Les quatre grans urgències de les empreses catalanes

  • La memòria econòmica de Catalunya, del Consell de Cambres, diu que el 2023 fou positiu, però assenyala la necessitat de millorar la productivitat i el nivell d'inversió productiva, augmentar l'esforç en R+D+I, ajustar millor l'oferta i la demanda de treballadors i accelerar la descarbonització de l'economia

Jordi Goula
27.06.2024 - 19:50
Actualització: 28.06.2024 - 09:59
VilaWeb

Els serveis, el consum públic i les exportacions han estat els motors de la recuperació d’aquests darrers anys a Catalunya. Del creixement acumulat del PIB entre el quart trimestre del 2019 i el primer trimestre del 2024 (+5,9%), el consum públic explica el 42% (2,3 punts) i el saldo amb l’exterior el 25% (1,5 punts). En canvi, el consum privat únicament correspon al 20% i la inversió al restant 13%. Del punt de vista sectorial, la recuperació econòmica ha anat a càrrec íntegrament del sector serveis (el primer trimestre del 2024 és un 9% superior al valor de final del 2019). En canvi, aquest primer trimestre la indústria amb prou feines ha recuperat el valor pre-covid i la construcció encara és un 8% per sota.

Aquestes són algunes de les conclusions de la memòria econòmica de Catalunya 2023 del Consell General de Cambres, que s’ha presentat avui al matí a la Llotja de Mar. En aquesta nova edició dedica el monogràfic a la crisi climàtica i alerta que Catalunya acumula un retard molt considerable en el desplegament de les energies renovables. Sens dubte, és el treball més exhaustiu i minuciós sobre el coneixement de la realitat econòmica catalana, sectorial i territorial. L’any ha estat bo, en general, com es destaca en les més de dues-centes pàgines de la memòria. És incontestable que la fase de recuperació postcovid ha estat especialment intensa a Catalunya, amb un PIB del primer trimestre del 2024 que ja supera d’un 5,9% el nivell del quart trimestre del 2019, en comparació amb el 3,7% d’Espanya i el 3,4% de la zona euro.

El document es pregunta per què l’economia catalana va ser més resilient el 2023 que algunes altres economies. I la resposta té tres branques. Per una banda, les exportacions i els ingressos turístics assoleixen rècords; per una altra, l’ocupació té un màxim històric, gràcies als treballadors estrangers; i, finalment, el nivell de capitalització de les empreses catalanes ha assolit també un rècord històric del 53%, cosa que ha permès al teixit empresarial de resistir les fortes pujades de taxes d’interès.

“Sí, l’economia catalana avança a bon ritme i podem dir que, fins i tot, una mica millor que no l’any passat.” De totes maneres, no ens podem conformar. “Les cambres de comerç catalanes som conscients que tots els reptes que ha d’afrontar l’economia catalana no es podran abordar sense una millora del finançament de Catalunya”, ha dit Josep Santacreu, president del Consell de Cambres de Catalunya en la presentació.

En realitat, s’han presentat unes dades bones, però sempre mirant què cal fer per millorar-les. Per això he parat atenció als punts en què les cambres creuen que les empreses i l’administració catalanes han de superar un seguit de desafiaments, que resumeixen en aquests quatre: millorar la productivitat, convergir en inversió R+D+I amb la mitjana europea, ajustar millor l’oferta i la demanda de treballadors al mercat laboral i accelerar el ritme de descarbonització de l’economia.

Són quatre aspectes cabdals, que vénen de lluny i, que malgrat els esforços que s’hi ha fet, encara no semblen suficients. He parlat amb la directora de la memòria, Carme Poveda, per aprofundir una mica en cadascun d’aquests punts.

El primer és que cal millorar la productivitat gràcies a un esforç inversor més gran. Segons la memòria, entre el 2015 i el 2022 l’augment de productivitat acumulat a Catalunya fou inferior al de les principals economies europees, llevat de França. La convergència amb els nivells de productivitat de la zona euro és molt lenta. Per millorar la productivitat és clau que augmenti la inversió productiva, però el 2023 Catalunya reduí l’esforç inversor al 9% del PIB, una de les xifres més baixes de la sèrie històrica.

“Hem creat molta ocupació en sectors de poca productivitat”, diu Poveda. A parer seu, el quid de la qüestió no està en els sectors, sinó en la grandària de les empreses. “Les empreses catalanes grans sí que tenen un nivell de productivitat semblant a les europees. I, normalment, les més grans són industrials. Per tant, cal guanyar dimensió si volem captar més talent, ser més competitius internacionalment, innovar més… Això fa guanyar productivitat.”

