El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

A sant Vicent i santa Assumpció, pel miracle dels vint-i-cinc.

Res m’hauria agradat més que commemorar el primer quart de segle d’aquesta santa casa amb una bona notícia. Una com ara: ‘Segons l’última EULP, el 99% dels catalans es comporten com qualsevol parlant normal i corrent.’ Però no podrà ser. La crua realitat no respecta ni tan sols l’ancianitat (per digital que sigui).

La deserció de Miquel Montoro és el reflex exacte de la situació sociolingüística en què vivim: tones i tones de bones intencions, de proclames esforçades, d’iniciatives voluntàries (‘Necessitem youtubers catalans!’), esclafades sense pietat per la castellanització més banal, la gota malaia que s’infiltra dia a dia sense aturador. La mateixa setmana que la Canet s’havia de sentir els retrets més absurds per haver anunciat una col·laboració en un programa del Canal Súper3, l’última promesa del l’star system mediàtic del país es passava al costat fosc.

És evident que en l’ascens fulgurant del nin de ses taronges hi havia tingut un paper determinant l’exotisme del personatge, representat pel seu parlar amb un gust tan marcat de pagesia autòctona. No és descartable que més d’un mallorquí hi trobés un regust folklòric un poc empipador, i fins i tot que més d’un barceloní poc viatjat el veiés risible; però qualsevol cultura normal ha de tenir de tot per poc que pretengui ser això, normal. Des del centre fins als extrems, i en Miqueló anava de primera per compensar l’altre extrem, el del comunicador lingüísticament híbrid, que d’aquests n’anem sobrats. En Miquel era dels nostres.

És obvi que si hagués engegat en castellà no hauria atès mai la popularitat que ha atès: la gràcia era el que explicava, sí, però sobretot com ho explicava. Més forma que no contingut. Ara tots sabem que l’èxit d’en Miquel en l’univers de l’entreteniment hispànic serà efímer. Perquè el nou personatge no té ni la meitat de grapa que el d’abans: és lent, poc espontani, encarcarat. Jo fins i tot el veig tristoi, intentant recordar com putes es diu prebes en castellà. La màquina de fabricar novetats l’agranarà en quatre dies. Segurament els de ca seu, o qui sigui del seu entorn que l’ha convençut a fer el pas, també en són conscients, però deuen haver considerat que els sortia a compte. A qui no li surt gens a compte, en canvi, és a nosaltres com a comunitat cultural, perquè el missatge que dóna reforça un dels prejudicis més nocius que arrosseguem: que si vols triomfar de debò etc etc. Ja era un dels arguments de l’època colonial i s’ha erigit en un dels tòtems de la globalització. El nano mateix, de fet, ho ha confirmat en un dels primers vídeos de la nova etapa: ‘Ni os imagináis el montón de gente que me ha pedido que hable en espanyol.’ El supremacisme castellà no pot assumir que algú amb DNI espanyol s’expressi en un altre idioma (‘¿Porqué escribe usted en catalán?’), i cal ser molt ferreny, o tenir conviccions molt profundes, per resistir-s’hi.

Corre una brama que carrega el mort a TV3 per no haver-se avançat a La Sexta. Si l’haguessin promocionat, diuen, s’hauria sentit prou valorat per no haver de fer aquest pas. Com de costum, TV3 té la culpa de tot. Si no fos que aquesta feina ja la va fer IB3, i res. En el món globalitzat s’imposen les grans dimensions. Un adolescent que triomfa tant com vol a les Balears passa a fer els vídeos en castellà pels mateixos motius que una cantant de Gràcia, un restaurant de moda o una famosa comunicadora de Barcelona hi fan les lletres, els menús i les conferències respectivament (i els webs): perquè han de vendre el producte i el mercat (se suposa que) és el món. Per arribar a més gent, per tenir més acollida, per guanyar més calés. Són aquests, però podrien ser moltíssims altres.

I allò que fan artistes, creadors o en general la immensa majoria dels qui tenen alguna cosa per vendre, ho calquen els qui no han de vendre res. A les xarxes, l’àgora del segle XXI, el concepte de ‘llengua no marcada’ pren tot el sentit, perquè són plenes de catalanoparlants presentant-se al món en la llengua que es pensen que els obre fronteres. Aquell petit suïcidi comunicatiu al qual hem assistit tantes vegades, dos catalans parlant entre ells en castellà (a les botigues és el pa de cada dia), a les xarxes es multiplica: l’un fa una piulada en castellà perquè sí (perquè hi té dret, perquè en té el costum, perquè els trols espanyols no li saltin al coll, pel que sigui) i tot de gent li respon. I ja ho tens: catalans piulant-se mútuament en la lengua común. És un peix que es mossega la cua: com més senyoreja un codi en l’ambient més gent arrossega, que al seu torn augmenta el predomini d’aquell codi i així anar fent. És el que no parem de denunciar en el camp de l’oci juvenil.

I qui diu català diu qualsevol altre idioma sense la protecció d’un estat, qualsevol d’aquells que, per obra i gràcia de l’hegemonisme històric, pot comportar problemes. Quantes piulades en occità o en sard llegiu habitualment? El fenomen és exponencial: com menys parlants té la llengua, amb més força l’esclafa el corró de la comunicació global.

Si VilaWeb, en vint-i-cinc anys, no s’ha deixat esclafar bé deu voler dir que es pot. Per molts anys, i per moltes més pilotes.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.