El príncep assassí a qui Europa ha donat una segona oportunitat

Bin Salman fou exiliat de la comunitat internacional després d'haver ordenat l'assassinat de Jamal Khaixoggi, però la crisi de l'energia l'ha fet tornar a escena

VilaWeb
Blai Avià i Nóvoa
11.08.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Cap a la una del migdia del 2 d’octubre de 2018, el periodista de The Washington Post Jamal Khaixoggi va entrar al consolat de l’Aràbia Saudita a Istambul, on havia estat citat per renovar el passaport. No en va sortir mai: en compte de ser conduït a l’oficina de documentació, el periodista i dissident saudita fou emboscat i dut a una cambra secreta on fou torturat i, finalment, mort per asfíxia per un grup de quinze botxins a sou de Riad. El seu cos –que no ha estat recuperat– fou presumptament esquarterat amb una serra radial i llençat en un bosc als afores de l’antiga capital turca.

El crim –que tant els serveis secrets turcs com nord-americans coincideixen a atribuir al príncep hereu al tron saudita, Mohammed Bin Salman– no va trigar a fer la volta al món. El dirigent de facto de l’Aràbia Saudita no solament havia ordenat l’execució a sang freda d’un dissident en territori estranger, sinó que a més havia posat fi a la vida d’un periodista d’un dels diaris de més renom dels Estats Units, i, subseqüentment n’havia ocultat la implicació de Riad als seus teòrics aliats occidentals. La vasta riquesa geològica de l’Aràbia Saudita sempre li ha garantit certa carta blanca en matèria de drets humans a occident, però aquesta volta l’escàndol fou tan extraordinari que ni tan sols les reserves petrolíferes de la península Aràbiga el van poder tapar.

L’assassinat consignà Bin Salman a una mena d’exili diplomàtic no verbalitzat entre les grans potències occidentals. Aquest ostracisme tàcit no va ser mai integral –el petroli saudita no ha deixat de fluir en direcció a Europa–, però la repulsa per la mort de Khaixoggi obligà Riad a adoptar una actitud més circumspecta en matèria de relacions internacionals. Ara, gairebé quatre anys després del crim que commocionà el món, l’altisonància moral amb què occident decretà el bandejament del príncep saudita sembla haver desaparegut del tot, amb Bin Salman com a convidat d’honor a molts palaus presidencials europeus. Com sol ser habitual en el cas de l’Aràbia Saudita, el motiu no és cap més que l’energia.

En absència de Putin, Bin Salman

En termes energètics, es fa difícil d’exagerar l’impacte de les sancions imposades per la Unió Europea contra el sector dels hidrocarburs russos. En qüestió de mesos, el bloc continental deixarà d’importar energia del país que l’any passat en fou el proveïdor majoritari, responsable de gairebé un 40% de les importacions europees de gas i un 25% de les de petroli.

Com era d’esperar, les conseqüències d’una reducció tan dràstica i sobtada de l’oferta han causat disrupcions sense precedents al mercat de l’energia a Europa. La factura de la llum ha batut tota mena de rècords aquests darrers mesos, i economies de la mida i pes d’Alemanya ja reconeixen obertament la possibilitat de racionament i talls de subministrament de cara a l’hivern.

L’abast de la crisi, que ha empès Europa al llindar de la recessió, ha causat una cursa frenètica entre les capitals europees a la recerca de fonts alternatives d’energia. Així com unes altres vegades, l’atenció del continent ha mirat amb avidesa cap a un dels grans guardians del mercat del petroli: l’Aràbia Saudita.

El primer dirigent occidental a trencar el gel fou el president Emmanuel Macron, sempre disposat a emprendre quixotesques aventures diplomàtiques pel seu compte, amb una ronda pel golf Aràbic que culminà amb una audiència amb Bin Salman convocada sota el pretext d’abordar l’estabilitat regional.

La visita va ser criticada durament tant dins com fora de l’estat francès, però de portes endins el missatge es va palesar: si un líder de l’estatus diplomàtic d’Emmanuel Macron s’havia pogut reunir amb Bin Salman sense més conseqüències, la via cap a la rehabilitació internacional del príncep saudita era lliure. Al març fou el torn del primer ministre britànic d’aleshores, Boris Johnson, de desplaçar-se a l’Aràbia Saudita, mentre que aquest estiu ha estat el primer ministre grec, Kiriakos Mitsotakis, qui ha desplegat la catifa vermella per a l’hereu del tron de la casa dels Saüd –en una trobada que se saldà amb uns quants acords bilaterals en matèria energètica entre Atenes i Riad. Macron mateix es tornà a reunir Bin Salman, aquesta volta a l’Elisi, tot just fa dues setmanes –dies després d’haver alliçonat els dirigents africans per no enfrontar-se a la tirania de Putin durant una visita al continent.

De pària mundial a aliat indispensable

Però segurament cap alt mandatari occidental no hagi fet tant per a merèixer l’acusació d’hipocresia moral en l’afer Bin Salman com el quaranta-sisè president dels Estats Units, Joe Biden. Com a candidat, l’actual president nord-americà va prometre de fer de l’Aràbia Saudita “el pària mundial que és” en una campanya electoral en què també va jurar que no es reuniria amb Bin Salman si era elegit president.

El príncep hereu va respondre amb l’arma que, històricament, l’Aràbia Saudita no ha dubtat mai a fer servir: l’oferta de petroli. Quan els preus de l’energia van començar a escalar a final de l’any passat arran de les disrupcions logístiques causades per l’impacte de la covid, Biden va demanar a Riad que obrís l’aixeta, una petició que fou refusada. Els preus van continuar augmentant progressivament fins que va esclatar la guerra d’Ucraïna, que va convertir en exponencial aquest creixement preexistent.

És, si fa no fa, l’actitud oposada que Bin Salman va adoptar amb el govern nord-americà durant el mandat de Donald Trump, gran aliat del príncep saudita, que, tot i les proves, sempre en va posar en dubte la implicació en l’assassinat de Khaixoggi –va arribar a dir que li havia “salvat el cul” durant l’escàndol. El juny del 2018, mesos abans de les eleccions de mig termini de la tardor, Trump va demanar a l’Aràbia Saudita que rebaixés el preu del petroli i n’augmentés la producció, un requisit el qual Riad va acceptar sense inconvenients.

Aquesta discrepància aviat va palesar una realitat inconvenient per a la Casa Blanca: atesa la impossibilitat d’un acostament a Rússia després de la invasió d’Ucraïna, l’únic gran productor amb qui Biden podia comptar era l’Aràbia Saudita. Aquest juliol, finalment, el president nord-americà ha donat per perdut el seu torcebraç particular amb el príncep saudita amb una reunió a Jiddah, la segona ciutat més gran de l’Aràbia Saudita. Bin Salman no es va comprometre directament a augmentar la producció de cru durant la reunió, però sí que va dir que estudiaria la proposta. Sobre l’afer Khaixoggi, Biden es va limitar puntualitzar que l’havia abordat de manera clara i directa.

El mercat mana

Ni Macron ni Biden són els únics que han recorregut a socis qüestionables en un intent d’alleugerir les tensions al mercat de l’energia. La setmana passada, sense anar més enllà, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va viatjar a l’Azerbaitjan –un país governat per un dirigent, Ilham Aliyev, acusat de moltes vulneracions de drets humans– per tancar un acord bilateral que doblarà les exportacions de gas natural azerbaitjaneses cap a Europa.

Per a Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional i antiga relatora sobre execucions extrajudicials de l’ONU, la conclusió és tant evident com clara: “Això [la rehabilitació de Bin Salman] serà justificat a França i els Estats Units amb arguments de realpolitik. Però en realitat és el mercat, allò que predomina, no ens enganyem.”

El govern francès, al seu torn, es va limitar a respondre a Callamard –amenaçada per Riad per haver investigat la mort de Khaixoggi– que el desgel amb el príncep saudita era “política a seques”. I afegí: “Si volem afrontar les conseqüències de la crisi i, alhora, tenir pes a la regió, l’única manera és parlar amb els actors principals. Es tracta de ser eficaç, de tenir-hi pes.”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes