Què hi passa, al Tribunal d’Estrasburg, amb les causes catalanes?

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha tancat, de sobte i ràpidament, unes quantes demandes contra Espanya presentades per ciutadans catalans que al·legaven diverses vulneracions de drets humans. Aquesta setmana s’ha sabut que el 13 de febrer el jutge hongarès András Jakab signava, el mateix dia, l’arxivament de la causa presentada per Javier Martínez –el pare del nen de tres anys mort en l’atemptat del 17 d’agost de 2017 a la Rambla de Barcelona–, i el de les demandes presentades per Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua i la USTEC contra la decisió de la justícia espanyola d’excloure’ls del procediment que imposa un mínim del 25% de castellà i que sí que admet com a part una associació que propugna la supressió de la immersió. Pocs dies després, aquest mateix jutge arxivava la demanda del president Quim Torra i de l’ex-vice-president del parlament Josep Costa contra Espanya per l’espionatge amb Pegasus de què van ser víctimes.

En el cas de Torra i Costa, sorprèn la rapidesa inaudita amb què s’ha pres aquesta decisió, tenint en compte que van presentar la demanda el 24 de gener i va entrar a registre del tribunal el 6 de març. I, també, la coincidència en el temps amb l’arxivament de les altres demandes i el fet que totes les hagi signades aquest mateix jutge, que aquests darrers anys no ha fet cap pronunciament públic ni ha pres cap decisió que pogués fer pensar en cap possible animadversió amb la causa catalana. András Jakab diu a Torra i a Costa que no havien exhaurit pas el procediment intern en la justícia espanyola, segurament perquè, dels dos recursos que van presentar al Tribunal Constitucional, si bé un ja fou desestimat, encara n’hi ha un pendent de resolució.

Però en els altres casos desestimats, Jakab va més enllà: els rebutja perquè no veu que hi hagi cap aparença de vulneració de drets. Els advocats afectats no s’ho expliquen, i encara menys que s’hagi pres la decisió tan ràpidament. Hi ha un neguit per l’orientació que pugui prendre el TEDH en relació amb la carpeta catalana.

Totes les mirades es fixen en András Jakab, que és jutge del Tribunal d’Estrasburg d’ençà del 1r de novembre de l’any passat en representació d’Àustria, perquè ha fet una bona part la seva formació acadèmica en aquest país i fou assessor del govern austríac. Aquestes demandes desestimades havien estat presentades el darrer trimestre de l’any passat, just quan Jakab aterrava a Estrasburg, i han acabat passant per les seves mans, en la funció de jutge únic que decideix si hi ha una mínima aparença de vulneració dels drets al·legats perquè continuï el procediment. És una fase molt preliminar, tot just superat el primer pas de l’entrada a registre.

I d’ací ve que els advocats d’aquestes causes desestimades estiguin tan sorpresos, com manifesten en conversa amb VilaWeb: perquè eren demandes molt fonamentades i sobre les quals hi havia novetats periòdiques que n’exigien un seguiment i una actualització exhaustius. El TEDH insta els qui presenten la demanda, tan bon punt hagi estat registrada, a informar de qualsevol fet important que hi hagi en relació amb la causa, o qualsevol nova decisió per part de les autoritats de l’estat demandat.

I per això l’equip legal de Javier Martínez, format per Jaume Alonso-Cuevillas, Agustí Carles i Nico Krisch, anava recollint tota la informació nova i important sobre el 17-A que ha anat emergint en la comissió d’investigació sobre els atemptats que es fa al congrés espanyol. Perquè n’hi ha hagut, de novetats, com la desclassificació parcial de documents que revelen la relació que tenia l’ex-imam de Ripoll –el cervell dels atemptats– amb el CNI, i n’hi podria haver més, perquè hi ha hagut més peticions de desclassificació de documents. De manera que els advocats esperaven que aquesta comissió d’investigació acabés la feina per poder fer el lliurament de tota la nova documentació en el procediment.

Però András Jakab ha anat tan de pressa que ni tan sols han tingut temps de fer-ho. La resposta sobre l’admissibilitat de la demanda pot trigar molts mesos, fins i tot anys, però en aquests casos n’hi ha hagut prou amb unes quantes setmanes. Ara els advocats de Javier Martínez preparen un escrit de reconsideració, que és extraordinari, per l’aparició de nous fets significatius que palesen, encara més, la necessitat d’instar l’estat espanyol a reobrir la causa sobre el 17-A o de prendre les mesures necessàries perquè aporti tota la informació que encara no se sap sobre els atemptats.

El mateix dia, aquest jutge arxivava les demandes de les entitats en defensa del català a l’escola perquè, a parer seu, no presentaven cap aparença mínima de vulneració dels seus drets. No es tractava de prendre cap decisió sobre la demanda, sinó de començar un procediment per a escatir si s’havien pogut vulnerar els seus drets pel fet que els tribunals espanyols permetessin que una entitat que vol que es facin més hores d’espanyol a l’escola catalana pugui ser part en la causa que pretén imposar un mínim del 25% d’aquesta llengua i, en canvi, els qui defensen la immersió i que tenen una trajectòria llarga i acreditada en aquest sentit, en siguin exclosos.

Tanmateix, la decisió de Jakab no vol dir pas que el TEDH s’hagi pronunciat sobre la imposició d’un mínim del 25% de castellà a les escoles catalanes. De cap manera. Sobre el fons d’aquesta qüestió encara no hi ha cap pronunciament i, de fet, hi ha hagut precedents de sentències a Letònia que podrien afavorir la immersió en català. És una batalla encara per lliurar a Estrasburg, i fins i tot hi ha pronunciaments recents del Consell d’Europa –al qual pertany el TEDH– que insten Espanya a protegir el català en l’ensenyament.

Però per què ha passat això? Per què ha pres aquestes decisions tan ràpides, sobtades i contundents el jutge András Jakab? Segons les consultes fetes per VilaWeb, hi pot haver influït que el procediment habitual sigui que el jutge únic que pren la decisió sobre l’admissibilitat d’una demanda en posa en coneixement el jutge del país afectat, abans de prendre una decisió. I pot ser que hagi pogut ser permeable a les pressions espanyoles, no tan sols de la jutgessa espanyola, que actualment és María Elósegui, sinó també de personal que treballa al tribunal, com ara advocats de l’estat en excedència. En tot cas, ara per ara tot això no són sinó conjectures. No hi ha cap certesa, tret del fet que hagin coincidit en el temps i d’una manera tan ràpida totes aquestes decisions.

Aquest reguitzell de decisions negatives a Estrasburg coincideix amb la sentència del mes de febrer d’una sala del TEDH formada per set magistrats que va desestimar la demanda de Josep Costa, l’ex-secretari de la mesa del parlament Eusebi Campdepadrós i els diputats de Junts per les coaccions del TC contra la mesa a l’hora d’impedir que es debatessin resolucions sobre l’autodeterminació i contra la monarquia. Una decisió que Costa va criticar perquè, entre més coses, avalava la censura al Parlament de Catalunya.

Divendres hi ha prevista una altra resolució del Tribunal d’Estrasburg, aquesta vegada sobre la darrera demanda que Costa va presentar-hi contra Espanya, el setembre de l’any passat. És la demanda per la detenció de què fou objecte el 2021 per ordre de la magistrada Maria Eugènia Alegret per forçar-lo a declarar en la causa per desobediència contra la mesa del parlament de Roger Torrent. Costa denunciava que l’havien detingut arbitràriament i que li havien vulnerat la llibertat personal, la llibertat de moviments i el dret de no declarar. El mes de gener la demanda fou registrada i va començar la tramitació al TEDH. El fet que, justament aquest divendres, només cinc mesos després, ja hi hagi una resolució, i tenint en compte aquesta tendència recent d’arxivament de totes les causes relacionades directament o indirecta amb el procés, fa pensar que el tribunal també la tombarà.

En relació amb la carpeta catalana, resten pendents encara de resoldre les demandes dels ex-presoners polítics pel judici i la sentència contra l’1-O. El fet que ja siguin en la fase final de la tramitació, i que el tribunal hagi demanat informació addicional a Espanya sobre les queixes dels demandants per la inaplicació de la llei d’amnistia per part dels jutges espanyols, poden indicar que el resultat no segueixi el mateix patró que el d’aquestes causes desestimades en una fase molt més inicial. La sentència sobre la causa de l’1-O serà molt més determinant políticament, i es podria arribar a fer pública enguany mateix.