El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

És molt lluny, ja, el maig del 1990. Encara no s’havien fet els Jocs Olímpics de Barcelona. Feia tan sols un any de la caiguda del Mur de Berlín. Terra Lliure era activa i acabava d’atemptar contra els jutjats de Manresa, Terrassa i Badalona. Encara no s’havia fundat la Universitat Pompeu Fabra. Faltaven set mesos per al debut de Pep Guardiola com a jugador del primer equip del Barça. Havien alliberat Nelson Mandela tot just dos mesos abans, després de 27 anys de captivitat. Lituània s’acabava d’independitzar de la Unió Soviètica. Ucraïna encara no. Saddam Hussein planificava en silenci la invasió de Kuwait.

El maig del 1990 encara havia de néixer la nedadora Mireia Belmonte i l’escriptor Manuel de Pedrolo era viu. Al món hi governaven Bush (el pare), Helmut Kohl, François Mitterrand, Giulio Andreotti, Mikhaïl Gorbatxov, Felipe González i (alerta!) Margaret Thatcher. A Jordi Pujol encara li quedaven tretze anys de presidència. A Joan Lerma, quatre. A Gabriel Cañellas, cinc de sencers. Benazir Bhutto, que era primera ministra del Paquistan, esdevenia la primera governant de l’era moderna que portava al món una criatura durant el seu mandat. McDonalds obria el seu primer establiment a Moscou. La República d’Estònia restablia el nom formal i els símbols oficials i una setmana després les forces pro-soviètiques intentaven reconquerir-hi el poder, però n’eren expulsades pels estonians. Borís Ieltsin esdevenia el primer president electe de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia.

Han passat gairebé 26 anys d’aquell maig del 1990. Han canviat moltíssimes coses. Internet, les tecnologies de la informació i la comunicació, l’explosió de la indústria audiovisual… Tot això eren hipòtesis que tot just començaven a treure el cap. Algú que ara tingui cinquanta-nou anys, el maig del 1990 potser en tenia trenta-quatre. Deu anys abans, el 1980, aquesta mateixa persona tenia vint-i-quatre anys.

Pujol va ser president de la Generalitat 23 anys. Josep Lluís Núñez va ser president del Barça 22 anys. Joan Rosell va ser al capdavant de Foment 16 anys. Buff! Quedaven ben enganxats a la cadira, oi? Ja ho diuen que el poder és addictiu. La renovació, l’aire fresc. Les noves idees. Les cares noves. Les noves generacions… Res de res. ‘Volem limitació de mandats!’ diuen alguns. Jo penso que, si no en fem un gra massa, la limitació de mandats és molt necessària. Us imagineu algú que guanya set eleccions consecutives pràcticament sense oposició ni contrincants?

El maig del 1990 Josep Maria Àlvarez era escollit secretari general del sindicat UGT a Catalunya. D’això ja fa 26 anys. El sindicalista català ara vol rellevar Cándido Méndez, que tan sols fa 22 anys que és secretari general d’UGT a Espanya.

No res. Que hi ha coses que canvien i n’hi ha que no.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.