Quatre dies a Israel

Una hora després d’haver aterrat a l’aeroport de Tel-Aviv, es va perdre la maleta blava amb tots els regals dins. Anant cap al casament, i sense regals! Quin desastre. Tan petit, però, a la vegada, aquest desastre, comparat amb els avions i helicòpters militars que sobrevolen el país, les bombes, la tensió sota la lluna plena, que som a Sukkot. I la vida que passa, ben humil, en forma de casament. I una maleta valuosíssima que es perd. I que es recupera divuit hores després.

“Quan ens vau dir que havíeu perdut la maleta vam dir la bracha”, em va dir la germana del nuvi. “Quan es perden coses de valor, els jueus del Marroc diem una bracha per recuperar-la. I també prometem donar diners a caritat. I això vaig fer. I la meva mare, l’Es, també. Oi que has recuperat la maleta? Doncs ja està. La bracha ha funcionat, Iala. No hi pensis més, estem molt contents que hàgiu vingut”, diu la primera versió, de la germana del nuvi.

“Una cosa que et demano. I mira! Mira què has fet! Vaig al lavabo, vigila la maleta, aquí hi ha tots els regals, i la perds? Si m’estimessis, no em perdries la maleta”, diu la segona versió, de la cosina del nuvi.

“Jo no he perdut la maleta”, diu la versió del marit de la cosina del nuvi. “Això són ells, els serveis secrets israelians, que són molt pesats. I ara ens diran, ui, sí, maletes soles a l’aeroport… poden ser bombes! I ens l’hem emportada. Passeu-la a buscar quan vulgueu. I no, a la nostra maleta no buscaven bombes. No fotem. Saben perfectament de qui és, la maleta, qui som, i què hi ha dins. Són exercicis que fan. Veus aquella maleta?, agafa-la i porta-me-la. I l’obrirem. I que l’amo ni ho noti. Sí, me l’han pispada. Entrenen nens amb les nostres maletes. Fan això.”

Sota el so d’avions militars i lluna plena, que som a Sukkot, un nen de deu anys recull expressions soltes de parents (“Des del 7 d’octubre, jo que no volia ni pistola d’aigua, ara surto armat. Mira si ens han fotut. I la por, hi és. Amagat als arbres, què hi ha? Ara ho penses sempre. I nosaltres, a ells, els massacrem. Fem unes coses que…Ja no sé on és el bé i el mal”), camina uns metres més, i es planta: “Això no té res a veure amb cap entrenament, home. Van veure una maleta tota sola i se la van endur per veure que no hi hagués bombes. I ja està. Això de la bomba no és excusa. És precaució. I punt! Ho fan sempre.”

“Això és Déu”, diu l’àvia del nuvi. “Un Déu que ha volgut interferir perquè el casament no tingués distraccions”, diu mentre uns adolescents expliquen que saben distingir el so de les bombes que cauen a Gaza dels míssils defensius, un telèfon de reservista mostrava els segons finals de Sinwar i trencava la dieta de notícies imposada per tants (“Ja no les miro”), un altre mòbil deia “A veure si la casa de Netanyahu l’han tocada, al final, o no”, i un altre que deixa anar que un parent es casa, ara i aquí, i els invitats es presenten al casament. Punt. Aquest és el regal, i no la maleta, no?, en frivolíssima conversa que es perdia en els soroll militar de la nit de la boda d’en Matan i la Maitan.