Què en farem, de nosaltres, quan siguem vells?

«Dignitat? Què t'empatolles? Aquesta gent no en té res, d'indigna, i tu hauries de venir més sovint a veure l'avi»

Bel Zaballa
19.05.2016 - 21:20
Actualització: 19.05.2016 - 23:20
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La Dolors viu sola des que se li va morir el marit. Té un fill que passa a veure-la tan sovint com pot, que no és gaire. No sé quants anys deu tenir, vora vuitanta. Tragina el cabàs amunt i avall, hi ha matins que se’ls passa voltant per l’ambulatori, on la meitat del personal ja la coneix, i quan ens encreuem al portal em pregunta pel gat que ja no tinc. La veïna del davant, la Carme, hi té més traça que no pas jo. Li dóna conversa i li truca al timbre vespre sí vespre no. Un dia hauries de fer un bon pa de pessic i trucar-hi tu també, a la seva porta, em dic. Que si la vella fossis tu, probablement agrairies que la jove de l’escala sortís al replà, et fes una mica de companyia, t’aguantés els renecs de tant en tant i s’amoïnés el dia que deixessis de donar senyals de vida. Diu el diari que cada vegada hi ha més vells que viuen sols i moren sols, suposo que perquè cada vegada hi ha més vells, a seques. Tenir una Carme a la vora perquè no sigui la pudor de cadàver en descomposició que alerti els veïns de la teva absència, no hauria de ser demanar tant. Ni fer de Carme no hauria de costar tant. Va, posa-hi quatre ous i 125 grams de sucre i de farina.

El pastís i jo entrem a la residència, que ens rep amb aquella olor com d’hospital i on tots els jerseis fan nosa. Bates verdes, bates blaves, carretons amb dosificadors i esparadraps, converses amb veu estrident. L’avi és assegut en una filera de cadires amb vells que reposen endormiscats al sol de la tarda. He de tustar-li suaument l’espatlla per despertar-lo de la capcinada intermitent. Fem servir la força dels quatre braços per posar-lo dempeus i sortim de la sala arrossegant les sabates. No cal que m’agafis, ja puc tot sol. Diumenge farà cent tres anys.

Travessem el passadís per sortir al jardí. La vida en temps de descompte, esperant que. Hi ha la vella que viu endollada a una bombona d’oxigen, el matrimoni que encara no té gaires mals, però que ha decidit d’invertir aquí el seu últim tram, el senyor acabat d’operar que es resigna al bastó, la dona que es lamenta passant el rosari, el sofert que saluda sempre somrient i no sé d’on treu la força. D’alguna habitació entreoberta arriben gemecs adolorits i una televisió a tota castanya. S’obre la porta de l’ascensor i en surt un home en cadira de rodes amb una taca a l’entrecuix dels pantalons. Em prometo que, arribat el moment, em donaré un final més digne. Però l’altra veu del cervell em replica: dignitat? Què t’empatolles? Aquesta gent no en té res, d’indigna, i tu hauries de venir més sovint a veure l’avi.

Ja ho va dir algú, oi?, que la vida hauria d’anar al revés. Desmorir; que et cuidin fins que siguis prou fort i savi; viure sabent de què va la vida; ser jove i expert; fer-se petit de braç en braç sense que a ningú li faci angúnia canviar-te els bolquers, peixar-te i rentar-te; descansar unes quantes setmanes flotant en líquid amniòtic i, finalment, desaparèixer orgàsmicament.

Hi penso quan, baixant els últims graons de la residència, m’arriben els crits del pati de l’escola que hi ha a l’altra banda de la vorera. Ironies de l’urbanisme. Allà també és ple de personetes sensibles que necessiten que estiguin per elles. Però mentre ens barallem per qui dóna les farinetes a la criatura de torn de la colla, ens fastigueja fer això mateix amb la gent flonja i arrugada, i encara més si no són sang de la nostra sang. Probablement sense pensar que un dia els vells serem nosaltres, i que cada vegada tenim més números d’arribar-hi amb més minuts afegits.


Bel Zaballa, periodista.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes