El seu nom era Jordi, tenia quaranta-cinc anys i devia catorze mesos de lloguer. Quan anaven a desnonar-lo no va veure cap més sortida que la finestra del que ell, fins aleshores, considerava casa seva. Els fets passaven a Cornellà el 14 de juny.

Tot i que l’Instituto Nacional de Estadística no faci recompte els qui s’han llevat la vida per haver perdut l’habitatge, Jordi ha passat a engrossir la llista anònima de les disset mil persones que s’han suïcidat a l’estat espanyol per motius econòmics des de l’any 2007. Aquesta llista porta els noms de la desesperació de milers de persones com ara José Miguel, de Granada; Inocencia, d’Almassora; José Antonio, de Barakaldo; Joan, de l’Hospitalet…

La Constitució espanyola del 1978 té més articles que el 155, encara que molts governants semblen no haver-se’n assabentat, com per exemple el 27, el dret a l’educació; el 35, a la feina; el 43, a la salut; el 50, a les pensions; o l’article 47, que diu literalment: ‘Tots els espanyols tenen dret de gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics han de promoure les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.’

El dret d’un habitatge digne, també el reconeix l’art. 25.1 de la Declaració Universal de Drets Humans, l’11.1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, o el 34.7 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Aquests reconeixements només tenen el valor de principi rector de la política social i econòmica, però no reconeixen un dret subjectiu que permeti exigir el compliment d’aquesta previsió als qui ho necessiten.

No hi ha política d’habitatge públic ni tampoc de lloguer social. El govern espanyol ha fet cas omís de la directiva 2014/17 del parlament i consell europeus, que l’instava a defensar els drets dels ciutadans i a reformar la llei hipotecària que deriva d’un decret franquista del 1946. El 2013, el PP va retallar els drets dels inquilins modificant la Llei d’arrendaments urbans per impulsar l’especulació amb la creació de les societats cotitzades d’inversió en el mercat immobiliari (SOCIMI), exemptes de l’impost de societats i amb bonificacions fiscals del 95 % en ITP i AJD, que mantenien els privilegis de bancs i inversors. Fins a set resolucions del Tribunal de Justícia de la UE han obligat el govern i el Suprem espanyols a fer marxa enrere en unes quantes clàusules abusives que, per exemple, facultaven els bancs a exigir el pagament de tot el deute pendent quan el ciutadà havia deixat de pagar una sola quota. Ara mateix, la tendència es va invertit, els desnonaments per no haver fet front als rebuts de lloguer gairebé igualen els desnonaments per no haver pagat la hipoteca, i van en augment, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CPGJ).

Segons la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, basant-se en un informe amb dades oficials de la policia, cada cinc hores es produeix un suïcidi a l’estat espanyol a causa de la crisi econòmica que assola centenars de milers de famílies.

I les persones valentes que no llancen la tovallola i decideixen lluitar emmalalteixen. El 100% de les famílies afectades per un procés de desnonament pateixen problemes de salut, principalment psicològics, però també físics, dels quals el 50 % són de caràcter greu. Hi ha un problema d’ansietat continu, amb tots els seus derivats: insomni i alteracions de la conducta alimentària agreujats pels problemes econòmics que els impedeixen portar una dieta mitjanament equilibrada. El nombre de morts per infart és significativament alt.

La víctima del desnonament s’ha d’afrontar a la mort social. Desposseïda de la llar, inclosa en llistes de morosos que li impedeixen l’accés a qualsevol mena de finançament o a la contractació de serveis, com ara una línia de telèfon mòbil o subministrament elèctric al seu nom.

El dictador Franco donava personalment el vist-i-plau –l’anomenat enterado– a les sentències de mort. Crec que això mateix haurien de fer els governants quan s’executa un desnonament. Assabentar-se’n i responsabilitzar-se dels seus actes. Jordi no és un número en un expedient, és una víctima del sistema, aquest sistema que estigmatitza la víctima i premia el botxí. Jordi era una persona desesperada, no li van donar cap més sortida que llançar-se per la finestra. Ja no era útil per al sistema. Hi ha uns responsables de la seva mort, els criminals que el van empentar, els banquers, governants, legisladors, especuladors: tots ells amassen grans fortunes a costa de la vida d’altri, tenen noms i cognoms, i com Franco moriran al llit, sense ser jutjats. Els desitjo, a tots ells, un final tan penós com el del dictador.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb