Quan et maten els teus

Agrada que, posats a morir, sigui l’enemic qui mati l’heroi. Però, tot sovint, no va ben bé així la cosa. Ho veiem ara a Gaza. I ja ho havíem vist abans. Passa que s’amaga la veritat (els teus són els que et maten) i, si bades, t’empasses la mentida (l’enemic és el culpable). Va succeir en el primer cas (dels tres) que veurem, el de la mort de Buenaventura Durruti (1896-1936), la icona anarquista, el revolucionari. Oficialment van dir que l’havien mort els terribles feixistes en un acte de guerra, el 19 de novembre de 1936 a Madrid. Però un dels testimonis, el xofer de Durruti, el mecànic català Climent Cuyàs, va dir, l’any 1993, al periodista Andreu Manresa justament el contrari: “El company Durruti estava molt enrabiat amb el seu centurió Bonilla per les destrosses a les vies de Madrid, perquè creia que era un sabotatge inútil als nostres propis interessos. Era a mitjan matí del 19 de novembre del 1936. En un moment de la discussió [Durruti] va alçar el fusell i va picar amb la culata l’estrep del nostre cotxe, es va sentir un tret i ell va caure rodó a terra, ferit mortalment.” La bala li havia entrat pel pit i li havia sortit per l’esquena. Durruti va morir poc temps després a l’hospital. Cuyàs afirma que els testimonis que van presenciar l’accident, en contacte amb la caserna de la columna, van acatar la recomanació de ser discrets per sempre més. “Durruti va morir en acte de guerra”, van explicar per mantenir-ne l’aurèola i no erosionar la moral de les tropes republicanes. És a dir, a Durruti no el van matar els feixistes. Va ser ell mateix, en un accident, mentre es discutia amb un dels seus.

En el segon cas, no fa ni dos dies, van morir tres ostatges d’Hamàs, Yotam Haim, Samar Talalka, Alon Shamriz. I aquí tampoc no van morir en mans de l’enemic. Va ser l’exèrcit d’Israel que els va matar, segons que va declarar l’exèrcit d’Israel mateix. En un primer moment l’exèrcit va dir oficialment que havien disparat contra ells perquè els havien confosos amb milicians d’Hamàs. I ahir un oficial de l’exèrcit va dir, anònimament, al Times of Israel, que els ostatges anaven nus de pit en amunt, que l’un feia voleiar una bandera blanca i que tots tres sortien d’un edifici. Un soldat va disparar contra ells al crit de terroristes! Dos van caure morts. El tercer va fugir edifici endins. Quan va tornar a sortir cridava ajuda en hebreu. Doncs el van matar igualment.

El tercer cas és el famós bombardament de l’hospital Al-Ahli de Gaza. Al cap de pocs minuts el Ministeri de Sanitat de Gaza ja donava per fet que era obra d’Israel i que els morts eren 500: la mortaldat més gran comesa en aquesta guerra. Passa que sembla que no va anar ben bé així: l’ONG Human Rights Watch (acusada, per cert, d’antisionista pel fundador), que sempre ha dit que no es podia demostrar que Hamàs tingués bases operatives militars dins l’hospital, i que Israel sí que ha tirat bombes a centres sanitaris, a hores d’ara creu, en canvi, que en aquest cas el coet va ser d’Hamàs (o d’uns altres milicians palestins), no pas d’Israel.  Un coet palestí cau per accident i mata palestins.

HRW diu, en aquest informe, que ho creu per entrevistes fetes amb testimonis, per la mena d’impacte que es veu als vídeos (els míssils israelians fan més destrossa), per la mena de so que se sent uns quants segons abans als vídeos (un so de coet palestí més que no pas de míssil israelià), i per la mena de cua de foc que es veu als vídeos. Però sobretot ho creu perquè, tot i que Hamàs va prometre que podia demostrar que era obra d’Israel per les restes del míssil trobades a l’hospital, encara és hora que Hamàs les ensenyi. I Hamàs les té, segons testimonis presencials recollits per l’ONG, que van veure com treballadors del Ministeri de Sanitat de Gaza se les emportaven.

HRW voldria un estudi concloent, fet per experts independents, que analitzessin proves directes (les restes del projectil usat), no indirectes (cràters de l’impacte, so i imatges dels vídeos), però, a manca de l’informe definitiu, creu que les víctimes de l’hospital de Gaza no les va matar l’enemic. Va ser un coet palestí, que va caure a l’hospital per accident.

No, la gent no sempre mor a mans de l’enemic. A vegades són els teus que et maten (o els que semblava que eren els teus). Passa que no està gens bé dir-ho. No queda bé.