Que Canet ens sigui punt d’inflexió

"Per molt que diguin aquests o els altres, dins de l'estat espanyol la immersió lingüística no està ni estarà mai blindada: a la seva constitució ja hi marca les pautes, la desigualtat que el defineix i configura"

Núria Cadenes
16.12.2021 - 10:25
Actualització: 16.12.2021 - 11:25
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Que serveixi d’alguna cosa. Això voldria, només. Que aquest nou, coordinat i com sempre miserable atac contra la llengua catalana reboti contra els seus perpetradors.

Que ens sigui punt d’inflexió.

La campanya lingüicida que, amb més o menys intensitat, amb més o menys perversitat segons el moment, mantenen els estats espanyol i francès no és res que ens vingui de nou. Fa segles que la patim. Segles. Ben mirat, és una espècie de miracle (o el que sigui: no sé com dir-ne) que continuem parlant català, sotmesos com hem estat durant tant de temps a la seva obsessiva mala ganya. I més que això: és una espècie de miracle (o el que sigui) que no se’ns hagi fet, aquesta continuïtat, mer cultiu de cap nostàlgia, recialla dins d’un clos, reducció a l’accent pintoresc, sinó que es mantingui i continuï aspirant a la vigoria que mereix, a la llum del sol i de la ciència i de la cultura i de tot i en relació directa amb la resta del món.

Ara la monomania ha tornat a fixar l’objectiu en l’ensenyament i ha pres l’escola de Canet com a víctima de la seva atenció, centre d’un bombardament de brutícies coordinades per terra, mar i aire, per la via política i mediàtica i judicial. Que no és pas la primera vegada que passa, certament. Però que aquesta hauria de començar a trobar resposta més enllà dels cops de pit que tan bé sabem representar.

Hi ha, d’entrada, un parell de qüestions que ens caldria tenir en compte a l’hora d’encarar la situació, un cop establerta la ràbia que fa que els estats que (encara) patim es dediquin a aquestes ignomínies.

La primera, si ens centrem en aquest darrer atac per part de la carcassa espanyola, és assumir que dins del seu marc legal no hi tenim res a fer, més enllà d’anar trampejant i dissimulant i pilota endavant fins a la propera i aleshores ja ho veurem. Perquè, per molt que diguin aquests o els altres, la immersió lingüística no hi està ni hi estarà mai blindada (si no és que creiem ara en l’unicorn de la reformapluriblabla i n’esperem l’arribada desitjant-ho intensament, com aquell nano, en Charlie Brown, que s’asseia esperançat al camp de carabasses): a la seva constitució ja hi marquen les pautes, la desigualtat que els defineix i configura, i hi ha una llengua de l’estat (l’espanyol) que tothom té el deure de conèixer (el deure!), i unes altres llengües (les altres, sense nom) que si de cas et concedeixo que tens una espècie de dret de fer servir sota vigilància i en sordina.

I això va dir, l’any 2010 el Tribunal Constitucional espanyol en la seva sentència contra l’estatut autonòmic català: que ni immersió ni hòsties, que el castellà havia de tenir per força el seu pes de plom constitucional al nostre model d’ensenyament. Des d’aquella sentència, la resta: el degoteig de reclamacions que auspicia la dreta espanyolista contra mestres i escoles i el degoteig de sentències favorables que el sistema judicial espanyol va atorgant (i atorgarà) a les reclamacions i el degoteig de tot.

Des d’aquella sentència del 2010, l’espasa de Dàmocles penja sobre les escoles catalanes. I els silencis, també. Els “anem fent l’anguileta que qui dia passa anys empeny”. Anem fent mentre el govern espanyol o qui sigui no reclami l’execució de la sentència i es desballesti d’un cop de toga resclosida el marc de la immersió lingüística. Anem fent que no seria mala cosa si mentrestant realment, veritablement, s’hagués aprofitat per a preparar la resposta. Com no ha estat el cas.

La segona qüestió, i que de fet és la que compta, té relació amb l’estat real de la immersió lingüística a l’ensenyament. Perquè, més enllà de la retòrica triomfalista, hi ha, de fa molt de temps, els avisos dels experts (recordo ara una entrevista de la Bel Zaballa a la lingüista Carme Junyent que em va trasbalsar. Era el 2018 i hi explicava: “Fa anys i panys que diuen que tot va fantàstic, que la immersió és un èxit, i tots sabem que això no és cert. Per què ens continuem enganyant? Aquest és el misteri”). És a dir, i parlo ara dels responsables d’Ensenyament d’aquest govern o de l’altre o de l’anterior: podem omplir-nos la vida d’indignacions perquè els polítics espanyolistes deixen anar nous exabruptes (el darrer, això de dir que voldrien enviar, de nou, policies a les nostres escoles), o gesticular molt fort quan l’estat imposa un 25% de castellà, i obviar, alhora, la realitat de les aules? Perquè, segons dades del mateix govern, en quinze anys el percentatge de mestres i professors que s’adrecen als alumnes en castellà ha passat de cosa del 35% a cosa del 50%. És a dir, allò que denunciava la Carme Junyent: que la immersió lingüística no existeix.

I per això deia que tant de bo aquesta darrera bruta atzagaiada de l’estat espanyol contra la immersió lingüística ens servís de punt d’inflexió: per deixar de banda d’una vegada i per totes i com a mínim en aquest tema, si us plau, les declaracions més o menys grandiloqüents i sense resolució pràctica, per entendre que la llengua no ha de ser plat de batalleta partidista, per analitzar com la defensem. Vull dir com bastim ara les defenses, sabent que mentre romanguem dins del sistema jurídic espanyol hi tenim el peix venut: com mantenim i augmentem la visibilització del suport social a la nostra escola, que sempre és un mur poderós per a protegir-la; com desobeïm les imposicions que ens volen trencar el model: amb la confrontació institucional conscient, amb la desobediència tranquil·lament quotidiana (ja passava, no, en temps de dictadura? Ara en som més i tenim més xarxa i cobertura i perspectives), trobant fórmules per a obviar la imposició i  complir formalmenmt sense tocar la llengua de les classes allà on funcioni la immersió (dient que el percentatge que m’imposes ja el cobreixo, jo què sé, amb textos i vídeos i materials diversos).

Com analitzem seriosament, i amb les dades a la mà, què cal fer per revertir la situació de regressió del català a les aules.

Sobretot.

I fer-ho.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €