Alemanya, en crisi: el motor econòmic d’Europa es queda sense gas

L'economia més gran d'Europa afronta un hivern de talls i racionament d'energia després d'anys de política energètica malaconsellada

VilaWeb
Una central de carbó crema a Grevenbroich (Renània del Nord-Westfàlia). Fotografia: Sascha Steinbach/EFE.
Blai Avià i Nóvoa
02.08.2022 - 21:40
Actualització: 03.08.2022 - 20:13

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Després d’un 2021 en què fugaçment semblà que l’economia europea començava a veure la llum al final del túnel de la pandèmia, l’esclat de la guerra d’Ucraïna ha fet esfumar qualsevol miratge d’optimisme al si de l’eurozona. Però al contrari que en episodis anteriors de turbulència econòmica, enguany la crisi no s’ha acarnissat amb les economies del sud, estructuralment més febles, sinó amb el motor econòmic del continent, Alemanya. És el fruit d’anys d’una política energètica malaconsellada que ha deixat l’economia més gran d’Europa al caire del precipici –i que amenaça d’arrossegar la resta d’estats membre de la Unió Europea en la caiguda.

Desproveïment i racionament: Berlín afronta un hivern sense precedents

Si bé l’abast geogràfic de la guerra d’Ucraïna ha acabat concentrant-se en una regió relativament reduïda del sud-est del país, les repercussions polítiques i econòmiques de la invasió continuen reverberant ben lluny del camp de batalla. Una de les manifestacions més palpables i duradores de la guerra ha estat la reducció progressiva del subministrament de petroli i gas rus, que ha deixat Europa sense el seu principal soci energètic fins l’any passat. L’impacte en l’economia del continent d’aquest gir d’esdeveniments es fa difícil de sobredimensionar: en menys de mig any d’ençà del començament de la invasió, l’eurozona ha passat d’albirar els primers brots verds post-pandèmia a encarar una crisi inflacionària sense precedents que amenaça de reviure un espectre, el de la recessió, que molts creien que havien enterrat definitivament.

No és pas casual, doncs, que les turbulències hagin estat particularment greus als països del centre i l’est d’Europa, més dependents de les importacions d’hidrocarburs russos que no pas les economies meridionals que queden més lluny de Moscou. Però no n’hi ha cap que hagi quedat en una posició de tanta vulnerabilitat com Alemanya, que afronta un hivern de desproveïment i racionament energètic sense precedents en una economia desenvolupada. De fet, el país es troba d’ençà de final de juny –moment de l’any en què la demanda de gas per a la calefacció és teòricament més baixa– en el segon nivell més alt del pla d’emergència energètica del govern alemany, que ha deixat ciutats com Hannover sense calefacció als equipaments públics i ha empès altres ciutats a establir refugis climàtics per a protegir els ciutadans de possibles talls de subministrament aquest hivern.

La indústria alemanya, la gran damnificada

Juntament amb l’espiral de preus en què es troba immersa Europa, la incapacitat de Berlín per a garantir el proveïment d’un combustible tan essencial com el gas natural a l’hivern ha propiciat un empitjorament pràcticament uniforme de la gran majoria dels principals indicadors econòmics a Alemanya. Al juny, el volum interanual de vendes al detall va caure d’un 8,8%, el descens més pronunciat d’ençà que se’n tenen dades. Al juliol, l’economia alemanya va sorprendre fins i tot els experts més pessimistes quan va registrar un creixement raquític d’un 0,1% i un dèficit comercial que posà fi a més de tres dècades de superàvit, que havia resistit moments de contracció mundial, com ara la crisi financera del 2008 i la crisi de la covid-19 del 2020. Hi ha altres paràmetres més intangibles que tampoc conviden a l’optimisme: la confiança dels consumidors alemanys ha trencat rècords negatius, i la confiança dels dirigents empresarials ha registrat el nivell més baix d’ençà del primer confinament. El Purchasing Managers’ Index –que mesura la tendència de l’activitat econòmica al sector de la indústria i els serveis– ha caigut per primera vegada en dos anys per sota el llindar de 50, que separa l’expansió de la contracció. Dijous passat, l’FMI revisà la previsió de creixement de l’economia alemanya d’enguany d’un 1,9% original a tan sols un 0,8%, la correcció més gran dictada per l’organisme aquest exercici.

La situació és encara més preocupant en vista de la reducció progressiva del volum de gas que Rússia transporta a Alemanya a través del gasoducte Nord Stream, que ara com ara opera a tan sols un 20% de capacitat, un nivell alarmantment baix que, en cas que continuï, posaria en dubte seriós els objectius d’emmagatzematge del govern alemany per a aquest hivern. La perspectiva de desproveïment energètic no solament seria catastròfica des d’un punt de vista social, perquè propagaria una crisi de pobresa energètica que ja afecta un alemany de cada quatre, sinó també des d’un punt de vista purament econòmic. La por principal és que la manca de gas forci gegants industrials com ThyssenKrupp, el principal productor siderúrgic del país, o BASF, l’empresa química més gran del planeta, a reduir la producció o fins i tot aturar-la. Berlín ja ha comunicat als líders industrials que es preparin per a la possibilitat de talls de subministrament energètic aquest hivern, però segons algunes estimacions tan sols entre un 2% i un 3% de les empreses que produeixen amb gas natural poden fer el canvi cap a altres combustibles en l’horitzó immediat. Més enllà dels efectes a curt termini –el Bundesbank preveu una pèrdua de fins a 220 mil milions d’euros en cas que Rússia tanqui l’aixeta del gas–, hi ha també el temor que les dificultats conjunturals previstes per a la segona meitat de l’any acabin tenint conseqüències estructurals sobre la indústria alemanya, cosa que obligaria els inversors a cercar altres mercats on el subministrament energètic estigui assegurat –com els Estats Units o els països de la conca mediterrània.

En tant que principal economia europea, no hi ha dubte que les repercussions d’un hivern sense gas a Alemanya se sentirien molt més enllà del Rin i de l’Oder. El país produeix béns industrials de difícil substitució i és el principal soci comercial de desenes de països europeus i el segon importador de productes provinents del País Valencià i Catalunya –tan sols superat per l’estat francès. El Bundesbank mateix ja ha avisat que una crisi energètica aquest hivern podria comportar un efecte contagi que ocasioni un xoc en l’economia europea dues vegades i mitja més gran que no l’impacte original sobre l’economia alemanya.

La irresponsabilitat energètica passa factura a Alemanya

El govern alemany no és culpable de la invasió russa d’Ucraïna, certament, però la decisió de posar tots els ous al proverbial cistell del Kremlin és responsabilitat única i exclusiva de Berlín. Durant les darreres dècades, tant Angela Merkel com el seu predecessor Gerhard Schröder havien optat fermament per estrènyer vincles energètics amb Rússia, una estratègia sovint exemplificada amb la construcció dels polèmics gasoductes marins destinats a unir Moscou amb Berlín: el Nord Stream, inaugurat l’any 2011, i el Nord Stream 2, que havia d’entrar en funcionament enguany però fou cancel·lat poc abans de l’esclat del conflicte.

Aquesta política d’acostament ha estat criticada reiteradament per alguns socis d’Alemanya, com els estats bàltics i els Estats Units, que sovint han acusat Berlín de prioritzar els seus interessos energètics a curt termini a la possibilitat eventual d’una crisi diplomàtica, com la derivada de la guerra d’Ucraïna, que empenyés Rússia a tancar l’aixeta. La comparació amb altres estats membres de la Unió Europea és especialment sagnant: Itàlia, per exemple, també era altament dependent de l’energia russa, però una vegada el conflicte ha esclatat ha estat capaç de renunciar-hi sense més maldecaps gràcies a les terminals d’importació de gas natural liquat construïdes els darrers anys, que li han permès d’assegurar-se gas de fonts alternatives com Algèria i Qatar.

Ara, les opcions per a Berlín –que després d’anys de predicar la responsabilitat fiscal als seus socis del sud hi ha hagut de recórrer per aixoplugar-se de les conseqüències de la seva pròpia irresponsabilitat energètica– són limitades i doloroses. Atès que les terminals de gas natural liquat que el govern alemany tot just ara ha començat a construir no estaran llestes fins l’any vinent, les dues úniques opcions que té Berlín són les de llogar terminals flotants a un cost desorbitat i reobrir les antigues centrals de carbó, en un contratemps considerable per als compromisos de reducció d’emissions d’Alemanya.

Segons una enquesta recent, la majoria d’alemanys continua fent costat a Kíiv malgrat l’augment del preu de l’energia, i considera que Berlín hauria de continuar donant-hi suport. Però és una majoria tènue, sobretot a l’est del país, i no és inconcebible que l’opinió popular acabi canviant de sentit en cas que la crisi energètica s’allargui a la tardor i l’hivern. Mentrestant, l’oposició es va obrint camí. Michael Krestchmer, polític de la Unió Cristiana Demòcrata (UCD) i president de l’estat de Saxònia, en resumí l’estat d’ànim en una entrevista concedida la setmana passada al diari Die Zeit: “El nostre sistema econòmic es troba en risc de col·lapse.” I sentencià: “Si no anem amb compte, Alemanya podria desindustrialitzar-se.”

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes