Puigdemont contra Espanya: l’any en què es pot decidir tot

  • El 2023 pot donar als exiliats bones cartes contra l’estat espanyol, una victòria judicial aportaria un capital valuós per a tornar-ho a fer

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Tot fa pensar que el 2023 serà l’any de la resolució judicial a Europa del gran litigi entre els exiliats i el Suprem espanyol. Perquè, per començar, el 31 de gener el Tribunal de Justícia de la Unió Europea farà pública la sentència sobre les qüestions pre-judicials que el jutge Pablo Llarena els va enviar fa gairebé dos anys sobre la validesa de les euroordres que va emetre per extradir-los. El TJUE dictaminarà si Bèlgica va fer bé de rebutjar l’euroordre contra Lluís Puig pel risc de vulneració de drets fonamentals si era enviat a l’estat espanyol. La resposta –i sobretot la lletra petita, que caldrà llegir atentament, d’una sentència que he generat un debat jurídic molt intens dins i fora el tribunal– tindrà unes conseqüències importants per als exiliats perquè, segons el sentit que tingui, permetrà que la persecució de Llarena pugui continuar o s’hagi d’aturar en sec. Però la sentència arriba en un moment polític i judicial, a Catalunya, a Espanya i al conjunt de la UE, que cal tenir molt en compte, perquè hi ha més causes obertes al Tribunal de Luxemburg que es resoldran enguany i que podrien donar una munició molt valuosa a Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig, que hauran d’interpretar i saber jugar en el moment oportú.

Però les sentències encara han d’arribar, i no hi ha res decidit. Per més que el TJUE pugui ser un òrgan judicial seriós i que ofereix garanties a totes les parts, també s’ha vist prou clar que pot avalar amb una fredor tècnica notable argúcies judicials tan evidents i deplorables com les que va ordir Manuel Marchena per impedir que Oriol Junqueras fes d’eurodiputat de ple dret malgrat la sentència del tribunal europeu que deia que tenia immunitat quan fou condemnat. La sentència del mes passat és un avís per a navegants segons el qual no n’hi ha prou amb tenir la raó moral i política en un procediment perquè els jutges siguin prou valents per a fixar precedents nous i una jurisprudència nova que blindi encara més els drets polítics de l’afectat i els de tots els ciutadans de la Unió.

La sentència del 31 de gener vinent servirà per a resoldre una causa judicial que havia generat moltes expectatives perquè era (i és) una gran oportunitat per a l’exili per a tombar a Europa l’edifici repressiu construït al Tribunal Suprem espanyol contra l’independentisme català que Alemanya i Bèlgica ja havien fet trontollar. L’advocat general del TJUE Richard de la Tour les va refredar amb les seves conclusions sobre aquest cas tot arrenglerant-se sense matisos amb el jutge Pablo Llarena quan deia que Bèlgica hauria d’haver extradit Lluís Puig, que no podia negar-s’hi, com va fer, per un risc individual de vulneració de drets fonamentals; que si no hi havia la constatació d’un fallada sistèmica del sistema judicial espanyol en el seu conjunt, no podia denegar l’euroordre.

Una sentència que contradigui De la Tour seria sorprenent, perquè no és pas habitual que el tribunal es desmarqui del tot de les conclusions de l’advocat general. Però no és impossible. Per començar, perquè la línia jurisprudencial que havia seguit el tribunal aquests darrers temps anava en un sentit contrari, és a dir, en tenir com més va més en compte les circumstàncies particulars de l’afectat per una euroordre. Les conclusions de De la Tour sí que van ser sorprenents, i hi ha alguns jutges dels quinze que formen el tribunal que ho veuen ben diferent, tal com es va poder constatar en la vista oral del mes d’abril passat a Luxemburg.

I si la sentència és contrària als exiliats?

El debat dins el tribunal segurament ha estat molt viu i no deu haver estat fàcil de trobar una posició compartida sobre aquesta causa. Cal recordar que al TJUE els magistrats no emeten vots particulars si la seva opinió és en minoria, sinó que en les sentències s’arriba a un punt de consens. Però què pot passar si la sentència no difereix gaire d’allò que deia De la Tour en les seves conclusions? Voldrà dir que Bèlgica no va procedir d’acord amb el dret de la Unió quan va denegar l’extradició de Lluís Puig perquè va vulnerar el principi de confiança mútua amb la justícia espanyola. Si això fos així, voldria dir que els jutges belgues que tenen pendents de resoldre les euroordres contra Puigdemont, Comín i Ponsatí i que ara són congelades perquè són eurodiputats amb immunitat provisional ho hauran de tenir en compte, i necessitaran una base argumental diferent per a denegar-les que constati que a l’estat espanyol hi ha una fallada sistèmica del poder judicial.

I què passaria amb Lluís Puig? El TJUE haurà de respondre si es pot repetir una euroordre ja denegada contra una mateixa persona, un fet que pot vulnerar el principi non bis in idem, que prohibeix que algú pugui ser jutjat dues vegades per uns mateixos fets. De la Tour considera que sí que la podria repetir, però no és clar que el tribunal ho subscrigui per més que pugui sentenciar que Bèlgica no ho va fer bé. Si ho subscrigués, tot el procediment contra Puig començaria de zero, i el camp de batalla es tornaria a traslladar a la taula dels jutges belgues, en què la defensa del conseller a l’exili disposaria d’una munició argumental molt més gran que no el 2020 per a demostrar que hi ha risc de vulneració de drets i fins i tot una fallada sistèmica del poder judicial espanyol –si més no de la cúpula, i és ben fresc el record de la darrera crisi per a renovar el TC. El litigi s’eternitzaria.

I si els és favorable?

I si va en un sentit contrari? Si el TJUE avala la decisió de Bèlgica la victòria judicial i moral de l’independentisme contra Llarena i el Suprem serà molt gran. L’efecte pràctic d’això serà que les euroordres que hi ha pendents i les que es puguin arribar a dictar en el futur per la mateixa causa seran paper mullat. S’haurà fixat un precedent judicial molt important a escala europea per si la justícia espanyola mai decideix d’emprendre una persecució semblant contra el moviment independentista. Però caldrà veure fins on és capaç d’arribar el tribunal en la sentència si és favorable als interessos dels exiliats. És a dir, si es limitarà a dir que Bèlgica ho va fer bé quan va tenir en compte les circumstàncies personals, individuals, de Lluís Puig perquè no es pot condicionar una denegació d’extradició quan els drets d’un ciutadà són en risc a un fet tan insòlit i complicat de demostrar com una fallada sistèmica del poder judicial d’un estat; o si anirà més enllà i subscriurà els arguments dels exiliats segons els quals es justifica la denegació de les euroordres perquè, com a dirigents independentistes catalans, són víctima d’una persecució política pel fet de ser qui són, perquè l’estat espanyol deixa de funcionar com a estat de dret quan reprimeix l’independentisme.

La defensa dels exiliats ha aportat un munt de proves que demostren que és així, algunes de les quals van servir precisament a Bèlgica per a denegar l’extradició de Puig. Però n’hi ha hagut de noves, que han aparegut en ple procediment judicial, com ara l’espionatge il·legal amb Pegasus de dirigents independentistes, fins i tot de Gonzalo Boye, com a advocat d’una de les parts més afectades directament en el litigi. Per això Boye va demanar al TJUE de reobrir la fase oral, perquè s’hi incorporessin aquestes informacions noves significatives, a més d’aportacions acadèmiques molt importants de l’àmbit judicial europeu que han criticat obertament l’informe de l’advocat general De la Tour: com ara les d’un alt càrrec del Tribunal Europeu dels Drets Humans i d’un jurista italià expert en dret de la Unió.

El fet que el TJUE ja hagi fixat data per a la sentència vol dir que no accepta la petició de Boye, però la intenció de l’advocat era més aviat d’afegir pressió al tribunal en un cas altament controvertit a Luxemburg, en què s’han posat de manifest de manera evident les pressions espanyoles fins i tot a l’estat de Bèlgica com una de les parts afectades. Abans d’un mes sabrem, mitjançant la sentència, amb quins arguments el TJUE ha desestimat la reobertura del judici oral i fins a quin punt ja era sensible als arguments que li traslladava Boye en el seu recurs.

La sentència del TJUE sobre les pre-judicials de Llarena és, doncs, una oportunitat per a l’exili de fer valer la seva batalla, si el resultat li és propici. Això passaria en un moment en què tant el govern espanyol com fins i tot el Tribunal Suprem proven de desactivar aquesta batalla, o de fer que les victòries que puguin continuar obtenint els exiliats siguin estèrils. Vet ací l’efecte que pretén, d’una banda, l’acord de la fiscalia i el tribunal amb alguns dels exiliats per a tornar a canvi d’un judici tan sols per desobediència, com ja ha passat amb Meritxell Serret i amb Anna Gabriel, i la reforma del codi penal que ha derogat la sedició, que pot tenir un efecte directe sobretot en Marta Rovira perquè es pugui afavorir el seu retorn amb l’impacte judicial mínim. Amb l’entrada en vigor del nou codi penal el retorn de Rovira podria ser una realitat el primer semestre d’enguany. Però el com i el quan dependran de la revisió de la sentència del judici contra el procés que faci Manuel Marchena.

En resum: es pretén d’aïllar Puigdemont i la seva batalla judicial europea, que restin sols bramant a Luxemburg, a Brussel·les, a Estrasburg, mentre Pedro Sánchez branda, amb l’ajuda d’ERC, la bandera del diàleg i el retrobament, i mentre el Suprem exhibeix la seva magnanimitat amb els exiliats que s’han lliurat. És en aquest context que els exiliats hauran de fer valer les possibles victòries judicials europees que han de venir enguany, sense perdre de vista la conjuntura política interna a Catalunya, amb els principals partits independentistes allunyats de cap previsió de confrontació.

La clau de la immunitat

L’envit de l’exili consisteix a saber jugar unes cartes bones (caldrà veure si molt bones o no tant) que els poden arribar aviat de Luxemburg tenint en compte el context polític actual o el que pugui venir després dels pròxims processos electorals. I ací entrarà en joc un altre factor molt important, que també és en joc als tribunals europeus, el de la immunitat com a eurodiputats de Puigdemont, Comín i Ponsatí.

El Tribunal General de la UE (la primera instància judicial a Luxemburg) ja delibera sobre dos procediments que el mes de novembre passat van quedar vists per a sentència. El tribunal haurà de dir, d’una banda, si el Parlament Europeu hauria d’haver protegit totes les immunitats dels eurodiputats exiliats quan es va fer aquesta petició expressament al president de l’eurocambra poc abans de la sentència contra el procés i l’emissió de les euroordres la tardor del 2019; i, d’una altra banda, haurà de decidir si cal anul·lar el suplicatori que va aprovar el Parlament Europeu a petició de Llarena per a retirar-los part de la seva immunitat.

La segona qüestió té opcions de tirar endavant: el tribunal va semblar, en les vistes del novembre, receptiu als arguments de Gonzalo Boye segons els quals l’eurocambra va retirar la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí en un procediment irregular i contaminat per la persecució política que el motivava. Si el TGUE dona la raó als exiliats, el revés al Parlament Europeu no tindrà precedents. El parlament tindria l’opció de recórrer al TJUE (la segona i darrera instància judicial), però l’impacte polític ja seria inesborrable, i podria arribar en un moment d’una profunda crisi en la institució arran de l’escàndol del Catargate, que encara es fa gros i s’estén com una taca d’oli.

En aquest context de crisi caldrà veure fins a quin punt els serveis jurídics de la cambra i la presidenta, Roberta Metsola, estarien disposats a retirar les credencials de Puigdemont, Comín, Ponsatí i Jordi Solé a petició de la junta electoral espanyola (JEC), que diu que no tenen pas la condició de parlamentaris perquè no van jurar la constitució espanyola. La sentència Junqueras del desembre del 2019, per la qual l’ex-president David Sassoli els va obrir la porta a l’eurocambra definitivament, deia que tenen la immunitat com a eurodiputats d’ençà que són elegits, i que cap tràmit o litúrgia que s’empesquin els estats no pot ser una condició perquè perdin aquesta immunitat.

