Una encaixada de mans entre dues professionals. © racorn per a 123rf

Aquesta setmana que ja no cal parlar de coses de dones, i que ningú no notaria res d’estrany si no en tornéssim a parlar fins l’any que ve, me l’havia reservada per al que pot semblar una fotesa al costat de –repic de tambors:– els problemes reals que amoïnen les dones. Perquè, com passa amb tot, mentre hi hagi greuges més urgents i importants per abordar, la queixa menor no hauria de fer perdre ni una ratlla als espais d’opinió. Procedim, doncs, a passar-nos tot això per l’arc de triomf.

Abans, una mica de context: des de la primeria del coronavirus, els mitjans han estat telefonant a l’expert sanitari de torn que, amb un xic de tedi, ens repeteix les precaucions bàsiques per evitar-ne el contagi. Pel que fa als entorns socials i/o professionals, per exemple, ens recomanen que no ens donem la mà, que no fem petons, que mantinguem una distància corporal que l’OMS –’la-OMS’, com diuen els nostres comunicadors– ha establert en un metre, sobretot respecte dels esternudants i els tossidors.

Així doncs, sense voler (que és com s’han fet tants bons descobriments), moltes treballadores de diversos àmbits s’han vist exemptes de donar i rebre la clàssica salutació amb dos petons pròpia d’aquestes latituds. Un costum que segons els entesos en protocol no hauria de tenir lloc a la feina, però que ehem. Deixant de banda els casos particulars –és que jo no; però si jo mai; a la meva feina ningú–, i descomptant els indesitjables que establiríem per llei el metre a la redona de l’OMS, no són poques les senyores que aquests dies expressen l’alliberament que els suposa mantenir les galtes lluny de frecs obligats, indesitjats o totes dues coses alhora. Una intrusió en l’espai íntim que ara poden evitar-se amb un somriure de distensió –no ets tu, és el Covid-19–, sense que les prenguin per unes esquerpotes com les que t’allarguen la mà d’entrada perquè tenen un rei al cos.

El problema dels petons no volguts va més enllà d’una simple qüestió de gustos. Ens podem remuntar als xiquets i xiquetes que vam ser educats en el petó obligat –va, que marxem, fes-li un petó a A, B, C; que no fas un petó a D?; ja li has fet un petó a E?–, alhora que la resta de contacte amb els llavis d’adults ens era presentada com una foscor, com quelcom a evitar(-nos). La contradicció era de traca, i saber fer anar aquell interruptor on/off era part de l’aprenentatge de la canalla. Però aleshores passava que xiquets i xiquetes es feien grans, que els cossos dels uns i de les altres emprenien camins diferents, i mentre que els nanos començaven a rebre les iniciàtiques encaixades d’home a home(net), un codi fraternal de no-agressió, una porta oberta a l’adultesa, al tracte professional, a la paraula donada, les noies havien de continuar oferint-se a aquell doble petó tendre i pueril fins a l’últim dels seus dies.

Oh, és que els hòmens ara també es fan petons [ara també es depilen, ara també bla-bla, quina mandra de #metoo mal entès]: doncs res, mascles i femelles, feu el càlcul dels petons intercanviats fins avui fora del cercle de confiança, posem-los costat per costat, i tindrem la dimensió incontestable d’aquesta la diferència. I és clar que hi ha persones petoneres de naixement que accepten de grat la imposició dels llavis, les galtes, l’alè de desconeguts per imperatiu cultural. Però en aquesta columna som vingudes a defensar les altres, les que reivindiquen el dret de no ser més objecte d’aquest ritual envellit, rònec, amb regust de tractament de ‘senyoreta’ en un sobre amb mata-segells de San Cucufate. La justificació suada que aquí som mediterranis, que com a tals ens toquem i que si no t’agrada t’hi posis fulles, ja l’ha rebatuda el coronavirus amb escreix. En aquest sentit, les dissidents de la mediterranor i del petoneig gratuït tenim una doble esperança: que el Covid-19 remeti aviat, és clar, i que ens deixi uns costums ben nòrdics i actualitzats.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.