El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Aquest cap de setmana, milers de catalans hem viatjat nord enllà per travessar una frontera cada cop més permeable però encara efectiva, i trobar-hi una llibertat que a l’estat espanyol només és teòrica: la dels eurodiputats exiliats. Spain is different i es veu que Europa i la immunitat dels membres del Parlament Europeu comencen als Pirineus.

Per a bé i per a mal, però, la frontera encara és efectiva: l’utilitza la policia espanyola per fer controls absolutament injustificats i injustificables, en un nou exemple evident i escandalós de discriminació ideològica, i l’utilitzen Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín com a tallafoc. A un costat se’ls considera uns sediciosos fugats i empresonables i a l’altre, excel·lentíssims eurodiputats que són rebuts com estrelles del rock, tal com va titular el diari belga Le Soir.

Travessar la frontera. Tornar-la a travessar. També ho van fer el gener de 1939, en condicions duríssimes, milers de republicans, fugint del fosc feixisme. ‘Cada carro és una família que se’n va, i cada filera de carros, un poble que es buida’, escrivia Antoni Rovira i Virgili. A començament dels setanta ja hi pujaven autocars organitzats, com ara, fugint de la fosca censura, per veure les pel·lícules prohibides pel franquisme o comprar-hi llibres. Dues hores amb L’últim tango a París al Cinéma Castillet i setmanes amb Marlon Brando i Maria Schneider a la retina.

Vuitanta anys més tard, sant tornem-hi, per defensar la república i retrobar-nos amb el president legítim i els exiliats. Un acte festiu i multitudinari que va mobilitzar 200.000 persones que, si tenien carnet de partit, el van deixar a casa. Persones que creuen que mobilització i diàleg van units i es retroalimenten, com ho fan l’exili i la presó. És cert que molts dels assistents són escèptics respecte de les intencions negociadores dels qui seuen a un costat de la taula de diàleg, i d’aquí, alguns dels xiulets que es van sentir, que certament no anaven adreçats a Oriol Junqueras.

Uns xiulets que es van convertir en aplaudiments quan Clara Ponsatí va alertar: ‘No ens deixem entabanar per fotografies de taules i diàlegs d’enganyifa que només busquen fer guanyar temps a Pedro Sánchez. Ens hem de preparar, ens cal preparar el pròxim embat per la ruptura, per alliberar-nos de l’estat espanyol des de les institucions i des del carrer.’

També es van perdre oportunitats, dissabte, a Perpinyà. Els partits independentistes van deixar passar l’ocasió, una més, d’aparèixer junts, si no units, sobre l’escenari. Haurien demostrat que, en moments com l’actual i ocasions com aquesta, les desavinences per raons electoralistes cal deixar-les de banda. Marta Rovira ho explicava molt bé en el vídeo que es va projectar. I oportunitat perduda immensa per part del govern espanyol, és clar: digues que acceptaràs un acte així a Girona o Barcelona i el teu crèdit democràtic pujarà de manera automàtica.

Malgrat les oportunitats perdudes, l’acte va ser un èxit. Per molts motius, entre els quals aquests dos. Primer: perquè va tornar a mostrar al país, i al país veí, i al món sencer, la força de la gent. Aquesta força que Jordi Borràs retrata tan bé en el seu darrer llibre i que, des de fa anys, és la peça més valuosa del moviment independentista. I segon: perquè mentre mirem d’eixamplar la base, eixamplem el país. Alguns catalans del sud hi pujaven per primera vegada. Mai no és tard! I entre els assistents a l’acte hi havia molts nord-catalans, òbviament, i fins i tot gent que parlava francès i duia una estelada al coll.

En parlàvem amb Martí Majoral, de l’Associació per a l’Ensenyament del Català (APLEC), mentre repartia exemplars de la revista infantil Mil Dimonis a la fira d’entitats que es va fer en acabar l’acte. En Martí m’explicava que per a les organitzacions que piquen pedra cada dia a Catalunya Nord, aquest és un acte històric que es recordarà durant molts anys. Que per a una ciutat de 120.000 habitants, bellugar 10.000 persones és moltíssim i més de 30.000, una bogeria. I que sentir com el peixater de Sant Feliu o el que li ven verdures a la cantonada parlen de Puigdemont no té preu.

Les eleccions municipals de Perpinyà són a tocar i és molt simptomàtic que tots els partits polítics s’hagin apuntat al mambo i hagin volgut trobar-se amb Puigdemont. Això té ser una estrella del rock.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.