Però la tesi espanyola, que fins ara han seguit els lletrats del Parlament Europeu (però no pas David Sassoli en el seu moment), és que una cosa és la immunitat i l’altra la condició de parlamentaris, amb la seva acreditació corresponent per a poder exercir com a tals; i que aquesta condició tan sols es pot aconseguir si se segueixen els tràmits preceptius que imposa la legislació de cada estat, perquè així ho estableix la normativa comunitària. Eurodiputats amb immunitat però sense credencials? Sembla un contrasentit, però el debat jurídic dins l’eurocambra ha arribat fins aquí. Ara, sembla difícil que hi hagi d’haver cap decisió en aquest sentit de Metsola, no solament perquè obriria un nou conflicte institucional quan ja té prou incendis a la porta de casa, sinó perquè aquest afer, el de la validesa de les credencials dels eurodiputats, és encara en mans del Tribunal de Luxemburg.

Eurodiputats fins quan?

Efectivament, Boye té presentat un recurs de cassació al TJUE contra la sentència del TGUE de l’estiu passat que donava la raó al Parlament Europeu quan l’ex-president Antonio Tajani va vetar Puigdemont i Comín com a eurodiputats al començament de la legislatura, malgrat que eren diputats electes, perquè la JEC no va incloure els seus noms en la llista de parlamentaris de la circumscripció espanyola. El TGUE deia que Tajani ja va fer bé de no deixar-los començar la legislatura com a eurodiputats, de no permetre’ls d’obtenir les credencials, perquè estava vinculat a allò que li digués l’estat espanyol i, per tant, a les condicions que hi posés. La sentència del TJUE sobre el recurs de Boye també es farà pública probablement enguany.

Aquestes causes al Tribunal de Luxemburg sobre la immunitat i la condició de parlamentaris dels exiliats tenen una importància doble. D’una banda, perquè si el tribunal avalés la seva immunitat completa com a eurodiputats, la que Llarena sempre els ha negat, aplanaria judicialment un possible retorn. No hi hauria mai una via absolutament lliure de risc, perquè el mínim marge d’interpretació judicial que hi pugui haver sempre podrà ser aprofitat pel Suprem per fer-los detenir. Fins i tot si no hi ha marge d’interpretació, tal com es va veure amb Puigdemont a l’Alguer.

I, d’una altra banda, una victòria en la batalla judicial per la immunitat aclariria també quines són les regles del joc amb vista a les eleccions europees, que seran la primavera de l’any vinent. Sembla clar que si més no de manera cautelar Puigdemont, Comín i Ponsatí arribaran al final de la legislatura amb la immunitat com a eurodiputats intacta. Però aquesta immunitat té una data de caducitat, si no la renoven amb un nou mandat com a europarlamentaris que puguin obtenir en les eleccions del 2024. I això serà un factor decisiu per al futur de la pugna de l’exili contra l’estat espanyol.

La carta de l’ONU

Mentre es resolen aquests litigis al TJUE encara hi pot haver notícies del Comitè de Drets Humans de l’ONU, que l’estiu passat ja va desemmascarar l’estratègia de la liquidació política de l’independentisme en una resolució favorable als presos polítics que havien denunciat la vulneració dels seus drets. El president Puigdemont va presentar un recurs (Puigdemont versus Espanya) semblant al mateix comitè, en què denunciava una àmplia vulneració dels seus drets polítics, i del fet de veure’s forçat a romandre a l’exili per poder-los exercir. És possible que enguany se’n sàpiga la resolució.

El 2023 pot donar als exiliats unes bones cartes contra l’estat espanyol; la victòria a Luxemburg, si passa, probablement no serà definitiva, ans permetrà de disposar d’un capital valuós per a tornar-ho a fer. És a dir, un bon resultat al TJUE no propiciarà segurament cap momentum per culminar el procés, però tot el camí fet fins ara i els guanys que puguin venir en el terreny judicial poden servir per a dir a l’estat què no pot tornar a fer si l’independentisme hi torna.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes