Quan més necessària és la llum. Dos mestres

Tomàs Pladevall homenatja Néstor Almendros com a referent del cine català

Mercè Ibarz
12.03.2022 - 20:30
VilaWeb
Néstor Almendros (fotografia: arxiu).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No em va saber gens de greu aguantar les tres hores llargues, en diumenge a la nit, dels premis Gaudí per poder aplaudir amb emoció des de la butaca de casa el mestre de la fotografia Tomàs Pladevall, que a setanta-cinc anys i al cap d’una majestuosa i llarga trajectòria en el cine i en altres dominis de la il·luminació rebia el Gaudí d’Honor. Són temps tristos, molt, però veure’l avançar lent i capcot però segur i participar amb ell del moment meravellós que, amb una bombeta incandescent que es va treure de la butxaca, va acabar el seu elegant discurs amb un “Visca la llum, visca l’ombra”, em va reconfortar amb el present i amb el temps a venir, com Pladevall ha fet, resistint les penúries de la professió i del món, anant cada Nadal al naixement vivent del seu poble, va dir, amb bombetes antigues per il·luminar-lo, com va descobrir per primer cop quan tenia quinze anys a casa seva i es va quedar fascinat pel poder de la llum. En arribar aquest moment sensacional el mestre ja m’havia emocionat, per recordar, entre tots els directors de fotografia dels quals ha après, només un, que va presentar com el mestre català, Néstor Almendros.

Aquests dies hem pogut llegir sobre Pladevall. Ha participat en cinquanta-sis llargmetratges i més de quatre-cents documentals variats, espots publicitaris, curts de ficció i programes de televisió, a més de ser un as també en la il·luminació teatral i de concerts musicals. Amb un altre director de fotografia bàsic, Josep M. Civit, ha construït il·luminació arquitectònica durant anys, començant per la del Saló de Cent del consistori barceloní i acabant per la Fundació Tàpies. Llegeixo que el 2005 va deixar definitivament la publicitat, que practicava des del 1973, per raons ètiques, que m’agradaria llegir en alguna entrevista quines foren. Es va concentrar llavors en l’ensenyament, a més de seguir fent films. Ha publicat una Terminologia del vídeo en català, castellà i anglès. I des que el 2012 es va jubilar, llegeixo també,  ofereix gratuïtament els seus “Apunts digitals de direcció de fotografia” als seus ex-alumnes i als directors de fotografia que s’hi interessin. Assessora la Filmoteca de Catalunya en la restauració i recuperació de films del patrimoni històric del país, ja en compta quaranta-tres. I cada Nadal, com deia, il·lumina el pessebre.

Una trajectòria de categoria, la del primer Gaudí d’Honor de la seva professió, tan inseparable del cine. Per tot plegat, el reconeixement que Tomàs Pladevall va fer de Néstor Almendros em va arribar al més fons del cor, a través dels ulls del qual veiem les coses abans que no arribin al cap i del cap a les retines i ninetes. Perquè el tenim massa oblidat, el mestre Almendros. L’home de cine nascut a Barcelona, fill del pedagog republicà Herminio Almendros que s’havia exiliat a Cuba, mentre la mare, la mestra i inspectora d’educació Maria Cuyàs, ell i els dos germans es quedaven aquí. I cap a Cuba se’n va anar Néstor el 1948, des d’on aviat partiria cap als Estats Units i després França, fugint de la censura del règim castrista a qui no va caure gens però gens bé el seu primer curt, Gente en la playa (1960), massa físic, massa cossos, va trobar la censura.

Va engegar així una trajectòria magnífica, a l’exili. Almendros va ser decisiu per a la Nouvelle Vague francesa que canviaria la cinematografia europea moderna. Eren directors que havien vist molt de cine però no en sabien fer (Rohmer, Truffaut, Godard i companyia) i van confiar les seves visions a aquell jove camerògraf que, al seu torn, es va enamorar de la llum i, duent sovint ell mateix la càmera (com també ha fet Pladevall), va comprovar que estava fent-lo, el cine, renovant-lo, anant enllà de les cintes que ja s’havien rodat abans. No li calia dirigir, volia portar la càmera, ocupar-se de la fotografia del cine.

Almendros treballaria després amb directors nord-americans, i va arribar, ja que de premis parlem, fins a l’Oscar el 1978 pel que acabaria sent un clàssic però llavors va ser un film maleït per la taquilla, Dies del cel, de Terrence Malick. I un munt de pel·lis més que van ser èxits comercials i un planter dels nous actors de Hollywood en aquells anys. En francès va publicar les memòries Dies d’una càmera, que per desgràcia no tenim en català i en la versió castellana estan del tot descatalogades. Són formidables per la seva elegància formal, alienes del tot a la tafaneria que a tots ens agrada tant, comentant un per un alguns dels seus millors films, sense posar-se cap medalla, informant els lectors de com funciona la càmera, què li havia demanat aquell director en concret i com ho va fer. Un senyor, un artista gens pretensiós ni menys encara envanit, com Tomàs Pladevall l’altra nit i ben segur que en totes les hores del dia des de sempre. Gràcies. La llum ens fa cada vegada més falta i necessitem potser encara més comprendre i acarar les ombres del món.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes