La setmana passada vam veure l’abraçada de Jordi Cuixart amb la seva gent, i ens vam emocionar. I després hem sabut que, també gràcies a una cosa anomenada article 100.2, la presidenta Carme Forcadell primer i els consellers Dolors Bassa i Joaquim Forn tot seguit podrien sortir de la presó unes quantes hores cada dia o cada pocs dies per anar a atendre els seus vells o fer feines en benefici de la comunitat.

I jo que me n’alegro, i intento imaginar quina mena d’alleujament no deuen viure els nostres presos ara que poden travessar ni que sigui només a estones els murs de les presons i trobar refugi en espais amics, fora de la cel·la. Me n’alegro, sí. Però alhora m’adono de l’efecte pervers que aquesta aplicació d’ofici del reglament penitenciari pot acabar tenint en tots nosaltres.

Perquè, ni que no ho vulguem, a força de veure’ls sortir i entrar de les presons, molts, potser a una majoria, ens anirem fent la percepció que, ben mirat, això de la presó no és tan greu. Que tampoc no n’hi ha per a tant. Guaita’ls, si ara hi van i en vénen aparentment com qui fa cap a la torreta o a l’esplai! Fins a aquest punt ho banalitzarem: ens acabarem acostumant a la presó i a la repressió, si no és que ja ens hi hem avesat del tot, per més fonda que sigui la nafra que molts duem endins.

Deixeu-m’ho dir, ara que ja són episodis passats, ni que les conseqüències encara en siguin tan vives. Com ens hem equivocat acceptant d’anar a la presó! Com ens hem equivocat admetent les regles imposades en aquells judicis! Com ens hem equivocat imaginant que potser si nosaltres rebaixàvem la pressió ells ens donarien una mica d’aire! No ho han fet. No ho faran, encara que ara sembli que fan menys soroll: han deixat anar els acusats pel muntatge de l’operació Judes (ei: sota uns bons trossos de fiança), han deixat anar els detinguts les nits d’Urquinaona. Però no deixen de perseguir-nos, ara mateix investigant pel cap baix dues-centes persones pel tall de la Jonquera. I, després, allò que calgui: si no els en donem un pretext com aquest, s’inventaran més casos com aquells.

És una mica per tot això que tinc la impressió que posar tant l’accent com ho farem en l’exigència de l’amnistia, i dedicar ara més esforços i energies a una altra campanya tan bonica, no deixa de ser una resposta tova, potser ara ja previsible, massa semblant a un brindis al sol més. És una percepció una mica de pell, que em costa racionalitzar i explicar, potser fruit d’un primer cansament al qual segur que de seguida em sobreposaré. Però m’enganyaria si no l’escoltés i seria deshonest que no la compartís.

Perquè, quin disbarat no és que els presos polítics gaudeixin dels beneficis concebuts perquè el sistema penitenciari serveixi una mica per a allò que en democràcia ha de servir: el retorn de la persona que ha complert condemna a una activitat social sense estridències… Quin disbarat no acceptem cada vegada que, per justificar-ho, com si al damunt calgués justificar-ho, diem que ho han decidit els tècnics professionals que en tenen cura, ben tècnicament, ben professionalment… Quin disbarat no cometem, sí, alegrant-nos de veure sortir en Jordi, la Carme, la Dolors, en Quim, unes quantes hores de la presó, en comptes de revoltar-nos sense fre perquè hi tornen quan es fa fosc…

Ho dic tal com ho sento, i no se m’acut de quina manera hauríem de donar-hi la volta perquè dels disbarats en brolli un altre cop la força, la desobediència, la dignitat.

I, mentrestant, els fiscals, enfollits de no poder veure executats sense pietat els càstigs tan cruels pels quals es delien, van esclafint contra les que ells deuen considerar que són mesures intolerables de gràcia. Aquests sí que caldria lligar-los ben curt.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.