José Manuel Villarejo (El Carpio, 1951) sembla un personatge de ficció. Vell, malcarat i veu de fregall de llana d’acer. Un comissari corrupte que podria aparèixer en qualsevol novel·la de Petros Màrkaris o de James Ellroy. Per desgràcia, Villarejo no és un retrat de tinta i paraules, les seves històries són de carn i ossos, i representen la putrefacció del deep state espanyol, que només va canviar la pintura i els noms de les façanes en la transició del tardofranquisme.

Per les mans d’aquest ex-comissari han passat els draps bruts de les principals cares de l’estat espanyol aquestes darreres dècades. El rei emèrit Juan Carlos I i la seva amant Corinna Larsen; la família Pujol; l’ex-president Mariano Rajoy i diversos ex-ministres com Jorge Fernández Díaz o María Dolores de Cospedal; l’ex-jutge Baltasar Garzón i l’actual fiscal general de l’estat, Dolores Delgado; però també empresaris i banquers com Javier de la Rosa, Isidre Fainé o Antoni Brufau.

La llista d’esquitxats pels negocis tèrbols, conspiracions, enganys, amenaces i xantatges de Villarejo és interminable. De fet, la complexitat de la macrocausa Tàndem –anomenada popularment cas Villarejo–, amb una trentena de peces separades, ha portat l’Audiència espanyola i la fiscalia anticorrupció a deixar-lo en llibertat provisional, després de més de tres anys a la presó d’Estremera.

Sóc comissari de policia i he tingut l’honor de treballar per al meu país. Les clavegueres no generen merda, la netegen […] l’única raó per la qual m’han tingut pres era perquè no parlés“, va dir quan va sortir en llibertat. L’ex-comissari va aprofitar els micròfons per vestir-se de víctima d’una persecució política i judicial. “L’única cosa que vull és defensar-me”, va continuar, mig amagat per un pedaç ocular, una boina i una màscara amb la bandera d’Espanya.

Acabada l’actuació, com quan feia de llauner del sistema, va pujar a un Range Rover de color verd i va desaparèixer a tota velocitat per les carreteres madrilenyes. Tanmateix, la llibertat tenia un preu: el jutge Manuel García-Castellón li va retirar el passaport, li va imposar compareixences diàries i li va embargar 53 finques i diversos milions d’euros.

Dos mesos després, Villarejo reapareixerà avui a la comissió d’investigació del cas Kitchen, que investiga l’operatiu que va orquestrar el Ministeri de l’Interior espanyol per vigilar i espiar l’ex-tresorer del PP Luis Bárcenas. L’ex-comissari ha demanat que la declaració sigui a porta tancada. Una petició, que previsiblement, serà refusada.

Dins el sumari del cas Kitchen hi ha uns enregistraments del mateix Villarejo, intervinguts per la policia espanyola, en els quals reconeix que el PP li va encarregar “maldats per a salvar el cul al Barbes”, en referència a Rajoy. “No t’ho pots imaginar! Podria estar pres! El president del govern, eh, per moltes coses… i s’han perdut papers i s’han perdut caixes i s’han perdut moltes coses”, afegeix.

Del País Basc als negocis paral·lels

Villarejo va entrar al cos de la policia espanyola el 1972 i, durant tres anys, va estar destinat al País Basc, on va formar part de diverses operacions contra ETA. Arran d’això va rebre la Creu al Mèrit Policíac amb Distintiu Blanc, que premia actes “d’alt patriotisme o lleialtat, amb prestigi per al cos o utilitat per al servei”. El 2014, Jorge Fernández Díaz el va condecorar amb la de distintiu vermell, que comporta pensió vitalícia.

La dècada següent la va passar a Madrid treballant en l’equip de Seguretat Ciutadana de la Comandància Superior. Així mateix, fou un dels fundadors del Sindicat Professional de la Policia. El 1983 va demanar una excedència per a dedicar-se a “l’activitat empresarial”.

Durant deu anys, Villarejo es va dedicar als negocis suposadament privats i va exercir de detectiu privat per gent com Mario Conde, però també per institucions públiques i privades com l’Església de la Cienciologia, que llavors era considerada una secta.

En aquest període, l’ex-comissari adopta una concepció dúctil de la llei, on la placa, encara que fora de servei, sempre acaba tombant cap a l’interès personal. Segons que s’ha pogut acreditar, Villarejo va gestionar gairebé una cinquantena de societats, una de les quals, Financiera Omerán SA, estava radicada a l’Uruguai, llavors considerat un paradís fiscal. El conjunt tenia un capital de gairebé vint milions.

El 1993 es va reincorporar a la funció pública com a agent encobert a la Secretaria d’Estat d’Interior. Cap dels seus superiors va posar entrebancs al seu reingrés, tot i que mantenia bona part dels negocis paral·lels, la majoria vinculats a la seguretat.​

El primer esclat mediàtic: l’informe Véritas

El nom de Villarejo va aparèixer per primera vegada als titulars de la premsa el 1995, arran de l’informe Véritas, que formava part de la guerra bruta del PSOE per mirar de tapar l’escàndol dels GAL. Aquest document, encarregat pel ministre Juan Alberto Belloch, contenia informació sobre la vida privada del jutge Baltasar Garzón i més personatges públics, com ara polítics, periodistes i empresaris amb la intenció de difamar-los. L’ex-comissari va contribuir a elaborar-lo, tot i que la Direcció General de Policia se’n va desmarcar públicament.​

El 2017, abans de ser empresonat a Estremera, Villarejo va declarar que l’actual ministra de Defensa, Margarita Robles, li havia ordenat d’espiar Garzón, tan bon punt aquest va abandonar el govern de Felipe González, el maig de 1994. De fet, Robles mateix acabava d’entrar a l’executiu en substitució de Rafael Vera, més tard condemnat a presó pel segrest de Segundo Marey i per malversació en el finançament dels GAL.

La màquina de fer diners

Malgrat aquesta primera aparició mediàtica, Villarejo va continuar treballant sense entrebancs en les zones grises de l’estat. Completament protegit per successius ministres d’Interior i alts càrrecs de la policia, com ara l’ex-director adjunt operatiu Eugenio Pino.

Amb la impunitat com a carta de presentació, l’ex-comissari va fer florir els seus negocis privats. Segons un informe de la policia, va rebre 23,5 milions d’euros per “serveis il·lícitament contractats” entre el 2004 i el 2016. Uns diners que després s’esfumaven per un entramat de societats amb vincles a Panamà, les Illes Marshall, la República Dominicana i Uruguai.

La seva doble vida, agent encobert de dia i home de negocis de nit, li va servir per a farcir una agenda de contactes envejable que estirava els tentacles per ministeris, comissaries i grans empreses, incloses les de l’ÍBEX-35. Gegants com BBVA, Santander, Iberdrola, La Caixa i Repsol van acabar sol·licitant els seus serveis. Quina gran empresa no voldria un home emparat per les estructures de l’estat i capaç “d’arreglar” qualsevol cosa?

El febrer del 2019, les investigacions de la macrocausa Tàndem van trobar indicis que podien implicar Villarejo com a autor de l’incendi que el 2005 havia destruït la Torre Windsor, un gratacel al cor del districte financer de Madrid. Suposadament, calant foc a l’edifici, l’ex-comissari cercava d’eliminar papers que perjudicaven el qui era president del BBVA, Francisco González Rodríguez.

De totes maneres, conscient dels riscs d’operar al marge, Villarejo va adoptar un mecanisme de defensa: enregistrar totes les reunions i conversacions amb persones notables. Ah, i aquest coixí es podia girar, de manera que va convertir els àudios en una arma d’extorsió i, per tant, de generar nous ingressos.

En una conversa enregistrada per ell mateix amb l’actual fiscal general de l’estat, Dolores Delgado, explicava com contractava prostitutes per aconseguir informació de polítics i empresaris. “Et vull dir que gent dura, resistent, als consells d’administració, no? Els posaves una rosseta i se la tiraven. […] I explicaven les coses perquè la noia se sentís captivada. La que he muntat aquest matí… I, és clar, em vaig fer d’or de la manera més ximple […], era la ‘informació vaginal’, que en deia jo. Era una cosa absurda”, explica.

Cascada d’escàndols

El manyoc d’històries i negocis tèrbols va fer créixer la fama de Villarejo com si fos una mena de bèstia mitològica, però la pèrdua de poder d’algun dels seus protectors, com ara Eugenio Pino, i l’exèrcit d’enemics que havia assaonat durant més de tres dècades, el van situar per primera vegada en una situació de vulnerabilitat.

El 2016 un jutjat de Madrid el va encausar en una peça separada del cas del petit Nicolás, en la qual és acusat de delictes de revelació de secrets i de pertinença a organització criminal, arran de l’enregistrament i publicació d’una conversa entre policies i membres del Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI).

De fet, davant el jutge, Villarejo va reconèixer l’existència de l’anomenada operació Catalunya, que d’ençà de 2012 tenia una “brigada patriòtica” encarregada d’investigar i difamar polítics catalans per aturar l’auge de l’independentisme. Fou el responsable de l’informe fantasma de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) amb informació falsa contra Mas i Pujol que va publicar El Mundo durant la campanya electoral de 2012. ​

Tanmateix, el cas del petit Nicolás no és l’únic maldecap de l’ex-comissari. Sense la seva condició d’intocable, l’han vinculat amb el cas Pinto, en el qual s’investiga l’empresari Javier López Madrid per assetjament sexual, amenaces i agressió contra la doctora Elisa Pinto. En una roda de reconeixement, la víctima va reconèixer Villarejo com la persona que la va apunyalar.

Poc abans d’aquests escàndols, en declaracions a El País, el ministre d’Interior d’aleshores, Jorge Fernández Díaz, va defensar l’ex-comissari: “Ha prestat serveis importants en la lluita contra el terrorisme i el crim organitzat. Això no es pot oblidar en cap moment”, va dir.

Denúncia anònima i presó

Amb un reguitzell d’investigacions obertes, Villarejo va ser detingut finalment el 3 de novembre de 2017 i empresonat a Estremera. El jutge García-Castellón l’acusava de delictes d’emblanquiment i organització criminal en la macrocausa Tàndem, que intenta d’esclarir totes les corrupteles i ramificacions del seu entramat empresarial.

​L’operació va arrencar amb una denúncia anònima, que més tard es va atribuir a un ex-agent del CNI, arran dels tractes de l’ex-comissari amb Guinea Equatorial. Segons les investigacions, Villarejo va cobrar més de cinc milions d’euros, mitjançant una societat pantalla, per elaborar un report sobre els draps bruts de Gabriel Mbega Obiang, fill del dictador Teodoro Obiang.

L’ex-comissari va rebre l’encàrrec de Francisco Menéndez, un representant de Geopetrol, l’empresa petroliera estatal de Guinea Equatorial. La intenció era afavorir l’accés al poder del germanastre de Gabriel, Teodorín Nguema Obiang. Per això Villarejo va interceptar les seves comunicacions, informació bancària i més dades privades.

A mesura que s’ha aprofundit la investigació de Tàndem, la causa s’ha esfilagarsat en una trentena de peces separades amb més d’un centenar de persones involucrades. Per exemple, el desviament dels fons guineans ha rebut l’apel·latiu de “King”. Ara, no serà aquesta la primera peça que es jutgi, abans arribaran a les sales penals Iron, Land i Pintor.

En la primera es jutjarà Villarejo per l’espionatge a un bufet d’advocats –la fiscalia li demana quaranta-set anys de presó–; en la segona, les maniobres que va fer per afavorir els hereus del creador de la urbanització de luxe La Finca, de manera que aconseguissin irregularment l’herència familiar –la fiscalia li demana trenta-vuit anys i deu mesos de presó–; i en la tercera l’extorsió d’un ex-col·laborador del marit d’Ana Rosa Quintana, l’empresari Juan Muñoz –la fiscalia li demana catorze anys de presó.

Per què fou alliberat l’ex-comissari, tot i tenir pendents tants judicis? Bàsicament perquè, arran de la complexitat de la causa, l’Audiència espanyola es va declarar incapaç de jutjar-lo abans del 3 de novembre, quan expira el termini màxim de quatre anys de presó provisional.

Kitchen sí, Catalunya no

Després de ser alliberat, Villarejo va declarar voluntàriament davant el jutge García-Castellón. En sortint de l’Audiència espanyola, novament davant una munió de micròfons, va assegurar que es defensaria fins a les últimes conseqüències i va avisar: “Els desemmascararé tots“, en referència als culpables del seu empresonament.

Tanmateix, aquesta voluntat d’aixecar catifes ha topat amb la instrucció del magistrat en la peça Kitchen –l’espionatge amb fons de l’estat a Luis Bárcenas–, que ha decidit d’apartar del sumari prop de dues hores d’enregistraments de converses de Villarejo sobre l’operació Catalunya.

Segons el jutge, els àudios són protegits per la llei espanyola de secrets oficials, perquè podrien contenir dades confidencials. García-Castellón els ha deixats “custodiats i precintats en condicions de màxima seguretat” a l’Audiència espanyola i els ha posats a disposició del CNI.

Silenci d’estat sobre l’operació Catalunya, temor sobre què pot amagar Villarejo
Anàlisi de Josep Casulleras 

Segons El País, són cinc enregistraments en què Villarejo parlava de les seves gestions sobre l’operació Catalunya, amb dates que van del 23 de novembre al 10 de desembre de 2012, és a dir, durant les eleccions avançades al parlament. Ni jutge ni fiscalia no han mostrat interès a escoltar-los, malgrat que podrien revelar un ús fraudulent dels fons reservats de l’estat.

Avui, fora de seu judicial i davant els diputats, veurem si l’ex-comissari realment té la intenció d’engegar el ventilador i fa caure màscares.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.