I ves per on que un dia ens plantem a la meitat de la vida, comptant com a vida la que val la pena de viure i considerant amb optimisme el misteri del futur. I a les converses entre amics i col·legues comencen a sortir noms de nutricionistes i fisioterapeutes, i fins i tot ens permetem de fer uns riures amb els nostres declivis incipients. Però hi ha un tabú que no gosem tractar amb tanta desinhibició: la pensió de quan ens jubilem. En tot cas, ens l’espolsem amb el comentari que ‘quan siguem vells ja no existiran, les pensions’, com aquell qui diu que als cent anys, tots calbs, fent la mitja rialla. Això significa que acceptem envellir sense drets com una fatalitat inevitable, o que ens fa tanta por que preferim no pensar-hi? És igual, no sé què és pitjor.

Ara em ve a la memòria un anunci de plans de pensions que justament semblava una pel·lícula de terror: mostrava trentins i quarantins que, caracteritzats de vells, explicaven els seus projectes a mitjà termini: muntar una empresa, tenir fills, saltar en paracaigudes. A continuació, algú els donava permís per a destapar un mirall i els somiadors es trobaven amb ells mateixos amb trenta anys postissos a sobre: ‘Ja has pensat en el teu futur? Nosaltres sí’, deia la veu del banc, mentre les víctimes es desmaquillaven amb cara d’haver après la lliçó: hòstia, sort del banc, perquè ara mateix ni hi pensava, en el pla de pensions!

Anuncis com aquest semblen acudits de mal gust en un entorn, el nostre, instal·lat en una inseguretat laboral permanent. Totes les certeses que van forjar la nostra manera d’entendre el futur ja no existeixen. El tsunami de la crisi les ha arrossegades com ens ha arrossegat a nosaltres, que ara ens aixequem, masegats, atordits, a la platja d’un món nou que s’accelera i que no espera ningú. Un món fet per persones però que ja passa per davant de les persones, que va camí d’expulsar-nos, diria jo. I aquí, en aquest nou panorama, és on ens hem de guanyar la vida fins el dia de la pretesa jubilació.

Perquè en el millor dels casos ens trobarem que haurem de lluitar amb dents i ungles per poder conservar uns llocs de feina mutants, de recorregut imprevisible, més escadussers com més qualificats. I aquesta lluita serà a costa de formar-nos sense descans –què se n’ha fet, d’aquella alegria de l’últim examen?– i de competir no tan sols amb els companys de penes, sinó amb tot el planeta, vulguem o no. Pensar-hi ja és esgotador, per no dir insuportable: l’aguantarem trenta anys més, el ritme exponencial de l’activitat humana? Tindrem prou energia per a poder cotitzar-los tots i guanyar-nos el descans a la manera tradicional? És difícil d’imaginar.

Tot això, deia, en el millor dels casos. El pitjor ja el coneixem ara: explotació, precarietat, temporalitat; el panorama ideal per a deixar sense pensions els qui no es poden permetre cap pla de pensions, quina bogeria. La demògrafa Anna Cabré deia en una entrevista d’enguany: ‘Ningú no sap on seran els llocs de feina del 2050 […] A 50 anys vista no pot ser que les pensions segueixin finançant-se a partir de les cotitzacions dels treballadors, perquè això és un impost sobre el treball, i aquest impost sobre el treball, en una economia basada en la competència mundial, no es pot aguantar. Per tant, alguna cosa s’haurà d’inventar.’

Aquesta expressió, ‘impost sobre el treball’, encara em fa pensar ara. Més o menys com la conclusió que ‘alguna cosa s’haurà d’inventar’. A l’estat espanyol, per exemple, la reserva de les pensions es podria esgotar l’any que ve, i entre que no tenen govern i que el que tindran és el que ja tenien, no fa l’efecte que hi hagi gaire pressa per inventar. Jo no sé com ens ho fem, els independentistes, que sempre acabem parlant de la independència.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.