En el segon aspecte, la inversió en R+D+I, reconeix: “Moltes empreses han fet un gran esforç aquests dos últims anys.” Efectivament, ha crescut gairebé un 40% acumulat el 2021-2022, fins a una xifra històrica de 3.043 milions d’euros. Aquest avenç és molt positiu, però encara som molt lluny de l’esforç que fan les empreses a escala europea. És d’un 1,13% PIB a Catalunya, en contrast amb l’1,48% a la UE el 2022. Per això, la directora de la memòria diu que, malgrat que la distància s’escurça, no ens hi podem conformar. “Cal fer més i això ho ha de fer la indústria, sobretot els sectors tecnològics. Avancem, però no n’hi ha prou.”

El tercer punt, la dessincronització entre els centres d’estudis i les necessitats de les empreses, és el que ve de més lluny. Fa molts anys que en parlem. I, malgrat que sembla que la formació professional va guanyant terreny, aquests darrers temps, enfront dels altres estudis, no es nota en la realitat empresarial. La prova és que el 33% de les empreses catalanes diuen que la manca de personal adequat els limita la marxa del negoci. Compte!, és el percentatge més alt de la sèrie històrica, segons l’enquesta de clima empresarial. El percentatge encara és més alt a les empreses mitjanes, entre 10 treballadors i 50.

La mancança és general. No sols en llocs molt qualificats, sinó també en oficis com electricistes, matricers, cambrers… Per Poveda, el problema de fons és que l’empresa no és a la vora dels centres d’FP: “Aquests centres són molt allunyats de les necessitats de les empreses. I el problema és greu perquè en les empreses les necessitats canvien molt de pressa.” Afegeix que hi ha una correlació entre el moment que l’activitat va bé i l’augment de necessitats laborals no satisfetes. “Així va passar, per exemple, el 2006, abans de la gran crisi. El creixement de l’economia sempre origina colls d’ampolla d’aquesta mena en el terreny laboral. El problema ara és que tot va més de pressa. I els canvis són més radicals.” Per ella –i segur que ho pensem molts–, l’absurditat més gran és que aquesta situació tingui lloc amb més d’un 9% de desocupats al país. “No hi ha ajuts específics per a requalificar la gent desocupada; això es gestiona molt malament, i així ens va”, afegeix.

I entrem a l’últim punt, que és que cal accelerar la descarbonització de l’economia. D’entrada, ens trobem amb una contradicció. Catalunya té un nivell comparativament baix d’emissions de CO₂ per unitat de PIB (25% inferiors al de la UE-5), gràcies a l’avantatge comparatiu que li confereix tenir un pes important d’energia nuclear, que és poc emissora de CO₂. Però, a partir del 2030, Catalunya començarà a perdre potència nuclear i caldrà actuar amb celeritat per no convertir-se en una regió altament dependent de l’energia produïda en uns altres territoris. De fet, som a un pas.

Cal fer palès –pels motius que hem comentat mantes vegades– que Catalunya acumula un retard molt considerable en el desplegament de les energies renovables. Segons la memòria, el percentatge de la potència d’energia elèctrica renovable és pràcticament estancat al voltant del 30%. En canvi, al conjunt de l’estat espanyol ha passat de ser el 50% el 2019 al 61,2% el 2023. En nova potència renovable instal·lada durant el 2019-2023, Catalunya és a la 12a posició entre les 17 comunitats autònomes, un reflex del retard que acumulem en aquest terreny.

També s’assenyala que el ritme d’instal·lació anual de l’energia eòlica hauria de ser 93 vegades superior a l’actual per assolir els objectius fixats per a l’any 2030. En canvi, en el cas de l’energia fotovoltaica, el ritme de desplegament s’hauria de multiplicar per 27 respecte del darrer any. De debò algú creu que això és possible?

La pregunta que em faig és si no s’haurien de mantenir les nuclears uns quants anys més, si les inversions necessàries per a actualitzar-les no són excessives. Si no es fa, aquí ens podem trobar a partir de l’any 2030 amb una dependència absoluta de fora. L’Aragó, per exemple, pot ser demà passat el nostre gran subministrador. Un país que pensa més enllà no hauria de tenir a la vista aquesta dependència energètica. Poveda recorda que és aprovat i programat el tancament progressiu de les tres centrals nuclears de Catalunya a partir del 2030. Veurem si llavors estem en més bones condicions que ara de generar energia renovable i quina part de les nostres necessitats cobrirà.

Vet aquí quatre dels punts que hauríem de mirar de resoldre amb la màxima urgència com a país… i com a empreses. Són uns aspectes clau per a mantenir un creixement de l’activitat que tots volem i necessitem per als anys vinents. I no ho veig gaire clar…

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor