Escriure sobre els amics que ens deixen, dol. Sempre ho fas amb el cor encongit. Darrerament, potser per l’edat que anem complint, ja m’ha tocat massa vegades parlar dels amics que se’n van. Sempre hi ha algú que et diu: “Ho hauries d’escriure tu, que el coneixies bé…” i t’hi veus obligat, Escrius el text necrològic, perquè veritablement era un bon amic o algú amb qui hi havies compartit vivències. He exercit l’acció cultural i el servei públic durant més de seixanta anys, soc de la generació del temps de silenci. Aquella lluita soterrada pel país creava moltes complicitats. He fet grans amics, tot somiant plegats ser lliures .

En el camp de la cultura popular vam ser enormement pragmàtics, aprofitant les escletxes dels espais de participació que possibilitava la rígida legislació del nacionalcatolicisme… Calia fer país posant les bases de la reconstrucció, moltes vegades salvant les institucions històriques creades des del poble, com podia ser la xarxa associativa o les tradicions identitàries del nostre folklore –paraula aquesta que tant agradava a la Maria Aurèlia Campmany, una de les primeres pèrdues del possibilisme cultural-, o guanyant temps perdut creant l’Enciclopèdia Catalana, com pretenia Max Cahner procurant il·lustrar-nos… o potenciant el civisme que tant preocupava l’amic Joaquim Ferrer… o salvant els mots de la nostra geografia, com va fer l’Albert Manent…

Llegeix l’article sencer a Tornaveu fent clic aquí

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.