Però què és això que tornarem a fer? Quatre idees per a començar-ne a parlar

«Si no comencem a parlar clarament de quin full de ruta volem establir no estarem preparats per a executar-lo»

Vicent Partal
13.06.2019 - 22:24
Actualització: 14.06.2019 - 00:24
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

De les intervencions dels presoners polítics a la darrera sessió del judici al Tribunal Suprem espanyol, n’ha emergit a tall de resum la frase de Jordi Cuixart ‘ho tornarem a fer’. En part perquè sintetitza bé allò que una part dels presos, no tots, van voler dir. En part perquè la poderosa maquinària d’Òmnium ja s’ha encarregat de fer-la sobresortir.

Ahir de matí em va sorprendre molt de veure cartells d’Òmnium enganxats pel carrer amb la frase, que és evident que havia estat pactada amb molta anticipació. I encara em va sorprendre més de comprovar que, si més no en tots els cartells que vaig veure, deien que tornaríem a manifestar-nos, a expressar-nos, a mobilitzar-nos i a votar. Tot de coses que no és que les tornarem a fer, sinó que ja les fem cada dia –votar, per exemple, ja hem votat quatre voltes d’ençà del 27 d’octubre del 2017. I per cap d’aquestes coses, com a tals, no jutgen els presos polítics.

També ahir al matí el president de la Generalitat, Quim Torra, es va referir a la frase de Cuixart en uns termes d’indefinició bastant semblants. Encara, amb l’ajut d’una frase de Lluís Companys, es va entendre millor que es referia a alguna cosa més que manifestar-se, expressar-se, mobilitzar-se i votar. La pregunta, per tant, és òbvia i crec que cal que ens la fem obertament: de què parlem? Què és això que tornarem a fer?

El context en què Jordi Cuixart va fer aquesta declaració anava clarament molt més enllà de votar i d’expressar-se. Tots els qui vam sentir les seues paraules interpretàrem que deia que tornaríem a fer allò per què van ser detinguts i per què seran condemnats injustament, que tornaríem a fer allò que vam fer l’octubre del 2017. Que tornaríem, per tant, a exercir el dret d’autodeterminació, com el Primer d’Octubre, i que tornaríem a proclamar la independència, com vam fer el 27.

Però, si és així, si la intenció és aquesta, ja cal que anem per feina, que pactem com fer-ho, que establim un full de ruta assumible per totes les organitzacions independentistes, partits polítics inclosos, i practicable pel parlament i pel govern.

Això no ha estat possible fins avui, perquè el judici i la competència per l’hegemonia electoral ho impedien a la pràctica. I cal dir que ja hem perdut prou temps. D’ara endavant, és una tasca urgent. Fins i tot si per a concretar-la cal, com em fa l’efecte que caldrà, esperar a veure què passa definitivament als ajuntaments, sobretot què passa a Barcelona, que pot marcar molt el futur immediat. I si cal esperar també que es desenganyen definitivament aquells membres de les cúpules dels partits convençuts que hi haurà un indult dels presoners o que una reforma retroactiva del codi penal els acabarà evitant de passar més anys a la presó, possibilitats que em semblen completament descartables.

Amb aquests advertiments, doncs, i en el mentrestant, els ciutadans de peu i les organitzacions civils crec que tenim la responsabilitat de començar a imaginar opcions i d’estendre obertament la necessitat de concretar aquest ‘ho tornarem a fer’. I, assumint aquesta responsabilitat, personalment se me n’acudeixen quatre, d’aquestes opcions que considere factibles, tot i que, evidentment, podrien ser moltes més. Les explique per ajudar al debat.

1.-Eleccions plebiscitàries. És cert que seria ‘tornar a fer’ una cosa que no va acabar de funcionar però també és cert que la barrera del 50% ara és molt més a l’abast que al 2014. Caldria guanyar unes eleccions amb majoria absoluta de vots també i recuperar la declaració del 27 d’octubre. Però amb la incògnita de saber com el govern faria allò que no va fer aleshores. I comptant, evidentment, que en aquesta ocasió no hi hauria unitat i que serien tres o quatre els partits o forces independentistes que hi competirien.

2-. ‘Tornar a fer’ el Primer d’Octubre. És una hipòtesi que pot estranyar d’entrada però que té una gran potència política. Respondre al final de la repressió pel Primer d’Octubre tornant al punt d’inici és demolidor per a l’estat, car demostra que el seu esforç ha estat debades. D’incògnites, en aquesta via, també n’hi ha moltes, però la principal seria saber si es podrien tornar a mobilitzar els dos milions de persones. Jo crec que sí, però és evident que és un risc. Per a Pedro Sánchez seria una perspectiva horrible, segurament la pitjor de totes.

3.-Fer un procés de proclamació de la República que no es base en l’acció política de la Generalitat, sinó en el control efectiu del territori per diverses organitzacions i institucions. És a dir, ‘tornar a fer’ un Arenys de Munt, però ara no centrat a votar, sinó a assumir el poder efectiu. El fet que tots els partits independentistes es dediquen a pactar governs municipals contra partits independentistes ho dificulta, d’entrada. Però és veritat que aquesta possibilitat és aquella en què la pressió popular seria més efectiva i la incapacitat pràctica de l’estat espanyol per a frenar un moviment com aquest, més gran.

i 4. ‘Tornar a fer’ un Slesvig-Holstein. És a dir, aprofitar la via europea per a imposar canvis i forjar situacions impossibles de gestionar per a l’estat espanyol. Segurament, això reclamaria un canvi d’estratègia en què s’aprofitàs millor l’article 2 del Tractat de la Unió Europea, acusant Espanya de negar els drets dels catalans com a minoria nacional i remarcant que això és incompatible amb les normes europees, apuntant a l’aplicació de l’article 7. Tanmateix, en aquest camí caldria bastir una aliança molt estreta amb la resta del país i amb els occitans d’Aran, els bascs, gallecs, canaris i musulmans de Ceuta i, sobretot, Melilla, pel cap baix i això pot ser lent.

És evident, finalment, que qualsevol d’aquestes possibilitats –tornar a fer unes plebiscitàries, un Primer d’Octubre, un Arenys de Munt o un Slesvig-Holstein– és compatible amb qualsevol combinació entre totes quatre. I evidentment cap no ha de ser la sola possibilitat i n’hi pot haver més que a mi no se m’ocurreixen. Però si no comencem a parlar clarament de quin full de ruta volem establir no estarem preparats per a executar-lo. I si no executem res a curt termini, les dignes paraules dels presoners es limitaran a ser expressions temporals de desigs inconcrets. I pense que tots devem convenir que ells no ho mereixen i que nosaltres, si més no molts de nosaltres, no ho volem. Comencem a parlar-ne, doncs?

 

PS. Veig en els comentaris dels subscriptors que pesa molt el desànim per l’actitud dels partits polítics. Potser caldria, doncs, un pas previ que no és cap altre recuperar l’autonomia de la societat civil i tornar al punt en que els partits sentien la pressió del carrer. O és que ja no recordem que sempre que el procés estava col·lapsat la gent ha posat en el seu lloc als partits? El punt on ens trobem ara no és l’excepció sinó la regla: les europees de 2015 es van fer trencant una llista unitària que estava pactada ja, el 9N es va fer dividits i barallats, els discursos posteriors de Mas i Junqueras van portar a mesos de tensió que semblava que s’acabava el món, passat el 27S la CUP va forçar el pas al costat de Mas, el fracàs del primer pressupost de Puigdemont es va salvar pactant el referèndum del primer d’octubre… Vist així la veritat és que sembla mentida que es puga patir encara perquè els partits no s’entenen.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
13.06.2019  ·  22:12

La primera condició indispensable és que tots els partits i institucions independentistes es posin d’acord i això no ho veig per enlloc. És una pena no escoltar a la ciutadania.

carme vilella
carme vilella
13.06.2019  ·  22:26

Estic una mica desanimada i crec que de poca cosa es pot perlar, quant els partits independentistes no saben posar-se d’acord ni per governar un ajuntament, sols busquen el poden i l’independentisme queda a segon terme, el poble vol independència, però dissortadament els partits volen el poder, i el que realment em preocupa, és que faran quan el tinguin ? lluitar o seguir discutint.

Jordi Pedemonte
Jordi Pedemonte
13.06.2019  ·  22:27

La primera opció, Eleccions plebiscitàries, és el que volen alguns partits amb liders ni independentistes ni sobiranistes per posar president i oblidar el tema.

La segona opció deixaria España malament i a nosaltres pitjor, feina per a no res.

La tercera opció seria a mes potent, però és molt difícil anar a una sense una organització amb solvència al darrera, que sigui prou dispersa i a l’hora prou concreta per aglutinar un moviment de desobediència massiu.

La darrera opció es resumeix amb la màgia de la UE, que no va tenir cap problema amb tots els morts de l’antiga Iugoslàvia a les portes de casa i que si no veu perillar els seus diners, no farà res de res.

Òscar Alegret
Òscar Alegret
13.06.2019  ·  22:41

Veient què fan els partits “independentistes” en les negociacions per a formar les batllies de diferents poblacions, em sembla que no farem absolutament res amb relació a aquest “ho tornarem a fer”. Com pot ser que tant ERC com JxC pactin amb el PSOE en algunes poblacions? Com pot ser que es prenguin batllies l’un a l’altre? Així ens duran a la independència?

Empar Valls
Empar Valls
13.06.2019  ·  22:45

Crec que en Cuixart es referia a l’autodeterminació de Catalunya, es dir a fer un nou Referèndum.
Per mí és una bona idea pels següents punts:
1- és el que més odïa Ñ,
2- el que més temen,
3- el que el mon accepta i entén millor,
4- si el nou govern ñol intenta evitar-ho de males maneres, es demostraria que el problema és Ñ.
5- seria un altre acte de desobediència civil,
5- és el que sabem fer millor els catalans i de gran consens votis el que votis , i segur tindríem un gran èxit,
Tenim iniciativa, organització, talent, idees, ganes de desobeir, gran voluntariat, i no cal fer-ho exactament igual.
I després…

Jordi T.
Jordi T.
13.06.2019  ·  23:07

Fins que no vegi una unitat estratègica en els partits independentistes, que son els únics que poden fer política, jo no somiare en cap nou pas.

Josep Usó
Josep Usó
13.06.2019  ·  23:17

Crec que, més prompte que tard, els membres de les cúpules dels partits que encara es pensen, a hores d’ara, que hi ha alguna cosa a negociar, hauran de plegar i deixar pas als qui ja saben què es juga i amb qui. Llavors, tot tornarà a començar i l’estat espanyol entendrà que, malgrat els seus esforços, està pitjor que estava abans del 2014. És el poble, qui avança; i això és impossible d’aturar. Ni amb la col·laboració dels partits que s’anomenen independistes.

Xavier Bes
Xavier Bes
13.06.2019  ·  23:35

Ni plebiscitàries ni 1-O. El referèndum està fet i la República proclamada. S’ha de tirar endavant i fer efectiva la República. El HOTORNAREMAFER vol dir que insistirem i persistirem en la desobediència civil.

Ermenegild LLobet
Ermenegild LLobet
13.06.2019  ·  23:54

Veig un escenari interessant per a la segona opció. Convocar un segon referèndum coincidint amb un nou referèndum a Escòcia. Es posaria molta pressió a Ñ per acceptar-lo i se li donaria una dimensió europea que el 17 no vam aconseguir.

Albert T
Albert T
13.06.2019  ·  23:57

Tornar a fer? No voldria aigualir la cosa, però si l’octubre del 17 va acabar en desastre per culpa dels politiquets, amb la colla de botiflers que ens han sortit ara ja de manera descarada, serà molt difícil que molts ens apuntem a fer res amb aquests impresentables caragirats! Com per tornar a fiar-se’n!

