Carles Puigdemont

La decisió del president Carles Puigdemont d’encapçalar les llistes de Junts per Catalunya a les eleccions europees ha originat un intens terratrèmol. És evident que ara mateix Puigdemont és l’enemic polític número u de molts i molt diversos sectors polítics. Ara, una cosa és acceptar que això siga així, i la càrrega inevitable de reprovació extrema en contra seu que això implica, i una altra creure’s acríticament tot allò que diuen d’ell, de fet tot allò que diuen contra ell. Sobretot quan amb la simple lògica n’hi ha prou per a desmuntar algunes afirmacions.

La part més important de la polèmica s’ha suscitat per l’anunci que tornaria al Principat amb la immunitat que li garantiria el fet de ser eurodiputat. Ningú no pot discutir que el fet que no tornàs després de guanyar les eleccions del 21 de desembre de 2017 significa un precedent complicat, fa que siga complicat de creure-se’l, especialment si passem per alt un fet molt important: que el parlament va aturar-ne la investidura de manera abrupta. Però, si no volem restar en l’anècdota, mirem què es proposa ara i les diferències amb aquell cas.

Bona part de la polèmica està en la discussió sobre si Puigdemont hauria d’anar a recollir l’acta a Madrid o no. Evidentment, això no és pas fàcil d’aclarir; pense que ningú no sap de debò què passaria, perquè ens trobaríem amb una situació molt extraordinària. Jo ara mateix no seria pas capaç d’assegurar que això acabàs bé, però per la mateixa raó no crec que ningú puga defensar que acabaria malament. I encara menys que ací hi ha la prova de l’engany.

De fet, a mi em sembla exactament que aquest debat sobre la immunitat és la prova que Puigdemont vol fer a l’inrevés d’allò de què és acusat.

Siguem seriosos: si Puigdemont volgués fer servir la immunitat d’europarlamentari per tornar al Principat té a l’abast un camí infinitament més simple i menys perillós: ser europarlamentari per un altre país. És sabut que diversos partits europeus li han ofert de formar part de les seues llistes, en posicions que li assegurarien l’escó. Si Puigdemont fos europarlamentari belga, per exemple, no hauria d’anar per a res a recollir l’acta a Madrid i podria tornar a Barcelona, exactament igual, fent servir la seua immunitat. Quin trellat té, doncs, focalitzar el debat sobre aquest aspecte anecdòtic?

I si parlem de la substància? D’ençà que se n’anà a l’exili, Puigdemont ha tingut un èxit indiscutible, perquè ha posat l’estat espanyol contra la paret fent servir l’anomenat espai lliure d’Europa (o ho negarem això, ara, perquè vénen eleccions?), especialment a partir de la decisió adoptada a favor seu pels tribunals alemanys.

Avui Carles Puigdemont i la resta de consellers legítims són persones lliures que es troben, això sí, en una situació de gran anormalitat, una situació que l’estat espanyol no pot explicar sense caure en greus contradiccions i sense posar al descobert les seues arbitrarietats i la politització extrema del seu sistema judicial. Els exiliats són ciutadans europeus contra els quals no pesa cap acusació formal. Espanya ha renunciat a perseguir-los fent servir els mecanismes legals establerts i normals perquè sap que perdria el judici contra ells i tan sols els amenaça si entren al territori de l’estat espanyol. Qui es comporta de manera insòlita és Espanya; no és Puigdemont. I qui no pot explicar d’una manera lògica i raonada què fa, començant per l’aberrant judici de Madrid, és Espanya; no Puigdemont. És Espanya que ha d’explicar com és que el cap de la suposada rebel·lió és un home lliure per decisió de la justícia mentre a Madrid jutgen els seus subordinats amb una acusació que ja ha estat descartada en un judici.

Amb aquest precedent al davant, doncs, no és gens difícil d’endevinar que la presentació a les eleccions europees va en la mateixa direcció. A reforçar-la o a ultrapassar-la i tot. I en aquest debat que s’ha encès ara m’és difícil d’entendre per què es prova d’amagar això, si no és des d’una posició rotundament partidista, de combatre per un grapat de vots. Perquè la iniciativa que ha pres Puigdemont, presentar-se a les europees, es juga sobretot a l’àmbit europeu i confronta, una altra volta, la legitimitat espanyola amb la legitimitat europea. Per tant, pretén tornar a explotar l’anormalitat del sistema judicial i polític espanyol i fer-ne evident l’excentricitat respecte de les democràcies europees.

Ara tothom s’ha embolicat en la batalla sobre si Espanya li donaria el vist-i-plau per a ser diputat o no. Però la qüestió no és aquesta. La qüestió no és què farà Espanya sinó què farà Europa. I concretament què faran els tribunals de la Unió Europea si Espanya s’atreveix a violar les regles comunitàries.

Els propagandistes que Espanya té situats a sou dins el Parlament Europeu poden dir missa, ja ho van fer ahir amb poca fortuna, però no seran ells que decidiran sobre una pregunta clau que afectarà el cor de la democràcia europea. La pregunta que l’elecció de Carles Puigdemont pot posar sobre la taula és si algú que dins la Unió Europea és un ciutadà lliure pot ser despullat arbitràriament de la seua condició de diputat, havent estat votat democràticament pels seus conciutadans. I això no és un debat a resoldre per un cap de premsa. És un debat fonamental, major, que en tot cas haurà de resoldre d’alguna manera o bé el conjunt del parlament o, molt més segurament, el Tribunal de la Unió Europea. Decisió que pot tenir conseqüències molt importants. Què passaria, per exemple, si el Tribunal de la Unió Europea, que legalment és en la cúpula del sistema judicial espanyol, per tal de resoldre el conflicte decidís d’entrar al fons del cas, tal com ja van fer els tribunals alemanys, i dictaminàs que no hi ha rebel·lió ni sedició? I si el Tribunal Europeu, per analitzar les conseqüències del cas, hagués de pronunciar-se sobre el dret d’autodeterminació?

Encara una darrera dada que a mi em sembla digna de considerar, més enllà del partidisme. És evident que aquesta decisió ha comptat amb l’anàlisi i l’estudi de l’equip d’advocats que aconsella el govern en l’exili. El mateix equip que fins ara ha guanyat de manera brillant totes i cadascuna de les batalles legals que li han presentat. I amb aquest precedent, per quina raó ens hem de creure que tot plegat és una decisió improvisada, anecdòtica o personalista? Pregunte.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb