23.05.2021 - 21:50
Es comentava, d’alguna manera o altra se sabia, s’intuïa, un cas aquí, una experiència enllà… Després d’haver passat els moments més greus i temorosos, es va començar a explicar. Algunes protagonistes, les qui n’eren capaces i en volien parlar, ho rememoraven. I ho recull un dels reportatges del darrer Anuari Mèdia.cat, “Parir en pandèmia: una retallada als drets de les embarassades“, d’Elena Navarro Sancho. Que què va passar? Exactament això. Que si els drets de les embarassades ja eren fràgils, al començament de la pandèmia, i amb l’argument de la por i la desconeixença, encara es van vulnerar més.
Dones que van haver de parir totes soles, que els havien negat l’acompanyament en un moment com aquell, com també havien hagut de fer soles moltes visites de seguiment de l’embaràs. Dones a qui van practicar cesàries que no calien, que no tenien cap justificació mèdica. Dones que van haver de parir sense anestèsia epidural per falta de personal. Parts, expulsius, amb la màscara posada, malgrat PCR negatives. Nadons que van ser separats de la mare en néixer i durant hores… No sé si ens n’imaginem les seqüeles. Durant el confinament, més de la meitat de les embarassades va tenir símptomes de depressió i ansietat. No sembla gaire estrany.
Va ser només al començament, això és veritat. I tampoc no va passar a totes les sales de parts de tots els hospitals. De seguida es van actualitzar els protocols per evitar pràctiques que anaven en contra de tota demostració científica i que només responien a la por. Davant la por, més violència obstètrica, perquè ja no devia venir d’aquí. Però tampoc és que ara hi hagi cap protocol clar, més enllà de quatre recomanacions bàsiques dels organismes internacionals, que sempre hi han estat, com ara no separar un nadó de la seva mare, promoure el pell amb pell, permetre que l’embarassada estigui acompanyada, etc. La màscara sembla que encara es resisteixen a deixar-la de banda, tot i que segons el cas, i el lloc i el personal, s’és més permissiu o menys. Cada centre té el seu protocol, vet aquí l’arbitrarietat de la situació. Però tenir un embaràs i un part respectats no hauria de dependre d’un factor com la sort: els drets hi són, sempre, arreu.
Arran de l’article de Mèdia.cat, la setmana passada van emetre per Instagram Live una entrevista a dues protagonistes del reportatge, la periodista Alba Carreras, que va parir el 17 de març de l’any passat, tot just acabat de decretar l’estat d’alarma, i Lucía Alcaraz, llevadora a Can Ruti. Si la podeu recuperar, és molt recomanable escoltar-les.
Certament, tot això sembla que ja ha passat. Però convé explicar-ho: què és, això que va passar, i recordar-ho. Perquè no torni a passar.
I avui on som? En un punt més avançat, segurament. Tot i que encara hi ha situacions que no hi haurien de ser, perquè com dèiem, l’arbitrarietat dels protocols fa que tot plegat depengui de qui et toqui, de qui et faci el seguiment, de l’hospital on et correspongui parir. Ho saben, les embarassades, quins drets tenen? Ho saben, que han de poder estar acompanyades a totes les proves i durant el part? Que no les poden separar del seu nadó, que els beneficis del pell amb pell són tan clars i evidents que sempre s’ha de promoure, en qualsevol context? I més enllà de les mesures anti-covid, saben quines tècniques acostumen a aplicar, quan i per què, saben que tenen dret de ser informades de tot en tot moment, que són elles les qui han de tenir la darrera paraula? I s’explica, a les embarassades, tot això, i prou? O encara són considerades subjectes passius, tot i tractar-se d’un dels moments més transcendentals de les seves vides i en què, òbviament, han d’exercir un paper actiu?
Fa uns quants anys que es parla obertament de la violència obstètrica i s’hi ha començat a posar remei. Però encara hi ha massa paternalisme, després de dècades en què s’ha prioritzat la medicalització de l’embaràs i el part i s’ha anat arraconant el paper fonamental de les llevadores. De les comares. Les primeres setmanes de la pandèmia no van fer sinó evidenciar la fragilitat dels drets sexuals i reproductius, que van sofrir una reculada.
Si la informació acostuma a ser poder, en contextos de vulnerabilitat com és un embaràs i un part, encara ho és més. Com més empoderades estiguin les embarassades i com més assentats estiguin els seus drets, més difícil serà que es tornin a cometre barbaritats com les d’ara fa un any.
La llevadora Lucía Alcaraz feia la reflexió de com n’és, d’important, perquè els drets de les embarassades siguin plenament reconeguts i els parts plenament respectats, que hi hagi persones amb aquesta sensibilitat també en càrrecs de gestió. Un revulsiu necessari perquè s’acabi de capgirar una situació que, de mica en mica, i gràcies a l’impuls de moltes dones, cada vegada és una mica millor. Al capdavall, tal com va dir Alcaraz, els drets sexuals i reproductius són una qüestió política.
Això. Una. Qüestió. Política.