Gerber van
Gerber van
13.06.2019  ·  23:58

Fins ara sempre he pensat que el referendum ja vam fer i no cal repertit lo. Però llegint l’article de Vicent que això podria ser demolidor per l’estat, ara penso que això podria ser una bona idea.

Però llegint l’article de Pere Martí d’avui, semble de moment hi ha un desacord entre els partits polítics en tots els nivells. Per això no crec que la solució vindra des de les intitucions Catalanes (Govern, Parlement, Ajuntaments). Més aviat em semble l’iniciativa ara ha de venir des del poble, potser conduït per l’ANC i Omnium. Tinc al cap una vaga general i indefinida o una cosa semblant. Ho podem fer, perquè ja vam fer el 3-O.

Ignasi Mora
Ignasi Mora
14.06.2019  ·  00:18

Com a valencià que soc, m’interessa l’alliberament de Catalunya, però també el del País Valencia i les Illes. Per tant, a més de tot allò que s’hi proposa, crec que caldria expandir pels territoris propicis de l’Estat un pensament alliberador, ben endreçat i efectiu. Alhora, caldria pensar en organitzacions preparades per dur a terme el nostre anhel de llibertat i independència. L’asfíxia, la corrupció i la perversió d’aquest Estat és un caldo de cultiu excel·lent per tal de plantejar la solució a la nostra desgràcia de viure sotmesos.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
14.06.2019  ·  01:39

Si ha de ser pels politicastres que descriu Pere Martí, el ridícul. Caldrà picar molta pedra i moltes crestes però l’electorat que els ha confiat el vot en ajuntaments i al congrés sembla més desconcertat que un ànec al Liceu. Feliciteu Colau, Iceta i Collbony. Com no agafi el toro per les banyes la societat civil malament pinta.

Antoni López
Antoni López
14.06.2019  ·  02:16

Amb els cracs, acollonits, que tenim al parlament i amb les actituds d’immaduresa política dels partits pel mig i escanyats econòmicament quan li vagui al “gobierno sentral” i amb l’espanyolisme sindical contentet d’anar fent panxa,. Això si, els manifiestofiliofils esterem disposats com sempre, a portar a passejar la canalla. Tenim males cartes, vuits i nous i cartes que no lliguen. Sort n’hi ha de la paciència i la resistencia
J.Pla va escriurer:” la mort tothom se la creu però ningú en parla,de Catalunya tothom en parla i ningú se la creu”. Em pregunto si pot ser això el que passa en els partits polítics.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
14.06.2019  ·  06:03

Vagi d’entrada que jo no se com s’hauria de fer. En realitat crec que el que- malauradament- ens manca és molt de temps per assumir un altre cop les coses i posar-nos-hi com a poble. Les oportunitats perdudes i el fet que Espanya desmunti fàcilment tot el que fem (el darrer l’obligació del MHP d’anar a Madrid per poder ser eurodiputat sense que a Europa ningú mogui un dit), junt amb la sensació que l’estat de dret no existeix i a ningú que no siguem els catalans li importa, no hi ajuda gens.

Ara, sempre he tingut molt clar la famosa frase apòcrifa d’Einstein: “Si no vols obtenir els mateixos resultats no facis sempre les mateixes coses”.

En aquest sentit qualsevol de les quatre vies són les coses que ja hem fet, amb resultats perfectament descriptibles. Més ho serien ara si ho provéssim, que ja sabem com ens ha anat.

Molt breument

* Full de ruta: ens hem passat 4 o 5 dels 8 anys que portem parlant de fulls de ruta. De “la legalitat a la legalitat” o de les “estructures d’estat”. Conceptes bonics per pobles civilitzats i no per Espanya. La legalitat a la legalitat ja s’ha vist que no és possible (on és l’aplicació de la llei de transitorietat, per exemple ?), i les estructures d’estat, o no es varen fer, o les que es varen fer varen néixer mortes o ràpidament foren escapçades (recordeu la Hisenda Catalana ? O la llei de Seguretat Social ?)

* Plebiscitàries: estaria molt bé, però els partits el que volen és le poder i l’hegemonia dins el moviment. No és necessàriament mesquinesa, perquè estan convençuts que amb ells al capdavant s’avançarà i que el del costat no ho fa bé, però converteix qualsevol majoria possible en estèril. L’experiència de les primàries a Barcelona, el fet que JxSi es dissolgués com un sucret a la que els partits varen poder, o l’actitud de la CUUUUP de no anar mai junts en una candidatura en què hi hagi la pèrfida dreta de Puigdemont & Co en són mostres

* Referèndum: si es prova podem esperar actuacions encara més troglodites- si s’hi arriba- i encara més repressió prèvia. Perquè ho creguem o no, Espanya també aprèn del que fa malament. El 9N varen deixar votar i fou una humliació per ells: el 1O tot fou més crispat i la violència per part seva va ser terrible. De debò algú pensa que la gent tornarà a anar a votar i que li obrin el cap per un resultat que no s’implementarà i per passar un altre cop pel mateix ? I que ells ens deixaran fer tal qual ? Això o un referèndum pactat, que és tan possible com obrir un sex shop a la plaça de Sant Pere del Vaticà.

* Via europea: malauradament, no en aquesta Europa. Una trucada va bastar per tal que un parell de guardes de seguretat impedissin l’exercici del dret de representació al MHP Puigdemont, vulnerant els drets de 2 milions de catalans. I es queden tan amples. Aquesta Europa ens deixarà sempre- a nosaltres i a qui sigui- tirats, perquè només es mou pel que interessa

Crec que ens hem de moure, però hem d’explorar vies efectives. Probablement les més dures, com ara el sabotatge institucional i econòmic (no violent perquè la violència ja l’hem provada històricament, nosaltres i els bascos, i ja sabem en què sol acabar, encara que només sigui per qüestions demogràfiques- apart de les morals i humanes), l’aliança amb qui estigui interessat en desestabilitzar Espanya, i començar a dir les coses pel seu nom: jo no vull ser un català adorable, a qui tothom vol abraçar, sinó que em respectin. A molta gent no li cauen bé els alemanys, per posar un exemple, però és un poble admirat i respectat.

Sense voler ser mandrós em fa molta por que nosaltres- la nostra generació, els que tenim 40-50 anys, el gruix dels que ens hem mobilitzat dia a dia, no tinguem ni la força ni la capacitat de fugir del nostre marc mental actual per a fer coses com les que dic. I el mateix que nosaltres els nostres políticis i líders socials i sindicals. Per això dic que crec que potser la propera generació ho assolirà, si són intel·ligents. I tant de bo m’equivoqui perquè el nostre país no es pot permetre gaires anys més d’atac constant, d’erosió, corrupció, nepotisme, xenofòbia, fatxenderia i injustícia

Júlia Laforga
Júlia Laforga
14.06.2019  ·  06:36

Per primer cop veig molt fluix el fil argumental de l’editorial. I reconec que no deu ser pas fàcil fer-ne una en les condicions actuals. Així que hi tirarem terra a sobre i endavant.
No sé si veig més del que hi ha, però per a mi ja apunta el nas un pacte vergonyós i poc edificant entre PSOEERC: Jo et suavitzo la presó de (qui sigui), jo t’ajudo aconseguir la presidència.
El lleó Rufian fa temps que ha amagat les urpes esmolades. Potser des que Tardà ja no és a Madrid i Maragall es veia alcalde??

Josep Segura
Josep Segura
14.06.2019  ·  06:38

El pas primer i indispensable és el reconeixement internacional de la República Catalana per part, al menys, d’alguns països. I això passa per una proclamació després de guanyar per més del 50% en vots una votació reconeguda per tothom, que seria l’opció “plebiscitàries” apuntada per en Partal. Res de 1-O bis ni de 27-S reciclat per”fer la punyeta a l’estat” (que se’n surt força bé), ni “control del territori” tipus Arenys (no tenim els Mossos!!!).

Antonieta Jarne
Antonieta Jarne
14.06.2019  ·  06:55

Ho tornarem a fer? Potser que primer acabéssim el que es va deixar penjat a l’Octubre de 2017. I per acabar-ho d’arrodonir, quan es coneix alguns que a partir de demà seran regidors i alcaldes de partits que s’autoproclamen independentistes la cosa s’aclareix o s’enfosqueix encara més. Potser que primer de tot els partits ens tractessin com a adults que som i que ens diguessin la veritat d’aquell estiu i dels anys anteriors des de 2012. Però això no ho faran, seria el seu suïcidi. O no. Perquè després de tot el que hem vist bona part de l’electorat els segueix votant. La màxima preocupació de Junts i ERC en aquests moments és repartir-se les cadires a les diputacions i els consells comarcals. Assumim d’una vegada que l’independentisme (la societat civil) és un pollet que corre i corre escapçat sense saber ni on va. Els partits, narinant.

Domingo Jurado
Domingo Jurado
14.06.2019  ·  07:29

Crec que sigui quin sigui el resultat del judici-farsa ens pot anar bé. Si absolen obliguen als polítics a negociar, si condemnen serà l’espurna per revifar el carrer. En qualsevol cas, cal rependre la iniciativa al carrer amb l’ANC i Omniun pressionant fort als nostres polítics, que els marqui i els envalentoni, perquè no farem res sense iniciativa política.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
14.06.2019  ·  07:51

Sense UNITAT mai, mai ho enteneu MAI hi serem lliures com poble…. fiem-nos dels xais amb pell de llop…

josep soler
josep soler
14.06.2019  ·  08:21

És clar que sí que ho tornarem a fer. Més que res perquè el règim borbònic ens continuarà aplastant les nostres llibertats, la nostra cultura i la nostra economia com portà fent els darrers 300 anys. Encara que era ben evident, només revisant la història o recordant les vivències dels nostres avis, avui sabem del cert que estem sols com sempre hem estat.

1.-Cap estat d’Europa ens ajudarà contra el neofranquisme, com sempre.
2.-A Espanya no hi ha cap partit veritablement d’esquerres ni progressista, com sempre.
3.-No podem comptar amb ERC, això sí que és nou.

Només ho aconseguirem si ens unim en una única i nova força política que encara hem de crear. Un partit transversal amb persones nobles, amb determinació i sense por.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
14.06.2019  ·  08:42

La millor opció és la primera, eleccions plebiscitàries. Per fer-les cal arribar a un punt de maduresa que actualment no gaudim. Cal una feina difícil, molt difícil de penetrar en sectors culturalment espanyols, molt girats d’esquena al procés i que vegin en la independència una millora clara del seu estatus i el futur dels seus fills, sense que es qüestioni ni haver de renunciar a les seves arrels. Per anar a unes eleccions plebiscitàries cal, ara sí, la unitat granítica de tot el moviment independentista, partits, sindicats, entitats socials, etc. En aquestes condicions, si es guanya de forma clara, estarem en condicions de fer front a l’estat espanyol i a Europa, de forma pacífica. La desobediència d’un poble que ha votat majoritàriament per esdevenir un estat ja no es podrà reprimir.

Mercè Pàmies
Mercè Pàmies
14.06.2019  ·  09:15

El Govern sabia que els documents per la independència que preparava Pi i Sunyer només servien per fer electoralisme. Un fet que també ha sabut la Guàrdia Civil des del principi de la instrucció del cas contra el procés sobiranista.

Volem saber què va passar … els catalans volem ser gent informada i no un ramat de bens. No es pot tornar a començar sense haver fet net.

Albert Miret
Albert Miret
14.06.2019  ·  09:23

Tinc la sensació -i m’agradaria molt que per una vegada es fes realitat-, que Esquerra Republicana ja comença a veure, que la teoria de l’eixamplament de la base a costa de la desunió dels partits independentistes produeix més pèrdues que beneficis, encara que s’hagi ampliat una miqueta. Durant el discurs d’ahir del Sergi Sabrià al Parlament, va citar “la unió dels indepes” almenys un parell de vegades. El President Torra ho va dir també forces vegades. En Tardà fa dies que calla, i això és molt estrany. Crec que els resultats de les darreres eleccions incloses les municipals i els desvergonyits cinturons sanitaris de les tres ultradretes contra els independentistes els està fent reflexionar que sense unir-nos no és possible tornar a fer res. Si fos així, l'”ho tornarem a fer” tindria realment sentit, i l’emotivitat de la tornada a la unió podria ser un senyal clar de sortida per la nova carrera. Si a més la CUP volgués entendre que els processos tenen fases, que les sempre invocades “dretes” de Junts per cat” ja ningú no sap on paren, que amb el vent en contra és indispensable saber orsar, és a dir saber driblar el vent fent esses per acostar-se a port, i que ser polític vol dir saber pactar, “tornar-ho a fer”, entendríem tots el que vol dir. Si els personalismes continuen negant la unió, no cal que tornem a fer res, perquè ho tornaríem a deixar sense acabar. Si ens unim tots, ho podem tornar a fer, i aquesta vegada sense dubtes, fins al final.

Ramon Bonet
Ramon Bonet
14.06.2019  ·  09:27

Unitat , si . Doncs fem un nou Partit -pont fins arribar a la República Catalana que aglutini sota un nom nou i explícit , a tots els Partits i Entitats que estan per votar la autodeterminació .

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
14.06.2019  ·  09:28

Llegida l’editorial, molts comentaris i el “bany de realitat” d’en Gilibert, crec que malauradament els presos polítics seran condemnats, hauran fet malbé, la seva vida, la de la seva família i a la presó no es pot fer res per Catalunya. Siguem realistes, no som finlandesos capaços de plantar cara a l’os rus. Nosaltres generem masses Icetes, Albiols, Collbonis, Colaus, etc. On la CUP en alguns ajuntaments prefereix el PSC abans que PdCat i ERC fa remoure Herribert Barrera en la seva tomba. Tinc com a mínim 20 anys més que en Gilibert, així que no puc més que pensar en: “Lasciati ogni speranza”. Sorry pals! Salut.

Josep Salart
Josep Salart
14.06.2019  ·  09:41

Sempre sembla que ens han de dir arri, arri com els rucs. O tenir una Soraya al govern espanyol o que hi hagi una sentència duríssima als presos (duríssima vull dir un minut més privats de llibertat) perquè ens adonem que som uns esclaus.

No, això va d’unió entre nosaltres i no de cúpules de partits que pacten interessos públics.

Això va d’ensenyar les dents treient els diners del bancs espanyols i no de p.. mandra de no trobar un caixer automàtic d’aquells tant familiars a prop de casa.

Això va tornar a fer el què calgui, de que les Cambres de Comerç mosseguin, de que Ommnium i ANC no tinguin por.

Això va d’apuntar-nos voluntàris a anar a la presó substituint a qui calgui. Com més hi anem, més se’n parlarà.

Això va de no parar i “pa-ci-fi-ca-ment” bloquejar-ho tot, sortir al carrer, a les autopistes, no deixa sortir cap mercaderia del port de Barcelona i estirar-nos mig la via del tren.

Nosaltres estem a preparats Vicent, i ho estem per treure els presos i abraçar-nos tots. Fins i tot m’abraçaria amb en Tardà, per dir un nom.

Josep Bargalló
Josep Bargalló
14.06.2019  ·  09:42

Com es deuen riure els nacionalistes espanyols al veure la poca unió que hi ha i com es comporten els polítics de partits independentistes en les eleccions de batlles en les majories de poblacions catalanes. Com es possible que es puguin unir amb partits del 155 que és com barrejar oli amb aigua. Hi han ratlles vermelles que mai s’haurien de traspassar.

Tal com veiem que es desenrotllen les situacions, crec que ens haurem d’esperar a la pròxima generació perquè tingui èxit les accions independentistes, doncs els polítics actuals no estan preparats per portar aquesta transformació.

Pep Agulló
Pep Agulló
14.06.2019  ·  09:53

L’EXÈRCIT SECRET DE LES URNES

La pregunta de la frase d’en Cuixart ens porta a parlar del futur que és el que ja tocava. Encara que aquest temps que ha durat el judici en què s’ha desfermat la competència hegemònica també ha sigut revelador de quina és la posició de sortida de la cursa que ve.

La frase és prou “liquida” com perquè cadascú en tregui un significat i també és evident que en la resposta veurem quin trellat li’n dona cada força política. Però jo no voldria discutir de les propostes d’en Partal. Crec que no hi ha espai en un comentari, sinó fer una consideració que també entraria en la pregunta: “ho tornarem a fer”. Que seria, el com ho hem de fer el que hàgim de fer.

M’he de remuntar a l’1-O. Un dels èxits, l’èxit d’aquell referèndum va ser la logística clandestina que va fer que apareguessin les urnes al moment oportú. La ciutadania va actuar com un autèntic exèrcit secret deixant al poderós aparell policial-militar espanyol en ridícul. Va ser transcendental per l’acció i pel cop psicològic, si no, no estaríem on som.

El procediment del govern va ser sempre posar les cartes sobre la taula de la legalitat espanyola (volem fer un referèndum) i després donar-li forma organitzativa. Al contrari de la societat civil mobilitzada: primer organitzem l’acció i després l’executem. Aquí hi havia dues estratègies que van confluir perquè la ciutadania va posar la cara enfront de la repressió.

Què vull dir? Doncs que l’estratègia unitària de tots els fronts de lluita, etc. l’ha de crear un estat major clandestí transversal al marge de les institucions, amb coordinació amb l’exterior, i després actuar. Posar les cartes sobre la taula en l’acció, en la iniciativa. Que el “ho tornarem a fer” no sigui entregar-nos en la safata de la legalitat de l’enemic a la brutalitat repressiva per omplir presons, sinó amb tota la intel·ligència, voluntat, militància i contundència de l’exèrcit secret de les urnes.

Joan-Esteve Simó
Joan-Esteve Simó
14.06.2019  ·  10:03

Avui NO estic d’acord amb el Partal !!!
Dons NO, no ho tornarem a fer, ja ho hem fet, l’1 d’Octubre és vàlid, i la Independència està proclamada, tot i que de moment no implementada.

Antònia Renau
Antònia Renau
14.06.2019  ·  10:07

Un amic meu.bon analista i llogic em deia,que fins que no ataquem els poders econòmics: bancs, elèctriques, etc..i dominen les infraestructures del país,sia obtenir funcionaments interns + democràtics i copar el poder d’aquests organismes, és difícil poder arribar a l’independència. doncs la pela és el cavall de Troya. Aixo està a mans del poble.
No em sembla psicològicament sa, tornar a intentar fer un camí fet que ens ha portat a on estem.
El cansancio es real per la gent de peu i el voluntarisme té límits, amb això per tornar a fer camí per l’independència real,aparts de fer uns anàlisis honestos ,em de buscar camins nous i potenciar-los dins la societat civil, doncs els partits cercant primer la seva subsistència a bases de cops de colces, per arribar el poder i les pròpies contradiccions els porten a negar a la práctica allò que reclamen.

Albert Martín
Albert Martín
14.06.2019  ·  10:15

Val, si: ho tornarem a fer. Però una mica millor, eh?

I, sobretot, aprenent dels errors, cosa que vol dir que en aquell nou moment serem capaços de fer tot el que no vàrem ser capaços de fer quan el desastre de l’octubre’17: controlar els llocs bàsics del territori, frenar o fer cas omís d’un 155 més dur, que el Baix i la petroquímica pararan dirigits pels seus sindicalistes i que els mossos es quadraran davant del President i no de la Delegada del Gobierno o del TSJC. I que el Govern no desaparegui al dia següent d’haver fet la proclamació d’independència.

Joan Begue
Joan Begue
14.06.2019  ·  10:26

Aquesta situació de reflexió i de pressa de conciència actual és bona és necessària. Malgrat arriba quasi dos anys tard després del 28 …29…30 d’octubre però hem viscut hem patit desencís amb la resposta dels nostres polítics la seva discrepància i la seva situació actual.
Que ha faltat? Conciència de lluita pacífica però ferma . Buidor de lideratge desorientació a falta d’aquest i temps per analitzar la realitat aconseguida, que ha estat molta i no s’ha perdut.
Objectiu de Poble un. Tenir reconeixement d’Estat i Nació amb criteris per a concurs internacional.
No hi cap altre objectiu més important i aquest és l’egregor que ens fa ser.
I tothom ho ha d’entendre partits líders pensadors poble. Aquí no hi valen estelades grogues blaves dretes esquerres burgesia i camperols no i poden haver distancia entre l’objectiu a Conseguir i com ho veig des del meu balcó
No em val dir, jo sóc de Junts jo sóc de l’esquerra Jo sóc de la Ciutat jo de la Comunitat. JO Jo jo… En milers d’anys la terra que vivim no serà igual no serà igual Catalunya ni l’Àfrica ni res del que volen com a propietat serà igual però que haurem fet com a societat Catalana si no podem oferir-li allò que creiem com a projecte de futur millor a la societat d’arreu del món,
Aquesta és la meva intenció aquesta és la meva lluita i de segur l’1 O. Catalunya ve donar una petita mostra al món.
Tornarem hi Guanyarem de fet ja hem començat sense saber-ho.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
14.06.2019  ·  10:36

Els polítics independentistes, exceptuant Cuixart, malauradament han perdut el nord.
No recorden que volíem sortir de tres-cents anys de genocidi tirànic.

Per què he de creure que faran alguna de les quatre propostes d’aquest editorial?
Pel mateix motiu que Partal ens va dir que érem a un pam de la independència??
Pel mateix motiu que ens va dir que un tren en baixada lliure no hi ha qui el pari??
Pel mateix motiu que el director ens va dir que no creia que Espanya utilitzés la violència per por a Europa??
Pel mateix motiu que Vilaweb ens digué que “Europa no permetria una actitut espanyola antidemocràtica??

No puc creure en CAP polític que ens no denunciï nit i dia que Catalunya està ocupada militarment des de fa segles.
No podem creure en la paraula de ningú que no tingui clar que volen fer desaparèixer qualsevol vestigi del País que fou Catalunya fa quatre-cent anys; molt abans que Espanya fos un país.

Només Jordi Cuixart sembla que ho vulgui insinuar amb certa valentia.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
14.06.2019  ·  10:51

Per a tornar-ho a fer caldrà que els partits no entorpeixin a les entitas civils i a la gent, com han fet darrerament. Sense gaire èxit pel conjunt de l’independentisme, per altre part. Les esquerres independentistes han d’entendre de una vegada que les dretes burgeses independentistes han de tenir un protagonisme molt significatiu: la independència només s’assolirà amb una revolució, i serà, és, una revolució d’arrel clarament burgesa, que a España mai s’ha fet. España ha passat de l’Antic Règim al “capitalismo castizo”, a través del franquisme, que no era sinó antic règim amb tocs de feixisme modernitzador. I ara ens trobem en una versió més de l’Antic Règim (segle XVII) amb tocs de un capitalisme molt sui gèneris.
Per tant cal tornar a la unilateralitat i als valors republicans, típics de la burgesia revolucionària que pren el poder. I no cal que ens preocupem de eixamplar la base perquè si practiquem aquests valors la base s’eixamplerà tota sola. Iniciem el Procés Constituent immediatament i la estupidesa de l’estat espanyol ja s’encarregarà de crear la oportunitat de implantar la República Catalana.
Per altre part les esquerres “revolucionàries”no independentistes han d’entendre que la revolució socialista o social no es pot fer sense unes bases que la facin possible i necessària, sense haver primer destruit l’Antic Règim. Marx dixit! Si tenim massa pressa per a fer-la passarà com a l’antiga URSS: un règim autoritari i personalista, per acabar en retorn a una altre versió de l’Antic Règim.

Enric Maçana
Enric Maçana
14.06.2019  ·  12:07

Ahuriem de dir al mon que Catalunya es una Colònia d’Espanya i que com a tal estem sotmesos a un proces d’expoli i de genocidi cultural i politic.
Ahuriem de dir que som un pais ocupat per un exercit enemig que reprimeix sense miraments les ansies de llibertat de la poblacio.
Ahuriem de solicitar la descolonització a les Nacions Unides.

Esther Miquel
Esther Miquel
14.06.2019  ·  12:17

La proposta del Pep Agulló tindria alguna cosa a veure amb el Consell per la República???

Joan Fermi Marsa
Joan Fermi Marsa
14.06.2019  ·  12:34

1º No tinc clar que està fent ERC.
2º Jo vaig votar CUP a l´ajuntament i Puigdemont a les Europees.
3º Els tres partits ahuríen d´anar junts i no hi van.
A partir d´aquí poca cosa és pot fer

Oriol Roig
Oriol Roig
14.06.2019  ·  12:35

Crec que les quatre opcions es poden combinar en una de sola. Fer unes eleccions plebiscitàries on el programa sigui un projecte de constitució de la República Catalana. La constitució hauria de ser curteta, tipus la d’Estats Units. Clara, concisa i molt oberta, perquè tothom la pugui acceptar. Els partits indepes poden anar junts o separats. En el darrer cas, tots haurien de dur EXACTAMENT el mateix programa (constitució). És probable que Espanya intenti ilegalitzar els partits o coalició que presenti aquest programa. Cal un pla B, tipus votar PACMA per tal que no guanyin partits unionistes per incomparecència.

eva salas
eva salas
14.06.2019  ·  12:46

Perdoni, Esther: coneix el significat de “clandestí”?
Li ho pregunto perquè si les ubicacions de les clandestinitats històriques, on es treballaven les ressistències, haguéssin estat explicitades sospito que les probabilitats de sobreviure s’haurien reduït considerablement.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
14.06.2019  ·  12:58

Unitat, unitat, unitat.
Coherència, coherència, coherència.

oi Rufián ? oi, ERC?

jaume vall
jaume vall
14.06.2019  ·  13:42

Amb la vènia, m’allargaré una mica, avui.

A) Sobre l’editorial. Passos per a tornar a fer un escac ¿i mat?. Opcions proposades.
1a. seria òptima si no fos perquè depèn dels partits, i ja sabem que no sera viable.
2a. seria la segona millor, però haurà de ser la primera, pel que acabem de dir. Serà la millor en tant en quant NOMÉS depèn de la societat civil, i de que poc més de dos milions de catalans continuïn estant convençuts que cal tornar a fer-ho.
3. seria la tercera opció millor sinó fos perquè no és possible. No hem control·lat quant tocava fer-ho, abans de la plantofada a l’estat / abans de la plantofada de l’estat, que ara és una quimera.
4. aquí, de nou, no depèn de nosaltres, caldrà que sigui la realpolitik dels fets consumats (d’altra banda és comprensible, jo no tindria gaire simpatia si una víctima de bullying no fa un primer pas per rebel·lar-se, enfrontar-se, lluitar)

B. Comentaris.
Òbviament no els puc valorar ni resumir tots, per tant, aquí hi ha els que més m’han agradat i convençut:
Oriol Roig. Interessant proposta, però no depèn de nosaltres exclussivament.
J.F.Marsa. Ho clava. (Tot i que Salelles criticant els germans Roca, i Boye criticant el defensor Melero, em recorden el tradicional sectarisme purista de les esquerres)
J.Ramon Noy. D’acord en que un projecte seriós, il·lusionador, potent i guanyador “ja eixamplarà la base”.
J.M.Martin. Va molt bé que algú ens recordi la pesantor dura de la realitat i la lleugeresa – amb risc de trivialitat- de l’esperança
Joan Begué. Encert. El que no fem ara, ja no es farà. La “lluita compartida” de la següent generació serà per l’ecologia, lluitar contra el canvi climàtic, contra el totalitarisme, i s’haurà de fer des de la unitat de l’escaquer que s’hagi aconseguit i sigui vigent aleshores.
Pep Agulló. Sí senyor. La fusió de les dues estratègies, és la clau de volta.
Josep Salart. Efectivament ara ja no va de manifestar-nos pacíficament. Mirem diaris i televisions que són les que ens interessen, les franceses, alemanyes, britàniques, estatunidenques: com a molt sóm un breu. Això va de sang. La UE (recordem-ho) només va fer parar la violència policial l’1/O quan les imatges eren ja insuportables. (Les sufragistes angleses, europees; els drets sindicals, la lluita dels negres als EUA, la resistència a l’apartheid, les independències diverses, fins i tot els armilles grogues…. quin preu han pagat?)
Miquel Gilibert. Agraeixo llegir tan sovint el bany d’escepticisme, de realisme, d’autocrítica, encara que sovint voregi el pessimisme. Si anem malament, s’ha de dir. I sí, hem de fer les coses diferentment. Ara bé, NOMÉS, les que vam fer malament. En vam fer algunes de molt bé.

C) Després de la notícia d’avui sobre una nova injustícia comesa contra el vicepresident Junqueras, no puc evitar de pensar que està molt bé estimar Espanya, una idea (il·lusionant, però ja definitivament obsoleta, incerta, falsa, inabastable) del que hagués pogut ser i no ha estat, no és, i ben probablement no serà mai. Però potser estaria millor estimar Catalunya, i estimar els rivals (que no enemics) sobiranistes. Actuar en conseqüència, i deixar l’egoïsme personal i l’interés partidista per a una futura situació normalitzada.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
14.06.2019  ·  14:08

Igual com tots els camins porten a Roma, totes les opcions, si tenen èxit, porten a la 3.

Però per poder dur a lapràctica la 3 necessitem molta més gent organitzada, i molt ben organitzada, de la que es va organitzar pel referèndum del 1-O.

Estaria bé començar per que al Consell Per la República s’apuntés més de 500.000 persones. Això és molt més viable organitzar-ho estant lluny de les urpes d’Espanya.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
14.06.2019  ·  14:23

Fent tot lo possible,
No compro productes ejpañoles,
No compro productes de botiflers,
No compro serveis ejpañoles,
No compro serveis botiflers,
No discuteixo amb ejpañoles, casi ni hi parlo,
Faig servir la meva llengua, el català,
Voto independència.
Col·laboro en lo possible amb organitzacions independentistes, i des de Mallorca poca cosa es pot fer més, això ja és terra perduda.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
14.06.2019  ·  15:19

No serà que ens excusem darrera del que fan els partits perquè nosaltres no ens veiem fent una altra vegada el que ja hem set capaços de fer?
Siguem honrats, siguem sincers…

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Roser Caminals
Roser Caminals
14.06.2019  ·  16:02

Les condicions ideals no es donaràn mai, però si assolim unitat ciutadana podem forçar la unitat dels partits. Si els presos, tal com es preveu, són sentenciats a anys de presó, a ERC se li farà difícil buscar aliances amb el PSOE. Albert Miret té raó que ja ha donat alguna senyal de retirada, i la CUP també s’està apropant de nou a JxCat tot i les crítiques a en Torra.
Cap estat pot empresonar milions de ciutadans. El recorregut de la repressió en un estat de la UE té limits, sobretot quan no és efectiva. Per tant, val la pena estudiar sobretot les opcions 2, 3 i 4. Som el poble i l’exli els que hem de liderar. Si som prou, tenim poder.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
14.06.2019  ·  16:20

No tinc temps de llegir els altres comentaris. Disculpeu si em repeteixo. Sr. Partal deixi de fer volar coloms. L’actitud dels partits dits independentistes ERC i CUP han fet esclatar qualsevol possibilitat d’entesa. Primerament la CUP dient als altres què havien de fer sense ells mullar-se. Després ha vingut el torn d’ERC amb les seves renúncies i traïcions contra JxCat, culminades amb els pactes amb PSC del 155 en alguns ajuntament per fer fora JxCat tot i ser la forca més votada.
Es evident que en aquestes condicions no hi pot haver cap mena de confiança

Sergi Guitart
Sergi Guitart
14.06.2019  ·  17:33

1/ Parlar d’independència per supervivència cultural dins la EU, i no parlar de República, no cal ser república per ser independents i guanyaríem molts suports interns i externs…

2/ Guanyar totes les eleccions (pseudo referèndums) per majories independentistes àmplies de més del 50%… “El independentismo gana repetidamente en Catalunya”…

3/ Insistir en el referèndum acordat i no fer pasos unilaterals ni considerats il·legals ni malversació ni punyetes (usar el cervell), i mentrestant arrivar als 2.750.000 vots independentistes minim…

4/ Si se’ns nega el referèndum seguir-lo demanant i seguir augmentant el nombre de vots (calen bones polítiques…) (cal guanyar “a ciutat”, a “comarques” està guanyat)…

5/ Quan la majoria ja es descaradament i inconstestablement independentista, dir-los a la cara cada dia que estan reprimint un poble honest i sincer i començar a buscar soport exterior…

6/ Amb amplia majoria independentista catalana l’estat espanyol queda bloquejat a Madrid si es juguen bé les cartes amb altres territoris… O ens donen referèndum o Espanya es queda literalment “bloquejada”, pasaran vergonya a EU i victòria Catalana 😉

7/ Al final baixen del burro i es fa referèndum a SI o NO a l’independència i se suposa que es guanya perquè tots els passos anteriors han sigut modèlics i la majoria ja es amplíssima…

8/ Si guanya el SI, s’estudia entre tots com implementar un nou estat dins la EU, similar a Escocia si ells ja ho haguessin fet, o nosaltres seríem el primer cas…Aquesta es la part més difícil, “com es fa l’entrega de la copa als guanyadors”…

Jo crec que hauria de ser una mica així, d’altra manera, ja veiem in hem anat a parar… Sense pressa, amb fermesa i honestedat… Paciència…

Josep M Armengou
Josep M Armengou
14.06.2019  ·  17:37

Dels al.legats finals dels presos i preses dimecres passat, que vaig seguir íntegrament, l’únic que em desconcertà fou aquell “Ho tornarem a fer” de Cuixart, que em vaig trobar arreu després, des que el van repartir en estoles a Triomf fins a la pl. de Catalunya al vespre.
No comparteixo en absolut la frase, que em sembla infantil, a hores d’ara, màgica, visionària.
Particularment, no penso fer res sense saber exactament i completament de quina manera. El sofriment possible no m’esvera pas. La performance catalana permanent, sí.
Per tant, estic entre els qui necessitem descompressió, una temporada intensa de decisions governamentals i parlamentàries de potència i molta extensió,….i no rinc cap mena de dubte que tot el que hem fet i fem ens porta segur a la nostra Llibertat.
Però numerets comunitaris, no, per favor.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
14.06.2019  ·  18:57

Les paraules de en Jordi Cuixart les vaig interpretar com que cap sentència ni presó faria que canviéssim la nostra voluntat per canviar coses que no ens estan bé i això ho faríem de manera pacífica, democràticament i mitjançant la desobediència civil, com ho havíem fet fins ara a.mb el fi d’aconseguir una societat més justa i més democràtica. No ho vaig entendre com que tornaríem a fer les mateixes coses i es què no crec que s’hagi de repetir res. El què s’ha fet ja està fet.
De vegades és millor parar un moment, estudiar bé la situació real ( hi ha moltes coses que no sabem com acabaran) i després actuar en conseqüència.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes