institucions es van coordinar per fer inviable la conseqüència lògica d’aquell resultat electoral, que se l’investís president. Amb excuses de mal pagador. Que és allò que són. Amb l’amenaça segura d’empresonar-lo si intenta venir i de processar tots els qui li facin costat. Per això el presenten com un empestat i el titllen de fugitiu, per més que tècnicament no ho sigui.
Qui menteix? Veiem cada dia, si més no d’ençà del mes d’octubre, que els qui parlen en nom de l’estat espanyol no tenen cap escrúpol a l’hora de tergiversar els fets. Com no en tenen a utilitzar la força per reprimir la discrepància. Ni a prevaricar com si la llei només s’hagués fet perquè la complissin els altres. Qui és que va dir que l’1 d’octubre no hi hauria cap referèndum i que, després, el vespre d’aquell mateix dia, va afirmar sense rubor que no hi havia hagut col·legis electorals, ni urnes, ni recompte de vots? Doncs això.
Menteixen tant i tan descaradament, i amb tanta frivolitat retreuen als altres que menteixen, que hem de perdre la por d’assenyalar amb el dit cada mentider quan digui una mentida. No, senyor Bernardos, no el creiem quan mira de confondre’ns, perquè tots sabem que menteix. No, senyora Arrimadas, no s’esgargamelli més perquè les seves mentides són tan evidents que no ens les empassem. No, senyor Rajoy, senyora SSS, senyor Méndez de Vigo, no retreguin més als altres la mesquinesa amb què actuen vostès. I, sobretot, no s’escarrassin més a dir que tot ho fan per nosaltres i en nom nostre, en nom de la majoria dels catalans. Perquè aquesta majoria ha parlat amb voluntat diàfana tantes vegades com n’ha tingut ocasió. El 21 de desembre, sense anar més lluny. I així de clar: no els volem.