Que no és el cognom

Pau Vidal
18.11.2015 - 02:00
Actualització: 18.11.2015 - 10:12
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

I da-li amb els cognoms. Abans, durant i després de les eleccions hem de continuar suportant aquella cantarella que acusa el sobiranisme d’excloent perquè a les llistes de JxSí no hi ha cognoms castellans. És fascinant la facilitat amb què els llocs comuns neixen, creixen i es reprodueixen. Al cinisme espanyolista s’hi afegeix el bonisme ‘multiculti’, que reclama llinatges àrabs (com a metàfora dels immigrants) entre les files independentistes.

El cognom o nom de família és una marca tribal, una mena de denominació d’origen que explica d’on procedim. Perquè això sigui així, cal que aquesta D.O. es mantingui immutable, i és precisament per això que molts sicilians se’l modificaven en arribar a Amèrica (Rossetti per Ross, per exemple), igual que alguns jueus: per fugir de l’estigma. Modificacions fetes de manera, diguem-ne, paralegal. Ara et pots corregir el cognom si demostres que no és escrit correctament, però durant segles l’única manera oficial de modificar-lo, ja veieu quina paradoxa, era per error del funcionari registral. El llinatge Esnáider descriu en un sol mot un periple vital de tot un segle. El cognom, doncs, retrata el passat.

Del present, i sobretot del futur, se n’encarrega el nom. El nom de baptisme, no en va també anomenat nom propi. Els pares no són responsables dels cognoms de la prole (de l’ordre sí, però: la llei catalana et deixa ordenar-los com vulguis); l’única cosa que trien és el nom. I per què la tria és tan important, que fins i tot el ‘Diccionari dels noms de noi’ i el ‘Diccionari dels noms de noia’ són dos dels ‘longsellers’ d’Edicions 62? Doncs perquè un simple bateig ha de sintetitzar moltíssimes coses: la tradició, la moda, els referents culturals, la voluntat de ser, la relació amb la tribu… A l’Argentina, els Esnáider conviuen amb els Schneider, però es diuen Juan, Lorena o Eva, i no pas Wolfgang o Katharine. El pas dels Peres, Joans i Tereses a les Jèssiques, Kevins i Jonathans diu tant dels capgirells històrics que hem experimentat com un bon ’30 minuts’.

Segons l’Idescat, els cinc noms més posats a Catalunya l’any 2014 van ser Marc, Àlex, Pol, Èric i Martí per als nens i Martina, Júlia, Laia, Maria i Paula per a les nenes. Quan es treuen conclusions a partir d’aquests rànquings cal anar amb compte, perquè hi ha molts factors que n’expliquen el resultat final (començant per les excepcions: a totes les teories n’hi ha). Un de destacat és el notable nombre de parelles filles de la immigració (posem Sofía i Antonio, per exemple) que bategen els fills amb noms del país (Iu i Biel, posem per cas). El reflex exactament oposat del que va fer la burgesia franquista quan va omplir el registre de Pedros i Margaritas (i deixeu-me reproduir un cas deliciós publicat als obituaris de La Vanguardia ara al setembre. El finat es deia, ves per on, Bonet Godó. De nom, Javier. La vídua, Carbonell Torrens, María Luísa. I els fills? María Luísa, Javier, Victoria i Claudio. I atenció perquè ara apareix la Catalunya fracturada. Com es diuen els néts de don Javier i esposa? Doncs Jordi i Anna, un altre Jordi, i Víctor, Carlos, Miguel i Enrique. Si això no és una divisió en dos equips ja em direu què és. Només cal imaginar-se com deuen pronunciar el seu cognom els del segon grup per intuir a quina llista electoral segurament no aniran mai). Els cognoms queden, els noms s’adapten (i això passa a l’Argentina, a França, a l’Alguer, a Austràlia i a tot arreu on en algun moment de la història han rebut immigracions massives). El nom de pila, doncs, explica el present i anticipa el futur.

Per això és tan reveladora la llista de diputats electes de Ciudadanos al Parlament. De 25 noms, només un és inequívocament un antropònim català (Joan); 5 més són ambivalents (Laura, Noemí, Marina, David, Elisabeth) i un és francès (Jean Marie). Els altres 18 són estrictament castellans. Segurament això explica millor que cap altra cosa que no cantin ‘Els segadors’, perquè no se’n saben ni la lletra, que surtin a predicar al faristol en castellà, que no reconeguin la realitat plurinacional d’Espanya, que enredin Àngel Ros per instaurar el botiflerisme lingüístic a la Paeria, que presentin denúncies contra el Departament d’Ensenyament en ocasió del 9-N, com va fer la senyora Dolores Agenjo…

L’unionisme cínic i el multicultisme bonista fan mil escarafalls quan es parla d’aquestes coses i de seguida destapen el broc del lloc comú: etnicisme, racisme, fins i tot classisme… I ho amaneixen amb aquella presumpta gracieta irònica dels carnets de català: ‘Qui es pensen que són per repartir carnets de bon o de mal català?’ A mi, tanmateix, em sembla que el carnet de català se l’expedeix cadascú a casa seva, i que n’hi ha que n’estripen directament la sol·licitud. Si no, no existiria aquella distinció que ens solen demanar quan voltem per les Espanyes: ‘Ah, catalán. ¿Pero catalán catalán?’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes