Macià Companys ERC

Ara fa noranta anys, es va fundar Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), un partit ple d’història que va esdevenir hegemònic durant els primers anys d’existència, amb figures de la talla de Francesc Macià i Lluís Companys. Va sobreviure a la repressió i a l’exili i, posteriorment, va mantenir en solitari la reivindicació de la independència al parlament. Ara, molt aviat, pot presidir novament la Generalitat de Catalunya i, demà, en un acte al barri de Sants, es commemorarà aquesta efemèride amb intervencions d’Oriol Junqueras, Marta Rovira, Pere Aragonès i Marta Vilalta.

El partit es va constituir en la Conferència d’Esquerres Catalanes quan faltava menys d’un mes per a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, que van ocasionar la caiguda de la monarquia borbònica. Després de vuit anys sense eleccions per la dictadura de Primo de Rivera, la votació esdevenia un plebiscit entre monarquia i república, entre progressisme i  conservadorisme, i també entre catalanisme i centralisme. En aquest context, ERC va integrar els qui optaven per una opció republicana, catalanista i d’esquerres.

La proclamació de la República als Països Catalans

La conferència va començar el dia 17 de març a l’Ateneu Republicà de Gràcia i va concloure els dies 18 i 19 al Foment Republicà de Sants. Francesc Macià, que havia tornat de l’exili unes setmanes abans, el 22 de febrer, era rebut amb aplaudiments i amb tots els representants dempeus, i va ser elegit president de la nova formació per aclamació. El futur president de Catalunya, ja septuagenari, havia esdevingut un símbol de la llibertat, que sense cap recerca de benefici personal havia estat disposat a dedicar la vida i a agafar les armes per Catalunya.

En la darrera jornada, Macià alertava: “Ai del poble que, quan arriben moments tan crítics, actua influït per l’equívoc o per la por! Ai del poble que, quan pren una resolució, no la porta amb ferma voluntat a la seva realització, amb les abnegacions i sacrificis que això representi!”

Un dels principals dirigents, Lluís Companys, va enviar una carta d’adhesió, atès que la seva participació en el Comitè Revolucionari de Catalunya el feia viure en la clandestinitat per la persecució de les autoritats. Companys havia estat empresonat unes quantes vegades, la primera, amb vint-i-set anys, arran de la repressió de la Setmana Tràgica (1909). Com a advocat sindicalista, fins i tot havia estat deportat al penal de la Mola de Maó, el mateix dia que Francesc Layret era assassinat, i només en va sortir quan va ser elegit diputat.

L’advocat Joan Lluhí i Vallescà, un dels principals impulsors d’entesa, va ser l’encarregat de presidir la conferència, en la qual hi havia representats més de setze mil afiliats. ERC va esdevenir un veritable partit de masses, i dos anys més tard, ja tenia adherides 640 entitats i 100.000 militants, en un moment en què Catalunya tenia menys de tres milions d’habitants.

El partit, divers ideològicament, va acordar de defensar “pels suprems interessos de la fraternitat universal i particularment per raons d’ordre històric i geogràfic, la federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics, o sigui, un estat català que, voluntàriament, decidia de federar-se amb la resta de la península Ibèrica.

En la qüestió socioeconòmica, refusava de definir-se com a socialista o socialdemòcrata, si bé optava per un “programa socialitzant però sense sotmetre’s a la rigidesa dogmàtica d’un partit de classe”. Això va desembocar en un debat important, tenint en compte que la ponència preparatòria donava al nou partit el nom de Partit Republicà Socialista de Catalunya, en comptes d’ERC; i aquesta decisió va fer que els representants de la Unió Socialista de Catalunya, de Rafael Campalans, se n’anessin, perquè condicionaven el suport al fet que la formació fos socialista. Finalment, van acabar formant el PSUC.

Tres grans tendències en una sola formació

Tot i les diferències entre els integrants, el sistema electoral forçava aquesta entesa, perquè la força més votada s’enduia la gran majoria d’escons. Si haguessin anat per separat, això hauria beneficiat la Lliga Regionalista, alineada amb la monarquia, que en aquell moment marcava el seu perfil menys catalanista i més conservador.

Dins d’ERC hi convergien tres grans tendències amb trajectòries ben diferents. Una era Estat Català, que representava l’ànima més nacionalista de la formació, amb Francesc Macià com a cap principal. El partit, partidari de la independència, s’organitzava en escamots, amb una preparació paramilitar, i havia mostrat una resistència activa durant la dictadura de Primo de Rivera.

El Partit Republicà Català representava el republicanisme federal històric, el de Francesc Layret, que havia evolucionat de la Unió Republicana de Nicolás Salmerón, a la Unió Federal Nacionalista Republicana, al Bloc Republicà Autonomista i que havia mantingut una estreta col·laboració amb els sindicats UGT i la CNT durant els anys més durs del pistolerisme, amb Marcel·lí Domingo i Lluís Companys com a caps visibles. De la mateixa manera que Macià ho havia fet per l’alliberament del país, aquells representants havien dedicat gran part de la vida a defensar la justícia social.

Finalment, el grup de l’Opinió representava una nova generació d’intel·lectuals de l’àmbit de la cultura, que no havien participat en la direcció política anterior a la dictadura, amb Joan Lluhí i Vallescà com a cara visible. Una organització federalista, socialista, que assumia la reivindicació catalana com a pròpia, i que tenia com a objectiu la convergència de les esquerres. Havia promogut iniciatives com el Manifest d’Intel·ligència Republicana (maig 1930) per a cercar l’entesa de totes les esquerres republicanes i catalanistes i que finalment va fructificar en la Conferència d’Esquerres Catalanes.

Tot que aquests eren els tres corrents principals, la xarxa d’adhesions era molt més àmplia, amb centres republicans per tot Catalunya: hi havia el Foment Nacionalista Republicà de Reus (dirigit per Josep Andreu Abelló), el Joventut Republicana de Lleida; diverses entitats, encapçalades per Josep Irla (Girona i rodalia), Miquel Santaló (Baix Empordà) i Pere Pujades (Figueres i Alt Empordà); la Falç de Barcelona, amb Josep Tarradellas com a president; republicans independents com Amadeu Aragay, que arrossegava una part de la Unió de Rabassaires; restes del Partit Federal històric, i tota una xarxa de candidats locals que van fer d’ERC el partit hegemònic del moment i que esdevingués una formació essencial en la política catalana contemporània.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.