Un noi assegut lamenta el suïcidi d'un familiar

“Recordo que vaig agafar un cinturó i per a mi ja havia acabat tot. Recordo estar en un pou negre, i no veia sortida”. Parla el Sergi – el nom és inventat a petició de l’entrevistat -, un dels molts joves catalans que, per circumstàncies molt diverses, s’han intentat treure la vida al llarg dels darrers anys. Ell, sortosament, continua viu, però en els darrers 10 anys, més de 750 nois i noies catalans d’entre 15 i 34 anys han posat fi a la seva curta existència.

El passat 10 de Setembre, com cada any, es va celebrar el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi. Ja fa 15 anys, des de 2003, que l’OMS i l’Associació Internacional per a la Prevenció del Suïcidi van decidir unir forces per combatre i visibilitzar un tema que sempre ha estat tabú i que sembla no rebre prou importància mediàtica i social.

Pocs dies després d’aquesta quinzena celebració veien la llum unes dades que reflecteixen que falta molta feina per fer en referència a la conscienciació vers el suïcidi i, més concretament, sobre el suïcidi juvenil, ja que aquesta és la primera causa de mort entre els joves catalans, per sobre dels accidents de trànsit.

Si bé és cert que en la darrera dècada, i sobretot en els últims 5 anys, les xifres de suïcidi juvenil han disminuït, les agressives campanyes per reduir el nombre de víctimes en accidents de trànsit han propiciat que el suïcidi juvenil, tot i haver millorat, passi a ser la causa principal de mortalitat no natural entre els joves catalans.

Ara fa 10 anys, el suïcidi juvenil representava el 18,4 % del total del suïcidi a Catalunya, mentre que al 2016, les últimes dades que es coneixen, havia baixat fins al 13,92 %, tot i que les xifres globals de suïcidis havien augmentat gairebé en 100 persones.

Consulta l’evolució completa des de 2005 en aquest gràfic estadístic:

El que evidencien aquestes dades és una manca de visibilització i de mediatització del suïcidi. En canvi, el suïcidi pateix una estigmatització que el converteix en un tema tabú i això dificulta a les persones que es troben en situacions properes a acabar amb la seva vida que vegin quines són les solucions que tenen al seu abast per sortir-se’n.

Xènia Moliner, psicòloga clínica de l’Hospital Universitari Quirón Dexeus, especialista en pediatria i docent de salut mental de la fundació Pere Tarrés, analitza per què el suïcidi ha passat a ser la primera causa de mort en els joves catalans; per què, tot i això, segueix sent un tema tabú, i què es podria fer per conscienciar a la societat de la importància que té.

Per això, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya va publicar el passat 27 de Setembre el recurs Encarem el suïcidi juvenil: guia de prevenció del suïcidi i acompanyament del dol. Aquesta guia pretén visibilitzar el problema, donar recursos per abordar aquesta problemàtica des dels diferents àmbits (personal, familiar, dels amics…) i, en definitiva, posar les bases que ajudin a reduir cada cop més el nombre de joves que decideixen que la mort és la solució més fàcil als seus problemes.

En aquesta guia hi apareixen, tal com es veu en la següent infografia, diverses formes de prevenir el suïcidi juvenil, per tal d’abordar el problema de la base abans que no sigui massa tard.

Clica en les diferents icones per informar-te més sobre cadascuna de les accions preventives a les que acompanyen i per què és important tenir-les sempre present.

Un dels molts joves que va pensar en acabar amb la seva vida és el Sergi, un jove estudiant de 21 anys que va estar a punt de ser un número més en la xifra de suïcidis juvenils del 2017. “Vaig lligar el cinturó al sostre i em vaig penjar. Vaig notar una sensació molt desagradable. Al moment estava intentant deslligar-me el cinturó del coll. Per sort es va deixar anar i vaig caure a terra”, recorda en Sergi emocionat.

D’altra banda, Neus Calleja, directora del Telèfon de la Esperança, una associació sense ànim de lucre que ofereix una orella a tots aquells qui necessiten exterioritzar les seves pors i malestars, destaca la importància que té el poder explicar amb paraules els problemes: “El fet d’explicar un problema és un factor de protecció: en el moment que jo l’explico, tota la part emocional, la càrrega emotiva que porta passa per una selecció perquè estem analitzant el problema. Si jo m’escolto mentre estic parlant amb algú, me n’adono de tot el que estic patint.

Ressalta que l’educació adquirida és un factor clau per poder veure’s capaç d’obrir-se a parlar de tot amb algú altre: “Moltes vegades els homes, per la cultura en la que els han educat, no s’expressen. Perquè expressar dificultat i patiment sembla un signe de debilitat. Quan arriben a un punt en què ja no tenen a qui parlar o no parlen a ningú, desaparèixer del mapa i deixar de patir és una opció”.

La psicòloga Xènia Moliner explica quins factors coincideixen en les persones amb pensaments o temptatives de suïcidi i de quina manera pot tractar algú inexpert en el tema les tendències o senyals suicides d’algú proper al seu entorn:

El Sergi, precisament, confessa que es veia incapaç d’explicar tot el que estava visquent: “Què havia de fer? Obrir el whatsapp i dir-li a la gent “escolta, m’estic tallant les venes cada dia”? No te n’adones, però de sobte estàs en un punt que tens pensaments molt invasius que et corroeixen fins que et dominen. I el fàcil és no sortir de casa i no dir res a ningú”

Neus Calleja, havent sentit testimonis de tot tipus al Telèfon de la Esperança destaca que, tot i que la majoria dels que truquen no són gent jove, sí que existeix un fet molt repetit en general: “En un any rebem unes 23.000 trucades, i cada any va en augment. La població jove no és un grup que acostumi a trucar molt. Però en general, la gent que truca acostuma a patir situacions greus de soledat.

Com el Sergi, que en caure a terra després de deslligar-se el cinturó del coll que gairebé el fa morir, va veure que estava menys sol del que es pensava: “Vaig agafar el mòbil i entre llàgrimes vaig veure un missatge de la meva germana, que em preguntava que què tal estava, aleshores vaig saber que algú m’estimava i em cuidava. I la vaig trucar, llavors ella va trucar a l’hospital i va venir l’ambulància. Em vaig passar la nit sedat al llit de l’hospital”.

La Xènia Moliner assegura que es pot arribar a la estabilitat emocional després de passar per una situació tan traumàtica, però que per això caldrà “un acompanyament i seguiment fins a veure que aquesta millora és constant, estable i es manté en el temps”.

Amb l’ajuda de professionals com la Xènia, el Sergi ara és troba bé: “Estic més feliç, però principalment estic més tranquil, i això és el més important”, diu. Assegura que no ho tornaria a fer: “Em vaig adonar quan em vaig intentar agafar el cinturó que jo no volia morir-me. Per molt malament que estigui, ho he de saber explicar, no puc tancar-me en mi mateix”.

I és que l’aïllament comunicatiu influeix molt als joves a l’hora de ser incapaços de superar una situació extremadament angoixant. Per sort, cada cop existeixen més organitzacions i recursos per evitar arribar a un punt de no-retorn, que pretenen reduir encara més la taxa de suïcidi entre els joves.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb