Enmig de l’acalorat debat d’aquests dies sobre l’estat d’alarma i els balls d’aliances de Pedro Sánchez, una notícia arribada d’Alemanya ha originat comentaris poc prudents d’una part de l’independentisme.

La cosa és que el Tribunal Federal Constitucional alemany ha dictaminat, en una sentència que portarà molta cua, que la compra de bons a gran escala que ha fet el Banc Central Europeu per estabilitzar l’eurozona viola la constitució alemanya. El tribunal considera invàlida, a més, una decisió prèvia del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, perquè diu que s’ha excedit en el seu mandat. La decisió, cal advertir-ho, fa referència a les compres per valor més de dos mil milions d’euros fetes d’ençà del 2015 i no inclou per tant les compres que es fan o es faran ara per pal·liar la crisi del coronavirus.

El Tribunal ha emès aquest veredicte responent a una denúncia de diversos acadèmics, entre els quals Bernd Lucke, que va ser dirigent de la ultradretana Alternativa per Alemanya, que consideren que aquestes compres de bons violen la prohibició que un estat membre de la UE carregue el deute d’un altre. És per a estalviar-se d’infringir aquesta norma que el Banc Central Europeu compra als mercats secundaris i evita la compra directa de deute dels països emissors, cosa que els denunciants consideren que és, en realitat, una trampa.

És evident que la controvèrsia es relaciona amb la creixent incomoditat de les opinions públiques del nord d’Europa respecte del rescat dels estats del sud, però té implicacions cabdals en la definició de l’arquitectura institucional europea sobre les quals l’independentisme català faria bé de no frivolitzar. Aquells que se n’han alegrat, perquè han interpretat que això duria a una crisi l’estat espanyol, evidentment condemnat a un rescat imminent, haurien de posar en la balança què significaria acceptar que el dret europeu no té preeminència sobre el dret de cada estat –que és allò que es discuteix en aquest cas, tenint en compte l’acusació que el tribunal alemany fa contra la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del desembre del 2018.

No entraré ara a discutir si el debat nord-sud dins la Unió Europea és encertat, necessari o moral. Una part de l’independentisme creu que castigar Espanya sempre és bo i fa una anàlisi de la situació a parer meu molt incompleta. Per això em centraré en l’impacte de la decisió sobre l’arquitectura institucional de la Unió i en les conseqüències tan negatives que pot tenir per a l’independentisme català qüestionar obertament la primacia del dret europeu –gràcies al qual s’han guanyat la majoria de les batalles de l’exili, si bé no totes.

La Unió Europea és una cosa única al món que, per tant, no encaixa en els models habituals. No és solament una organització internacional, però tampoc no és encara una entitat federal o confederal ni sabem si ho arribarà a ser mai. Això fa que hi haja una tensió interna que en aquest cas és molt evident.

La Unió Europea pertany als estats, i el 2017 els catalans ho vàrem veure amb una claredat absoluta. Són els vint-i-set estats, vint-i-vuit aleshores, que tenen la paella pel mànec i decideixen. I és la solidaritat entre ells, i una certa omertà cultivada per la forma de conduir i repartir el negoci dins el Consell i la Comissió, que mana.

Però la Unió Europea –i entre el 2018 i el 2020 això els catalans ho hem vist també amb absoluta claredat– no és un tot que funciona sota les ordres del Consell i la  Comissió, sinó que té importants fuites diguem-ne ‘federalitzants’, nascudes de l’ambició política dels tractats. La principal és la decisió de conformar-la com una Unió de ‘estats i ciutadans’ –que, tot i que va decaure la proposta inicial de definir-la com una unió d’estats, pobles i ciutadans, té un impacte legal que la fa anar més enllà de la simple organització internacional.

Aquesta ‘fuita federalista’ té dins el Tribunal de Justícia de la Unió Europea el suport principal. El TJUE, d’acord amb els tractats, ha executat una política consistent de defensa de l’existència d’uns drets i unes obligacions inherents a tots els europeus, amb independència de l’estat a què pertanyen. Aquesta política, considerada massa agressiva per molts estats, ha estat la via per on s’ha anat obrint pas una concepció més homogènia dels drets i les llibertats, siguen econòmics o, des de fa menys temps però també amb intensitat, polítics.

Dins la Unió Europea, ni el Consell ni la Comissió, ni tan sols el parlament no tenen prou força constitucional per a obligar un estat membre a acceptar una política determinada o a ordenar-li que cesse de fer alguna cosa. Però el TJUE sí. I aquesta capacitat ha anat fent eixir ulls de poll en els peus de molts estats europeus. Però fins ara cap no s’havia atrevit a qüestionar el paper del Tribunal del Luxemburg. Alemanya ho ha fet de manera indirecta en aquesta sentència (no li’n qüestiona el paper, però sí la validesa de l’actuació) i això obre un debat interessantíssim però també perillós, n’hem de ser conscients. Si els tribunals de cada estat tornen a manar per damunt del TJUE, l’espai de llibertats europeu decau i no hi haurà cap palanca des de fora que puga ajudar a modificar i frenar, en aquest cas, el peculiar i perillós funcionament de la justícia espanyola.

En aquest temps actual, temps de repensar el moviment independentista, açò no és cap fet ni cap debat menor. La manera com vàrem encarar el marc europeu el 2017 va ser naïf. Disculpable per la manca d’experiència, però inacceptable una segona vegada. No cal esperar el suport de la Unió Europea com a tal en cap cas, ni per interessos econòmics ni encara menys per interessos polítics. Però hauríem d’haver après que hi ha dues palanques europees que poden ser molt importants. D’una banda les capitals, els estats en si, i d’una altra banda, precisament, l’homologació d’un espai de llibertats que encapçala, ara per ara, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Un problema evident que l’independentisme ha tingut és la dificultat de justificar la necessitat de la independència a escala europea. La repressió espanyola ajuda a entendre-la, de moment fa alçar moltes celles de sorpresa pel baix nivell democràtic de l’estat, però no n’hi ha prou encara. I en qualsevol cas aquesta és una motivació en negatiu, que sempre és més difícil de fer reeixir.

En canvi, en positiu, i fàcilment comprensible, hi ha un camí clar que és la reivindicació dels drets que els ciutadans catalans tenim com a minoria nacional –i heus ací la importància final del lamentable debat sobre el nacionalisme que alguns volen evitar. Parlem de drets, inclòs el dret d’autodeterminació, reconeguts internacionalment, reconeguts en la pràctica europea, reconeguts obertament per la major part dels seus estats i reconeguts als tractats dels quals el Tribunal de Justícia de la Unió Europea és l’intèrpret.

La nova fase del procés cap a la independència crec que dependrà més que l’anterior del carrer i de la capacitat de ser un problema permanent i insoluble, tremendament molest, per a tothom. Però necessitarà una solució per a oferir com a eixida factible quan s’arribe al capdavall. I n’hi ha poques com el reconeixement legal del dret d’autodeterminació, reconeixement que Espanya no farà mai, que el Consell i la Comissió europees preferirien evitar, però que té un camí possible, raonable, lògic i factible a partir de la interpretació de la legalitat europea. Per això em sembla un desficaci que algú, dins l’independentisme, puga alegrar-se del qüestionament que els tribunals alemanys fan de les decisions del TJUE.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.