Quan tornarà a remunerar els estalvis la banca?

Des que el Banc Central Europeu (BCE) va decidir, el dia 8 de setembre, d’apujar 75 punts bàsics els tipus d’interès, no hem deixat de llegir articles sobre l’encariment dels diners. D’aquests texts, no m’equivocaria gaire si digués que el 95% han estat per a parlar de què pot passar amb les quotes de les hipoteques. I la veritat és que molts ja han aconseguit de ficar la por al cos als que han comprat un pis amb una hipoteca de tipus variable. Probablement, el problema per a la majoria dels hipotecats no és el valor en si de l’euríbor, sinó la rapidesa amb què puja, cosa que farà que molts hagin de revisar la hipoteca des de mínims històrics i, d’aquesta manera, vegin com, tot d’una, la quota els puja més del 2,5%. I sí, segons quin sigui l’import de la hipoteca, pot ser un bon clatellot.

En canvi, molt pocs han dit què se’n farà, dels dipòsits que els estalviadors tenen als bancs, morts de fàstic de fa molts anys, sense veure ni un euro d’interessos. I no és pas que la cosa no sigui notícia. A Catalunya, per exemple, els particulars (i les empreses) tenien als comptes bancaris una xifra que s’acostava molt a 200.000 milions d’euros el mes de març, última data facilitada pel Banc d’Espanya. Són molts diners. I no han cessat de créixer. En un any, han pujat d’un 5,3%. I probablement a hores d’ara el ritme deu ser molt més alt i semblant al de tot l’estat espanyol, que al juliol ja era del 9,4%.

Què pensen fer els bancs? La primera cosa que han decidit és augmentar els seus marges, castigats durant tot el temps de tipus d’interès negatius. Això vol dir que remuneraran l’estalvi de seguida? Doncs em fa l’efecte que no. Gonzalo Gortázar, conseller delegat de CaixaBank, a l’última presentació de comptes de l’entitat, ho va deixar clar: “La nostra estratègia no depèn de remunerar els estalvis.” L’entitat, com les altres grans, no troben que tingui cap solta pagar una mica més en un entorn inflacionista com l’actual. S’estimen més que els seus clients afrontin la pèrdua de poder adquisitiu amb uns altres productes, com ara els fons d’inversió. Els de renda fixa, si és possible, que ja aporten algun dineret i, alhora, els donen comissions.

Mirem les xifres del Banc d’Espanya. De fet, la mitjana dels tipus als dipòsits a termini sí que ha millorat una mica, fins al 0,09% –des del 0,07% en què es movia a final de l’any passat. Però aquesta pujada mínima es deu més a l’oferta d’entitats estrangeres o d’activitat exclusivament digital, que aspiren a ocupar un forat que, si més no de moment, les grans entitats es resisteixen a omplir. En realitat, no els cal. El Banc d’Espanya mateix va reconèixer en un report recent que la remuneració a l’estalvi de les famílies milloraria els mesos vinents. Però explicava que l’actual pujada dels tipus al mercat monetari encara no es deixaria notar per la poca necessitat de fons que tenen les entitats. En definitiva, vol dir que avui els bancs tenen prou liquiditat per a encarar la demanda de crèdit i no els urgeix entrar en una “guerra” del passiu com la d’alguns altres períodes.

Diverses fonts bancàries consultades afirmen que en aquest moment no tenen ofertes per a millorar la remuneració dels dipòsits, entre més raons perquè encara és molt aviat, atès que la facilitat de dipòsits del BCE era zero fins fa tot just una mica més de quinze dies. I, per bé que no s’atreveixen a fer previsions sobre els mesos vinents, diuen: “Tot es valorarà segons com evolucioni el mercat.” Potser és bo de recordar que el 2008, per exemple, les rendibilitats mitjanes dels dipòsits a termini fix van arribar a superar, fins i tot, el 5%. Eren uns altres temps.

Algunes entitats petites i digitals sí que han començat a bellugar els tipus d’oferta de remuneració. Ara, aquí cal anar molt amb compte, perquè ara com ara volen senzillament augmentar la cartera de clients. I no hi ha res millor per al màrqueting que oferir una certa rendibilitat als estalvis! Però, compte! A la lletra petita, que sempre cal llegir, hi pot haver sorpreses. Per exemple, l’obligació d’activar mecanismes, com ara el de domiciliar la nòmina i els rebuts, entrar en algun fons d’inversió de l’entitat, fer un pla de pensions amb aportacions periòdiques… al capdavall, per una remuneració que no va més enllà del 2% i que, en la majoria de casos, és molt limitada en el temps i en el volum del dipòsit.

I de tot plegat els inversors ja se n’han adonat. Des que el BCE va decidir l’última pujada de 75 punts bàsics en els tipus d’interès, els creixements de les cotitzacions de les seves accions a borsa són importants. CaixaBank, per exemple, ha avançat al voltant d’un 20%, com també Bankinter. De mitjana, les entitats bancàries de l’estat espanyol avancen més d’un 15% en poc més d’una setmana. La reacció és lògica, perquè els inversors consideren que uns tipus d’interès més alts es traslladaran immediatament al marge d’interessos de la banca, mitjançant un encariment dels préstecs.

Així doncs, mentre no toquen la quantitat que paguen pels diners –és a dir, res de res–, sí que van augmentant els tipus dels crèdits que van concedint. Des del començament d’any, i amb l’escalada de l’euríbor (tipus dels diners que es deixen entre els bancs) de rerefons, el tipus mitjà ponderat aplicat per als nous crèdits a l’habitatge era al juliol de l’1,80%, que contrasta amb l’1,38% de final de l’any passat. I una evolució semblant presenten els préstecs al consum, que ja voregen un interès mitjà del 6,80%, segons el Banc d’Espanya. Cal afegir-hi que les hipoteques ja no premien els tipus fixos, sinó els variables, amb la seguretat que els tipus d’interès continuaran pujant. I juguen amb totes les garanties. Fa pocs dies, la presidenta del BCE, Christine Lagarde, tornava a advertir: “Caldran més pujades de tipus per a contenir els preus, que continuaran essent alts durant un llarg període de temps.”

Els estalviadors, mentrestant, avui han de mirar encara de lluny un millorament del tractament dels seus dipòsits. I, és clar, prendre paciència i calmar l’emprenyament, quan veuen com els diners que tenim al compte del banc van perdent valor per culpa de la inflació. Pensem que els gairebé 200.000 milions que els catalans tenim als bancs avui tenen un poder adquisitiu de 180.000, en comparació amb els de fa un any. Són molts diners! Quan pugin més els tipus del BCE i els grans bancs es posin d’acord, o els manqui liquiditat i hagin d’entrar en una “guerra” entre ells, el panorama canviarà. Però, de moment, sembla que encara ens falta un bon tros. I tant de bo m’equivoqui.