proclamació barcelona

El 14 d’abril de 1931 va ser una jornada festiva i de celebració, però també de moments tensos i d’incertesa. Tant a València, Barcelona i Palma, com a tots els Països Catalans, la proclamació es va fer hores abans de l’abdicació del monarca, i això va implicar que els dirigents republicans assumissin el poder sense saber si el moviment reeixiria o si se’n derivaria una repressió contra els més significats.

La proclamació va anar precedida d’una victòria aclaparadora a les eleccions municipals, que, després de vuit anys sense votar, s’havien convertit en un plebiscit entre els partidaris de la monarquia i els detractors.

En aquella votació, hi hagué unes certes limitacions, com ara que no es restabliren les llibertats constitucionals fins a la campanya electoral, o bé que els partits eren desestructurats fins poques setmanes abans de les eleccions. Però, malgrat això, les forces republicanes van guanyar a les principals ciutats i això va desencadenar el final de la monarquia.

Francesc Macià: ‘D’aquí no en sortiré, sinó mort’

La història és prou sabuda. Lluís Companys proclamà la República del balcó de l’Ajuntament de Barcelona estant: ‘Ciutadans: els representants del poble acaben de proclamar la República a Catalunya.’ Eren les 13.30, tres hores i mitja abans de l’abdicació del monarca.

Tres quarts més tard, era Francesc Macià que proclamava l’Estat Català. Aquell discurs anava més enllà. ‘Els qui formaran el govern de Catalunya estaran, d’ací endavant, disposats a defensar les llibertats del nos­tre poble, a morir per elles.’ No se sabia com evolucionaven els esdeveniments a Madrid. Les notícies eren contradictòries i més aviat la impressió era que el rei resistiria.

Hi havia moltes possibilitats que el moviment reeixís a Catalunya i fracassés a la resta de l’estat espanyol. S’havia d’estar preparat per a tot. La sola resistència possible era una dictadura i, en aquell estat de coses, s’esperava que fos sagnant; per tant, no es preveia pas cap solució pacífica. Macià digué: ‘D’aquí no en sortiré sinó mort.’

Macià travessà la plaça de Sant Jaume per prendre possessió del govern de Catalunya, i al balcó clamà: ‘En nom del poble he pres possessió del govern de Catalunya […] i us dic que aquí restem disposats a defensar les seves llibertats. Espero que el poble sabrà fer el mateix. D’aquí no ens trauran sinó morts. També us dic que ens hem de fer dignes de la llibertat que acabem de reconquerir i espero que el poble sabrà, si cal, morir com nosaltres per defensar-la.’

Tot seguit va començar l’organització. Les principals entitats catalanistes –Estat Català, Palestra i la Unió Catalanista– es disposaven a muntar guàrdia a la Diputació. El cap dels Mossos havia estat cridat i les seves forces restaven a disposició dels revolucionaris.

Els regidors republicans electes, després d’un breu debat, elegiren per aclamació Francesc Macià com a president de la República Catalana. Hores més tard, el president tornava a sortir al balcó, per a proclamar ara una República Catalana com a estat integrat dins la Federació Ibèrica.

Al Saló de Cent, els regidors, més revolucionaris que administradors en aquell moment, designaven Jaume Aiguader com a batlle de la ciutat. Finalment, Manuel Carrasco i Formiguera feia la declaració que tothom esperava: ‘Tenim notícies de Madrid. El botxí és fora!’

A tres quarts de dues de la nit va arribar el moment que va fer glaçar la sang a tota la plaça: el so de les trompetes dels soldats s’obrien pas en una plaça Sant Jaume plena de gom a gom. Un oficial es va plantar davant el balcó central del Palau de la Generalitat. Els segons es van fer hores. L’oficial va llegir la proclamació de la República de Catalunya. Emocions, llàgrimes. Macià afirmà: ‘Fa vint-i-cinc anys de la meva vida que treballo per arribar a aquest moment que estem vivint’. Crits de ‘Visca l’Avi!’.

La nit havia de ser llarga. Una comissió del cos de carabiners vigilava per evitar desembarcaments clandestins que desestabilitzessin l’adveniment de la República Catalana. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, també el mateix dia la proclamació, declarava la vaga general, per evitar una contrareacció d’elements armats. Calia que el poble estigués dempeus i es manifestés al carrer. La república era un fet.

‘Al Poble Valencià: la nació, sobirana, finalment ha fet efectiva la República’

A les tres de la nit del 14 d’abril, a les portes de la redacció del diari blasquista El Pueblo (Joan d’Àustria, 10), s’hi concentraven milers de persones. A dins hi havia reunits els regidors electes i els principals dirigents dels partits. Mentrestant, per la ràdio es comunicaven les proclamacions a diverses localitats, per bé que la monarquia no havia caigut.

Els caps republicans prenien una decisió i Sigfrido Blasco-Ibáñez, director del diari, regidor i cap de la Unió Republicana Autonomista, anunciava a tothom que, malgrat la incertesa i les possibles conseqüències, proclamarien la República a València.

Una gran manifestació, amb càntics i crits, recorria els tres-cents metres escassos fins a la casa de la ciutat. Anaven encapçalats per Blasco-Ibáñez, Vicent Marco i més càrrecs republicans, que havien de prendre possessió de la ciutat.

Poc després, sense oposició, s’hissava la bandera valenciana i la tricolor als dos pals de la façana del palau municipal. Homes i dones ploraven d’emoció. Blasco-Ibáñez, com a dirigent del partit principal, era l’encarregat de proclamar la República davant la multitud que es congregava la plaça de Castelar.

A València s’havien assolit dues grans fites en les eleccions. La primera, una victòria republicana d’unes proporcions que no preveia ningú: 36.700 vots dels republicans per 12.400 dels monàrquics, guanyant en tots els districtes. I la victòria s’havia estès a tot els País Valencià: Alacant, Castelló, Sagunt, Xàtiva, Borriana, Alcoi, Elx…

A més, el valencianisme entrava per primera volta al consistori: dos regidors de l’Agrupació Valencianista Republicana i un de la Unió Valencianista, que, malgrat presentar-se en candidatures diferents, acabaren formant un grup municipal valencianista.

La defensa de la República a València

La República s’havia proclamat tres hores abans que a Madrid. Per tant, calia assumir tot el control. Amb aquest objectiu, s’havia creat la Junta Provisional Republicana, que havia de prendre totes les decisions: controlar l’ordre públic i prendre mesures urgents mentre no hi hagués autoritats.

Tot seguit, una manifestació encapçalada per la Junta Provisional Republicana es va adreçar al govern civil i a la capitania general perquè hi fos hissada la bandera republicana.

Però les autoritats s’hi van oposar, perquè no havien rebut ordres de Madrid. Mentrestant, la República ja era al carrer. Les sessions de teatre i cinema van ser interrompudes per escoltar ‘La Marsellesa’ i ‘L’himne de l’Exposició’; ciutadans es dedicaven a pintar de color morat les banderes dels estancs i parades de tramvia i a la universitat els estudiants constituïen una junta de govern deslligada de la monarquia.

Finalment, a les 21.00, els dirigents republicans i els regidors electes es reunien a l’ajuntament, amb la multitud aplegada a la plaça i a l’interior de l’edifici, escales, vestíbuls i salons. Vicent Marco fou elegit batlle provisional i hom va redactar un ban dirigit ‘al poble valencià’, amb dues versions: català i castellà. S’hi demanava ordre i s’hi indicava que la junta impediria qualsevol excés i atac contra la propietat, establiments bancaris i llocs consagrats al culte de la religió.

Els reunits rebien un telegrama de Francesc Macià, que havia proclamat la República Catalana, en què enviava una salutació ‘al poble valencià, unit a Catalunya per gloriosos vincles històrics de sang i de llengua’. La resposta del batlle: ‘València correspon salutació Catalunya admirable amb un abraç de germanor cridant: Visca el poble català! Visca Espanya republicana!’

El batlle formava part de la Unió Republicana Autonomista, vinculada al Partit Radical, però amb un clar tarannà valencianista. Marco, juntament amb l’ex-batlle Faustí Valentín, el diputat Juli Just i personalitats com ara Gaietà Huguet i Manuel Sanchis Guarner, formaren part d’Esquerra Valenciana, una escissió del 1934, en gran part per la posició a favor de Catalunya en el Bienni Negre.

L’endemà de la proclamació va ser declarat dia festiu i es va organitzar una festa totalment cívica, malgrat el fervor, la manca de policia i la gran afluència de gent al carrer. La mateixa jornada es constituí la junta de govern de la diputació provincial i al vespre va haver-hi una desfilada militar, encapçalada pel capità general, que davant l’ajuntament va retre homenatge a la nova bandera, juntament amb una manifestació civil. El 16 el comitè va dissoldre els òrgans provisionals i l’endemà el doctor Agustín Trigo (el creador del Trinaranjus) fou elegit nou batlle de València. La república era un fet.

Les eleccions a Palma

A Palma, en les eleccions municipals no es van presentar dues candidatures enfrontades, sinó que els monàrquics hi concorregueren dividits. Mallorca, a més, tenia una altra divisió pròpia entorn de la figura del financer Joan March (polític i contrabandista): el marquisme i l’antimarquisme.

Entre els monàrquics es presentaven els dos vells partits governamentals, liberals i conservadors, que formaven part del sistema caciquil marquista. També s’hi presentava el Comitè Mixt dels partits Regionalista i Autonomista, vinculat al catalanisme conservador de Cambó. Aquest partit s’integrava en les formacions d’ordre, però alhora era antimarquista, perquè denunciava el sistema caciquil i s’oposava fortament a les altres dues formacions. Finalment, hi havia el Front Únic Antimonàrquic, amb totes les formacions contràries a la monarquia en una llista única.

Els vells partits van obtenir una majoria àmplia, gràcies al sistema majoritari; els liberals van assolir 23 regidors, els conservadors 4, la candidatura autonomista-regionalista 5 i els antimonàrquics 9. Alhora, l’antimarquisme (7.263) va superar en vots els vells partits (6.761), fet que no va servir perquè tingués majoria al consistori.

La proclamació de la República a Palma

El 14 d’abril a mig matí, la plaça de Cort ja s’omplia de grups comentant les primeres notícies que comunicava la ràdio. L’animació anava creixent, i cap a les tres d’horabaixa la plaça ja era plena de gom a gom tot, esperant que es proclamés la República al balcó de la casa de la ciutat.

A les pissarres de la redacció del diari La Última Hora, a la plaça mateix, s’anunciava la proclamació de la República Catalana a Barcelona, fet que va dur encara més gent a concentrar-s’hi. Mentrestant, el Comitè Revolucionari de Mallorca, format per socialistes i republicans a parts iguals, es reunia a les 15.00 al Casino Republicà de Palma. En aquesta reunió el socialista Llorenç Bisbal fou designat batlle de la ciutat, el republicà Antoni Pou responsable del govern civil i el republicà federal Francesc Julià president de la diputació. El pla es començava a aplicar.

Els principals representants del republicanisme mallorquí eren ovacionats pels assistents i entraven a l’ajuntament sense oposició. Eren prop de les 15.45. Hi van hissar una bandera tricolor. A les 16.00 tocades anaren cap al Palau de la Diputació, entre aplaudiments i entusiasme, amb parlaments en què demanaven ordre. Al costat de la tricolor, s’hi va penjar l’ensenya de les barres i el castell.

Francesc Villalonga, vell republicà, tocava a sometent la campana municipal d’En Figuera, que ja havia fet sonar en la Primera República espanyola (1873). El nou president de la diputació, Francesc Julià, s’adreçava a la multitud, dient: ‘L’ideal ha triomfat rotundament.’ I proclamava la República.

Les dues legalitats a Palma

Es formaven petits grups que, amb banderes, recorrien els carrers per celebrar l’adveniment del nou règim, amb crits de ‘Visca la República’. Però la República encara no s’havia consolidat, ni a Mallorca ni a l’estat espanyol.

La gernació es va adreçar al govern civil, però aquesta vegada els guàrdies van impedir que hi entressin. Només ho va poder fer una petita comissió encapçalada per Antoni Pou, designat governador entre els republicans.

El governador monàrquic, Joaquín Ignacio Mencos Bernaldo de Quirós, comte del Vado, sense abandonar les funcions, se’n va anar cap a la capitania general. A la seu del govern civil, a les 18.00 s’hissava la bandera republicana i Antoni Pou prenia possessió.

A la capitania general, després d’una llarga deliberació, els alts càrrecs civils i militars acordaven que no abandonarien els càrrecs fins que no rebessin notícies oficials de la República. I el comte de Vado decidí de tornar al govern civil.

Foren moments de màxima tensió. Pou es refermava en el càrrec i afirmava que respondria amb un consell de guerra si calia, perquè l’actuació era avalada pel poble. El comte del Vado tenia el control de la Guàrdia Civil, però no el de la població. La solució més fàcil per a tots dos va ser esperar com evolucionaven els esdeveniments al conjunt de l’estat espanyol.

A l’exterior se celebrava la proclamació de la República, però no es podia desestimar en absolut que hi hagués una reacció. Passaven les hores i la gent continuava a la plaça de Cort, ovacionant el pas de les banderes republicanes. El batlle interí Alexandre Jaume (Llorenç Bisbal estava malalt) va fixar un ban demanant el manteniment de l’ordre. Finalment, a altes hores de la nit, el comte del Vado rebia una comunicació perquè lliurés el comandament de la demarcació. La República era un fet.

Tanmateix, al consistori no hi havia majoria republicana. Per a resoldre la governabilitat, es va presentar una protesta de caràcter general. Les eleccions van ser impugnades en vint-i-dos municipis de Mallorca i tres d’Eivissa per anomalies, coaccions i compra de vots pel marquisme.

Més endavant, es repetiren les eleccions en aquests municipis, inclòs Palma, on el repartiment de forces canvià, amb una contundent victòria de les esquerres (17 el Partit Republicà Federal i 8 els socialistes). Els regionalistes-autonomistes n’aconseguien 5 i el Partit Republicà de Centre, la nova marca de Joan March, 11.

El 14 d’abril a les 21.00, Alfons XIII se n’anava de Madrid i la República començava a caminar, amb les complicacions posteriors. La nova realitat oferia projectes diferents, sensibilitats socials diferents i també posicions diverses en relació amb l’autogovern.

Però el 14 d’abril de 1931 homes lliures van trencar els lligams amb la monarquia, van proclamar la República, malgrat tenir un estat en contra, i van voler posar els fonaments d’una nova societat menada per la llibertat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb