No és nou, l’espectacle galdós que han organitzat i ofert l’extrema dreta i l’extrema extrema dreta espanyoles al seu parlament per a la cosa de la investidura. Els crits i els insults i aquest agitar-ho tot desesperat, la gesticulació, les amenaces, són un recurs que fan servir a conveniència, cíclicament (i que, si m’ho permeteu i per cert, aquí hem patit directament de diverses formes i maneres: des dels titelles rebentaplenaris que el PP alimentava al sud fins a la bullangueria maleducada que Ciudadanos va introduir al nord, posem per cas).

No és nou, però aquesta vegada, potser, ha estat especialment virulent. I significatiu.

L’agressiu espectacle, en fi, no ha sorgit pas del no-res, ni és efecte de cap escalfamenta de barra de bar, de cap arravatamenta al caliu de cap debat, sinó producte d’una pràctica d’anys, de dècades. Vull dir que ara recullen els fruits del camp que han anat sembrant i regant durant tant de temps. A consciència o a inconsciència, això cadascú s’ho sabrà veure, però durant tant de temps.

Peixant-lo o mirant cap a una altra banda mentre algú el peixava (perquè, total, ara intxaurronden els bascos, ara aporellen els catalans i això no és res que els afecti a ells, els qui miren cap a una altra banda, formalment tan progres i sobretot tan espanyols), el monstre ha anat creixent. Amb la panxa peluda i plena d’odi, supurant intolerància contra tot allò que malda per mantenir dins la seva filferrada i que no és castellà. Castellà de Castella. De la Castella castellana, que deien els versos vuitcentistes.

I aquest monstre bavós, ves per on, sembla que els ha començat a devorar. A ells i a l’estat que ostenten.

Entre tots, per acció o per omissió o per col·laboració necessària (col·laboració en silenci o en suport), l’han alimentat, febrilment, cada vegada més febrilment, encadenant en espiral una barrabassada amb una altra, de l’Operació Catalunya a l’Operació Judes, del 155 a negar les investigacions sobre el 17-A, del judici farsa a les condemnes farsa a les euroordres farsa a vulnerar-ho tot i les formalitats també i pretendre que un òrgan administratiu pot destituir un president i qui sap què s’empesquen ara mentre parlem. I ja no és que els hagi crescut un partit d’extrema dreta, a l’estil de la cosa del Salvini a Itàlia: és que, a Espanya, tenen l’extrema dreta i l’extrema extrema dreta incrustades a l’aparell de l’estat. Els en forma part.

I, al mateix temps, els el rosega.

Perquè han passat les darreres dècades (i no diguem les anteriors) construint-se un estat amb un odi sistemàtic i creixent envers tot allò que no sigui castellà, envers qualsevol cosa que signifiqui pluralitat i que els contradigui la submissió al nacionalcatolicisme constitutiu, al nacionalisme castellà (que no és d’alliberament sinó d’agressió). I això resulta que ara es tradueix, oh sorpresa, en l’expressió desfermada de la seva extrema dreta i de la seva extrema extrema dreta, en un clima social i polític, a Espanya, que fa basarda de veure.

I no és mera qüestió de discrepància política. Allà en aquell seu Congreso de Madrid, els representants dels partits catalans hi van anar amb posicions diferents, prou que ho sabem, dins de l’independentisme hi ha debat i discussió i pugna i etcètera, i la recent investidura de Pedro Sánchez ho ha ben evidenciat; però és que dins de l’espanyolisme hi ha… una altra cosa. Tota una altra cosa.

Imaginem què diria de nosaltres, com a societat, que abans d’una votació, i per tal de garantir-se la seguretat, un diputat hagués de passar la nit en un ‘lloc indeterminat’. Secret. Per les amenaces. Com si fos un testimoni protegit contra la màfia. I això, que li ha succeït al diputat de Terol Existeix, podria semblar una anècdota. Però no ho és. És, de fet, més fort que no sembla. Un retrat esfereïdor.

Perquè al Parlament de Catalunya hi ha hagut agitadors especialitzats i dedicats a l’avalot i la provocació de baixa estofa, cert, però, com que en realitat la societat catalana no era ni tensada ni fracturada, un cop Arrimadas sortia al carrer resulta que no hi trobava pas la imatge que allà dins representava. Ara, sí. Ara que és a Espanya, sí. O pitjor encara, perquè en aquell Congreso on ara gesticula hi ha un percentatge important de representants d’allò que despectivament anomenen ‘nacionalidades periféricas’ i, per tant, una diversitat que no es troba a Espanya. En aquest cas, per tant, la qüestió no és l’espectacle més o menys desagradable que l’agressiva extrema dreta espanyolista pugui organitzar al Congreso de Madrid (i que tan bé sap tallar, zac!, una mirada de la Vehí o d’en Baldoví), sinó la realitat que tenen a fora. Virulenta. Guerracivilista. La de la panxa peluda.

És el preu que paga Espanya per negar el dret d’existir dels pobles. El seu tancament carcundiós, urnafòbic, nacionalcatolicista i militaritzat. El seu pas del Borbó ‘campechano’ a aquest personatge ressentit que tenen ara i que es col·loca, per a la foto amb la presidenta del seu congrés, un dossier on diu ‘Necesidades militares’. I la figureta ridícula d’un policia armat i amb casc i passamuntanyes.

En fi, que no la distraguem: és el preu que paga Espanya i que la pot acabar d’ensorrar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb