El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Les autoritats polítiques i els mitjans fa dies que parlem amb una gran facilitat d’una segona onada de la covid-19, que sembla que creix a tot arreu. Però el concepte de ‘segona onada’ és discutit i a parer d’alguns científics, perillós i tot. Perillós, per la manera com afecta la comprensió del problema i, per tant, l’actitud de la societat davant aquest problema. Els arguments que fan servir els contraris al concepte de ‘segona onada’ són sòlids i és evident que ens poden ajudar a entendre més bé què ha passat i a reaccionar-hi.

En primer lloc, hi ha el concepte mateix de ‘onada’. No existeix una definició científica acceptada de què és una onada. Però quan es parla de ‘segona onada’, la imatge implica per a tothom que abans de començar la segona ha acabat de passar una primera. I que hi ha hagut, per tant, un període de normalitat, per breu que siga, entre l’una i l’altra.

No és un matís i prou, això. Especialment si tenim en compte que, a l’espera dels vaccins, l’única arma efectiva que tenim ara mateix per a combatre el coronavirus són les mesures de distanciament social, les quals depenen fortament de la consciència de perill sobre la pròpia vida que té la gent. Que la situació és diferent avui del que ho era al març i a l’abril no cal explicar-ho a ningú. És diferent. Però que no hi ha cap retorn a la normalitat del gener o el febrer, també. I és important de no oblidar-ho, això.

Les onades també s’entenen com a episodis que tenen ritmes. I això no coincideix, en cap cas, amb les situacions que observem arreu del món. No hi ha, ni tan sols, la famosa estacionalitat que tanta gent esperava que servís per a permetre’ns de passar l’estiu còmodament. I encara més. No sabem del tot per què, de sobte, les coses s’acceleren en un territori i en un altre no.

Per això, parlar de diferents onades, popularitzar-ne el concepte, pot ser psicològicament perillós, sobretot si sentim a parlar de la segona onada com una cosa que passa en qualsevol altre lloc, com una cosa llunyana. De vegades, fins i tot, no pas basant-se en factors reals sinó en el relat creat pels informatius. Perquè aleshores l’ànsia de tornar a la normalitat, comprensible i normal, se’ns apodera perquè ‘estem més bé’, malgrat que és poc sensata en les circumstàncies en què ens trobem. Ahir, per exemple, el to de la Generalitat Valenciana va canviar radicalment, perquè les darreres hores la situació canvia de manera negativa. Però encara no un dia abans, el president Puig demanava que es permetés l’arribada de turistes britànics, com si tot estigués sota control.

Des d’una perspectiva global, la pandèmia encara és en una enorme primera onada, devastadora. Les mesures de distanciament social n’han atenuat les conseqüències i l’esforç sanitari ha fet que aquella situació alarmant de col·lapse del sistema ara no hi siga. Però no ens enganyem: el virus continua expandint-se: el nombre de casos s’ha doblat aquestes darreres sis setmanes arreu del planeta i, per tant, les puntes circumstancials, aquestes petites pujades i baixes, que són importants, les hem d’entendre com a processos menors si mirem la fotografia en el seu conjunt. Enlloc de la Terra no hi ha hagut una aturada de la circulació viral i, per tant, no és bo crear cap mena d’il·lusió sobre això, ni que siga involuntàriament.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.