Portades de la col·lecció 'Vet Aquí Dues Vegades'
Portades de la col·lecció 'Vet Aquí Dues Vegades'

Si analitzem els contes infantils clàssics, de seguida ens adonem que contribueixen a perpetuar els rols de gènere: els homes -generalment prínceps- són astuts i valents; són els que salven la princesa, els que governen i tenen el poder. En canvi, les dones són innocents, dependents, passives, i tenen cura de la casa mentre esperen ser salvades. Però aquest no es el camí que la societat actual, que demana la plena igualtat entre homes i dones, vol dibuixar.

El problema de tot plegat rau en el fet que aquestes narracions van adreçades als infants, petites persones en procés de formació. Els contes són clau en l’educació dels infants: amb ells aprenen de manera simbòlica com es construeix el món, les persones, el gènere, i com seran en un futur. Així ho explica Maria del Carmen Aguilera Ruiz, professora associada del departament de Cognició, Desenvolupament i Psicologia de l’Educació de la UB, que també és Professora consultora de Psicologia de l’aprenentatge a la UOC.

Aguilera afirma que “els personatges són models a seguir. I si les princeses sempre es casen, són subordinades, o si les dolentes sempre són dones, s’està donant una imatge del que han de fer a la vida real”. I per tant, els més petits assumeixen que aquests són els comportaments que elles han de tenir.

Revisió de contes

Sobre aquest aspecte, la professora apunta que s’hauria de revisar, per exemple, La Blancaneu, ja que es dóna una perspectiva totalment esbiaixada pel que fa al gènere: ella ha de netejar i els set nans van a treballar. De fet, l’únic interès de la protagonista és trobar un príncep i poder casar-se. A més, és gràcies a un home que la Blancaneu no mor, de manera que s’està transmetent als infants que tot depèn dels homes i que ella no té res a fer.

No obstant això, darrerament han sorgit escriptors i escriptores que s’han dedicat a canviar aquests models tradicionals fent un gir als contes infantils clàssics. És el cas de Belén Gaudes i Pablo Macías, que amb la col·lecció “Vet aquí dues vegades” es van dedicar a reescriure aquestes històries.

La pròpia experiència

Els autors expliquen que quan van començar a explicar contes a la seva filla, la Violeta, es van adonar que hi havia moltes coses que no els agradaven: “Gairebé sense adonar-nos-en, li explicàvem que la bellesa és imprescindible, li dèiem que sempre havia d’esperar que un home la rescatés, que havia de ser submisa i acceptar la seva destinació. Li transmetíem que no podia ser valenta, que l’amor romàntic la salvaria de qualsevol desgràcia i que havia de portar sabates de taló per agradar als homes”.

El mateix els va passar amb el seu segon fill, el Nicolás: “No volíem que pensés que les noies són febles, que cal protegir-les, que la bellesa és qualitat indispensable i que ha d’assumir la violència com alguna cosa quotidiana”. De seguida van comprovar que aquesta inquietud no era només seva, sinó que la compartien amb moltes altres famílies. I aleshores van començar a adaptar les històries tradicionals. Disseccionaven els contes per extreure’n tot el que volien canviar i per donar-los una volta des del punt de vista del gènere. D’altra banda, també treballaven tenint en compte el respecte a la infància, la resolució de conflictes sense l’ús de la violència, l’heterodòxia…

El feedback que han tingut les històries de Gaudes i Macías es poden avaluar a través de les seves vendes. Els tres primers contes de la col·lecció ja van per la seva cinquena edició, es venen en castellà, català, euskera i gallec, i ara mateix es troben en ple procés d’expansió cap a Iberoamèrica. Des d’un punt de vista més personal, sovint els comenten que els seus contes fan obrir els ulls a les persones adultes i replantejar-se coses que abans mai no havien posat en dubte.

Amb tot, els escriptors declaren que l’objectiu de la col·lecció és obrir debats, qüestionar allò establert, explicar nous models, noves feminitats i noves masculinitats: “De vegades ens fan creure que les coses de tota la vida necessàriament han de ser bones i perdurar. Qui s’atreviria a dir que els contes clàssics són dolents? No és terrible que un home, per molt príncep que sigui, convoqui un ball per triar esposa entre les dones del regne? I que totes les dones aspirin a convertir-se en esposes i princeses?”. A tall d’exemple, Gaudes i Macías expliquen que els preocupa que un conte com La Sireneta faci creure que una dona ha de sacrificar la seva pròpia identitat per aconseguir l’amor de la seva vida.

Els autors de “Vet aquí dues vegades” afirmen que és important revisar i revisar la seva feina per tal que el relat sigui impecable en qüestions de gènere. Tot i això, destaquen que les il·lustracions són també essencials en aquest sentit, perquè creuen que amb aquestes es transmet tant o més que amb la paraula: “Treballem models estètics diferents dels normatius, fugim de la talla 38 i de la bellesa estereotipada”.

D’altra banda, des de “Vet aquí dues vegades” no només tracten el sexisme, sinó que el seu ventall s’amplia amb temes com l’assetjament escolar (“Vet aquí dues vegades l’aneguet lleig”), la diversitat familiar i sexual (“Vet aquí dues vegades la rateta que escombrava l’escaleta”, en el qual la protagonista es casa amb la gata i tenen un fill), els prejudicis (“Vet aquí dues vegades els tres porquets”), o la paternitat i el respecte a la infància (“Vet aquí dues vegades en Pinotxo”).

Cap a on cal anar?

Sobre això, la professora de psicologia Maria Del Carmen Aguilera creu que és necessari que als contes hi hagi un empoderament femení i que les dones es puguin salvar a si mateixes, o que fins i tot algú pugui necessitar la seva ajuda. Aguilera apunta també quin ha de ser el paper de les mares i els pares: han de donar als infants alternatives mitjançant els contes que canvien les històries, perquè sàpiguen que no només hi ha la història clàssica. El canvi d’ara és, segons la professora, que “abans les dones només tenien un possible paper als contes, i a casa; i ara això ha canviat. Els adults són responsables de poder explicar altres possibles històries”. Així i tot, destaca que aquesta feina no només recau sobre els pares i mares, ja que el que cal és “un canvi transversal de la societat”.

Maria Del Carmen Aguilera creu que els contes infantils tradicionals queden desfasats en la societat que des del feminisme es vol construir. Però que hi ha una part de memòria històrica que s’ha de narrar als infants per tal que sàpiguen d’on partim i on som “perquè les dones partim d’una visió de submissió, de l’objectiu de casar-nos, que ens alliberin, i de ser felices quan ens salven”.

Aleshores, cal canviar els models dels contes infantils o passar a explicar els contes nous? Segons Aguilera, cal decantar-se per les dues opcions: explicar als nens i nenes les dues versions dels relats i posar-ho dins el context, fer-los saber que abans les històries eren d’una altra manera. Tot i això, conclou que a escala social cal que s’intenti que els models alternatius comencin a ser més freqüents que els contes que donen un paper d’inferioritat a la dona.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb