Quaranta anys de l’“Ara o mai” de Joan Fuster. La intrahistòria de l’aplec de Castelló del 1982

La diada del 25 d'abril d'enguany té el simbolisme especial d'aquest aniversari · ACPV recelebrarà l'aniversari el 7 de maig tornant a la plaça de Bous de Castelló

VilaWeb
Joan Fuster, en un moment de la lectura del discurs el 25 d'abril de 1982.
Esperança Camps Barber
24.04.2022 - 21:50
Actualització: 01.05.2022 - 22:19

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ara fa quaranta anys que Joan Fuster va fer un dels seus discursos més determinants. Un discurs carregat de compromís cívic. Va ser el 25 d’abril de 1982 a la plaça de Bous de Castelló, on Acció Cultural del País Valencià va fer l’aplec que commemorava la desfeta d’Almansa.

“Fuster va fer una cosa curtíssima, però molt directa i contundent”, recorda Eliseu Climent, que va ser qui es va encabotar a celebrar la diada a Castelló, amb totes les dificultats que representava.

Manuel Carceller, delegat de Plataforma per la Llengua al País Valencià, que va participar en aquell acte, el recorda com el gran darrer discurs de Fuster. “Era un moment clau per tot el context pre-autonòmic, es va sentir obligat a reflexionar en veu alta sobre el moment que vivia el País Valencià i no es va estalviar comentaris sobre la gestió d’Enric Monsonís i Amparo Cabanes en aquell Consell.”

El discurs de Fuster no va ser, efectivament, gaire llarg, dura uns nou minuts comptant les interrupcions pels aplaudiments. El van escoltar milers de persones, que en alguns moments picaven de mans, feien volejar senyeres i cridaven consignes, com ara “País Valencià, Països Catalans”. El motiu d’aquell discurs va ser la commemoració del cinquantenari de l’aprovació de les Normes de Castelló. A la grada hi havia Àngel Sánchez Gozalbo, Adolf Pizcueta, Casimir Melià i Enric Soler i Godes, que en van ser signants. L’activista Francesc Codonyer, que feia de presentador de l’acte, els va citar un per un com si foren estrelles del rock i va demanar un fort aplaudiment per a ells, que es van aixecar a saludar. També hi havia l’escultor Andreu Alfaro i el poeta Vicent Andrés Estellés, entre milers de persones arribades de tot el país que sí, que van omplir la plaça.

Heus ací el discurs sencer:

“Ara o mai!”

Joan Fuster va traure’s uns papers de la butxaca i va parlar sobre la unitat de la llengua catalana, els perills del cantonalisme, els perills de les maniobres hostils contra l’idioma que s’havien engegat, els dubtes del govern pre-autonòmic… I de la unitat de la llengua catalana, va parlar. “Venim a Castelló el 1982 a ratificar el sentit unitari d’irreductible catalanitat que inspirà les normes. Venim a Castelló a proclamar en veu ben alta que contra les maniobres hostils al nostre idioma que hi ha en marxa, el poble valencià conscient alçarà la resistència més decidida i més clara.”

I aquestes maniobres hostils, Fuster les cita: “Algú, amb unes intencions que no qualificaré, va inventar-se una dissidència que ha estat acollida i fomentada per alguns grups polítics que mai no s’havien distingit per la seua adhesió a la llengua dels valencians”, digué en aquell faristol de fusta marró, rodejat de gent i de pancartes en què es podia llegir, entre més coses: “Sí al País Valencià”, “Contra el feixisme, visca el Primer de Maig” i “No a l’estatut botifler de Benicàssim”.

No debades aquell mes d’abril a Madrid es negociava l’estatut d’autonomia del País Valencià, de la Comunitat Valenciana, com van acordar d’anomenar la terra, i contra el qual Fuster va escriure molt en diversos articles.

VilaWeb
VilaWeb
Francesc Codonyer presenta Joan Fuster (fotografia: Heredio, cedida per Manuel Carceller).
Una imatge de la gernació que omplia la plaça (fotografia: Heredio, cedida per Manuel Carceller).

Cada paràgraf del discurs de Joan Fuster d’aquell dia era un maó que feia créixer l’edifici de la unitat de la llengua. I, de tant en tant, en descrivia els perills. “Amics, el que ha de quedar clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida, la volen acorralar al reducte folklòric i no! Aquí hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua.”

I parlava de les oligarquies provincianes que controlaven el poder a València, i clamava contra el cantonalisme dialectal. “En realitat, o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!”

I la plaça va esclafir en aplaudiments, en un onejar de senyeres i en crits en favor de la unitat de la llengua, pel nom del país i per la pertinença al país sencer.

Sanchis Guarner en el record

Les primeres paraules del discurs de Joan Fuster van ser per a recordar l’amic absent: “Crec que l’acte d’avui, tan emotiu, troba un buit considerable amb l’absència del nostre enyorat amic i mestre, Manuel Sanchis Guarner.”

Eliseu Climent també recorda aquest principi del parlament i va més enllà per a explicar com va anar tot. L’historiador s’havia mort a setanta anys, el 16 de desembre de 1981, tot just feia quatre mesos. Climent opina que no se n’ha parlat prou, de com es va morir, i ho relaciona amb la campanya que contra ell i contra Fuster mateix va engegar la dreta reaccionària valenciana encapçalada pel diari Las Provincias. Aquest mitjà va publicar un article en què s’afirmava que tant Fuster com Sanchis Guarner s’havien posat ells mateixos les bombes per tenir més notorietat. El professor va decidir d’anar a la justícia espanyola per exigir una rectificació. Però la justícia no li va donar la raó. “Un dia el vaig visitar a sa casa i el vaig trobar enfonsat a la butaca, psicològicament desfet. Li vaig preguntar què li passava i em va dir que acabava de rebre la sentència que donava la raó al diari i que deia que era ell qui s’havia fet enviar la bomba en aquella capsa de bombons. Unes hores més tard, em va telefonar el seu fill per a anunciar-me la mort de Sanchis Guarner”, evoca.

Una imatge del públic que omplia la plaça (fotografia: Heredio, cedida per Manuel Carceller).

El context

Uns mesos abans del traspàs de Sanchis Guarner, Joan Fuster havia patit un altre atac amb bomba a casa seua. Dues, realment, una de petita que havia de fer d’esquer perquè la gent s’acostàs a veure què havia passat, que és la que va esclatar, i una altra de molt més potent que havia de causar una matança. Aquesta segona, que havia de matar Fuster, va ser detectada a temps.

No va ser gens pacífica, l’anomenada transició, al País Valencià. L’olla política bullia. Hi havia tensions i contactes públics i discrets. S’acabava la negociació de l’estatut que se signaria el mes de juliol d’aquell mateix any, i en aquells moments ja es veia que seria un text ple de renúncies, de mirades estretes i d’expectatives curt-terministes. Just el contrari d’allò que Fuster va demanar al seu discurs i d’allò que clamava als seus escrits.

Tots els interrogants

L’entitat Acció Cultural del País Valencià va voler fer coincidir la commemoració de la desfeta d’Almansa amb l’aniversari de les Normes de Castelló. La resta d’ingredients, els anava afegint el clima polític i social. Eliseu Climent es va obsedir que es fes a Castelló. “La gent deia ‘Castelló?’. I jo els deia ‘Castelló, sí’. Me la vaig jugar. I només amb dues persones: Joan Fuster i Lluís Llach. No hi haurà vint-i-quatre mítings com solíem fer. Un discurs de Fuster i Llach tocant “Campanades a mort” amb la Banda Municipal de Castelló.”

Toni Royo, que era el delegat d’Acció Cultural a Castelló també recorda aquella reunió de quatre o cinc persones en què Climent els va contar la pensada. “Hi havia algunes reticències entre la gent, perquè pensàvem que omplir la plaça de Bous de Castelló no era tan fàcil. Fins aquell moment, havíem omplert València, però a Castelló vol dir que tens la gran majoria de la població del País Valencià molt lluny.”

La maquinària d’ACPV es va posar en marxa. El batlle de Castelló era Antonio Tirado, del partit socialista. Royo recorda que no el tenien en contra, però tampoc gaire de cara. “Segurament va ser el primer batlle de Castelló, des de Jaume I, passant per tot el franquisme, que no parlava català”, diu. Però remarca que al consistori hi havia dos regidors d’un partit que es deia Esquerra Independent de Castelló, que era de caràcter nacionalista. Un d’aquests regidors era Vicent Pitarch, que va treballar molt per eixugar qualsevol objecció que el batlle pogués posar al fet que en la ciutat es fes aquell acte.

La col·laboració de l’ajuntament era fonamental perquè Lluís Llach cantava “Campanades a mort” acompanyat per la banda municipal. La dirigia Joan Garcés Queralt, que es va morir a cent anys amb el títol de ser el director més longeu de la història. Al llarg de la vida va dirigir, per exemple, la Unió Musical de Llíria i la Banda Municipal de València. El seu tarannà de tradició republicana i pro-valencianista va facilitar molt les coses quan el batlle Tirado va decidir de retirar la banda.

Mancava menys d’una setmana per l’aplec. Feia un mes que Lluís Llach residia a Castelló per assajar la peça amb els músics. Tirado va cridar Eliseu Climent i li va dir que la banda no podria intervenir al concert. “El drama va ser total, perquè allò significava liquidar-ho tot. Però hi havia una persona que tenia molta autoritat en aquest país: Adolf Pizcueta. Ell era signant de les Normes de Castelló, secretari de l’Institut Villalonga i president de la Fundació Huguet. Vam anar tots dos a negociar amb Antonio Tirado i la tensió va ser brutal.” Climent recorda com el batlle entrava i eixia del despatx perquè telefonava a Madrid per rebre instruccions. “Però quan Pizcueta parlava, la gent l’escoltava. La tensió era brutal, però, al final, la seua intervenció va fer girar la truita.”

“Contínuament tenies l’ai al cor, perquè si no era per la banda, era per mil coses, fins i tot, el dia abans vam començar a pensar què faríem si començava a ploure. Finalment, no va ploure”, recorda Toni Royo, que diu que, al remat, omplir la plaça no va ser un problema. “En aquell moment, la minoria valencianista de tot el país estava molt mobilitzada, tocaves el xiulet i deies ‘Ara toca Castelló!’. Ho vam aconseguir amb una relativa facilitat.”

Un moment de l’actuació de Lluís Llach amb la Banda Municipal de Castelló (fotografia: Heredio, cedida per Manuel Carceller).

La gent es va desplaçar en autobusos, en tren, en cotxes particulars o el que fos. La gent de les diverses delegacions d’ACPV es va arromangar perquè allò isquera com toca. Manel Carceller també recorda aquells autobusos que arribaven de les comarques i també del principat, amb presències destacades de nacionalistes d’esquerres com ara Magda Oranich o Josep Lluís Carod-Rovira, entre molts més.

Un avió i una pancarta

Quant a si van patir per la seguretat de l’acte, per si van rebre amenaces de l’extrema dreta, l’antic delegat d’Acció a Castelló recorda com una anècdota que alguns elements secessionistes i blavers van llogar una avioneta que va sobrevolar la plaça amb una pancarta que negava la unitat de la llengua. “No tenia massa importància. Hi havia aquella cosa de si vindrien a rebentar-ho o no, però no es va concretar en res. A diferència de València, Castelló no era territori seu. Ací, la batalla de València va arribar esmorteïda. No vam tenir problemes.”

El discurs del “Ara o mai” de Joan Fuster va tenir repercussions que encara duren. Va ser una càrrega de profunditat. Arran del projecte de celebrar a Castelló el 25 d’abril d’enguany, que serà realment el 7 de maig, Royo rep comentaris de persones que hi van ser ara fa quaranta anys: “Em diuen: ‘És que a mi això em va marcar.’ Un xic em va confessar que coneixia una miqueta tot això del valencià, però d’aquella manera, i que anar a escoltar a Llach i Fuster el va impactar i li va marcar el camí per a tota la vida. És que Fuster, en aquell moment, va estar ferm i ens va deixar a tots glaçats i alhora ens va animar a fer coses.”

La manifestació de la vesprada, el germen de la UPV

L’aplec del 25 d’abril de 1982 ha passat a la història pel discurs de Joan Fuster, però de vesprada es va fer una manifestació que també va ser molt important. Va omplir els carrers de la ciutat. A Castelló no s’havia vist mai tanta gent al carrer, excepte en la manifestació que es va fer per a condemnar el 23-F.

I va ser en aquesta manifestació que es va certificar el naixement de la Unitat del Poble Valencià, més endavant Bloc Nacionalista Valencià, ara Més Compromís… “A la marxa, hi van participar tres grupets valencianistes que estaven més o menys solts i coordinats entre si, però per primera volta duien una pancarta conjunta”, diu Royo.

Aquests grups eren Agrupament d’Esquerres del País Valencià, de Pere Mayor, Josep Lluís Blasco i Vicent Ventura; Esquerra Unida del País Valencià, de Vicent Àlvarez i Vicent Pitarch; i el Partit Nacionalista del País Valencià, de Francesc Burguera.

VilaWeb
VilaWeb
La pancarta conjunta, amb Vicent Grau, Doro Balaguer, Pere Mayor, Vicent Ventura i Vicent Pitarch. Va ser el germen del naixement de la Unitat del Poble Valencià (fotografia: Heredio, cedida per Manuel Carceller).
Actuació del grup el Millars (fotografia: Heredio, cedida per Manuel Carceller).

Tal com recorda Carceller, aquella manifestació multitudinària va acabar a la plaça Major de Castelló. Hi va actuar el grup folklòric de renovació de danses i cultura popular el Millars, i va acabar amb un míting de Vicent Pitarch, en nom de tots els convocants.

En aquest vídeo més extens de 9 a l’Exili, amb imatges cedides per Manuel Carceller, es poden veure els instants previs al discurs, l’arribada de la gent a la plaça i la intervenció del periodista Toni Mestre, entre més detalls d’aquell aplec d’ara fa quaranta anys.

Nota: En una primera redacció d’aquest reportatge s’afirmava que el conductor de l’acte era el periodista Toni Mestre. La família de l’activista Francesc Codonyer s’ha posat en contacte amb VilaWeb per a dir que va ser ell qui va conduïr aquell aplec.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies