Nota prèvia: si voleu, podeu anar directament als tres darrers paràgrafs d’aquest text. I aleshores, si ho creieu convenient, podeu continuar on deixo aquesta frase.

La setmana passada hi va haver aldarulls a Cuba. En realitat, d’aldarulls segur que n’hi ha hagut a molts altres llocs del món. Més i tot, hi ha indrets que viuen amb disturbis i violències permanents, com la franja de Gaza, per a citar-ne un. Però hi ha una mena de premsa i una mena de gent que no diuen mai res del que Israel fa amb la població palestina i, en canvi, aprofiten qualsevol manifestació en contra del govern de Cuba per amplificar fins a la màxima potència els defectes que demostra –segons les paraules d’aquesta premsa i d’aquesta gent– el règim castrista, la dictadura comunista i altres expressions que s’arrosseguen des de temps molt llunyans.

No començo així aquest article per cantar tot seguit les excel·lències democràtiques de Cuba. No hi he viscut mai. I, tot i que estic convençut que el govern cubà limita en un grau o en un altre la llibertat dels seus ciutadans, perquè és la condició innata de tot estat –controlar, penalitzar la dissensió, afavorir la delació–, no puc entendre de cap de les maneres que hi hagi gent que, com jo, no ha viscut mai a Cuba, però s’atreveix a denunciar allò que hi pugui passar mentre calla com un cadàver davant de les coses que passen al seu voltant.

El súmmum d’aquesta hipocresia l’hem vist aquests dies quan Pedro Sánchez va dictaminar que “és evident que Cuba no és una democràcia”, tot arrogant-se el poder de definir la qualitat democràtica d’un país estranger a pesar de tots els dèficits democràtics que pengen de la monarquia hereva d’un dictador que ell representa. Caldrà recordar a Sánchez que Espanya és el país del món amb més artistes empresonats, segons Freemuse, organisme consultor de l’ONU. És només un exemple, i no el més sagnant.

Però d’hipòcrites n’hi ha més: tots aquells que clamen en contra de la repressió que diuen que hi ha a Cuba, però no diuen res quan atonyinen, persegueixen i empresonen ciutadans que, sense violència, van participar en un referèndum per a saber què vol ser de gran el poble català; o tots els que, amb posterioritat, han defensat els drets que tenim els ciutadans de posar en perill la “constituvexació” espanyola. Insisteixo: abans de parlar de la falta de llibertat a Cuba, que parlin dels presos polítics, o de Valtònyc, Pablo Hasel, Tamara Carrasco, Marcel Vivet, Pol Serena i tants i tants altres que, involucrats en la repressió en contra de l’independentisme o en contra de qualsevol altre dret conculcat per l’estat espanyol, han estat o són castigats.

Les queixes més eficients són les de proximitat. Quan et queixes de les coses que passen –o que diuen que passen– molt lluny de casa teva, però aplaudeixes o fas veure que ignores la repressió i les desigualtats que t’envolten, demostres que, en realitat, de llibertat només t’importa la teva i la de la teva classe social. I si això passa és perquè et beneficies d’aquesta llibertat de què tu gaudeixes, avalada per tot el sistema que en protegeix uns i en criminalitza uns altres. Cridem-ho ben alt: la llibertat individual és una entelèquia si no es produeix en un ordre d’igualtat. Que puguem escriure “fora el Borbó” no és res més que una anècdota personal si aquesta frase no pot fer-se realitat. Que dos milions de persones, pel cap baix, vulguin ser independents d’Espanya és irrellevant si el sistema político-judicial espanyol s’encarrega d’impedir la possibilitat democràtica d’aconseguir-ho.

Tant de bo els cubans puguin ser lliures, o més lliures; voldrà dir que hauran aconseguit una igualtat sociològica. Ja em perdonareu, jo desitjo el millor al poble cubà, però ara per ara prefereixo reclamar la llibertat per a àmbits més pròxims que els d’allà. Primer, perquè la meva queixa és inservible per a les seves lluites. Segon, perquè com deia un vell amic anarquista, la solidaritat només pot començar per unes certes dosis d’egoisme.

I ja que proposo que fem queixes de proximitat, acabaré aquest text amb una.

La setmana passada, a banda del soroll que alguns van fer amb les protestes a Cuba, van sortir dues notícies relacionades amb Catalunya. La primera és que els índexs de pobresa al Principat han arribat a unes cotes molt alarmants: segons un estudi de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), més d’una quarta part de la població –el 26,6%– sobreviu per sota del llindar de la pobresa, una xifra que s’agreuja en el sector de la infància, que arriba ni més ni menys que al 35,7%. La segona notícia és que les institucions catalanes i tota una colla d’empresaris han presentat la candidatura Pirineu-Barcelona als Jocs d’Hivern del 2030.

Ja sé que la meva opinió és irrellevant, però voldria fer constar en acta que, si vaig estar en contra dels Jocs Olímpics del 92 –allà va començar la gentrificació de la ciutat, entre més coses–, no cal dir que, amb aquestes xifres de pobresa i d’exclusió social, proposar ara uns jocs d’hivern em sembla directament repugnant.

Un aclariment per a tots aquells a qui els agrada la parafernàlia institucional: uns jocs olímpics no aturaran els registres de pobresa, justament el contrari, els faran créixer. Dels jocs del 92 els qui en van sortir beneficiats no van ser els pobres; del Fòrum de les Cultures, tampoc i, així, van repetint-se les coses. Cada vegada que un polític o un empresari diu que s’han de fer sacrificis per a l’economia –ho hem vist durant la pandèmia, ara ho demanaran per a aquests jocs fraudulents–, un pobre es mor de fam i un ric s’afarta de riure.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.