*”El portuguès és molt complicat”, em sento dir més d’un cop en boca d’indígenes. La llengua portuguesa gaudeix de la protecció d’un estat, i per tant s’estalvia molts dels problemes de les minoritzades. Però només és qüestió de temps: ara som (planetàriament parlant) a la fase de deglució de les desprotegides, després vindran les d’estats petits o sense prou influència. Que els parlants portuguesos considerin complicada la seva quan miren d’explicar un fenomen lèxic o de pronúncia a un foraster també és una mostra de submissió: no estan avesats que els visitants s’esforcin a acostar-se al portuguès, ans al contrari, i quan s’hi troben els fa patir, perquè no et volen incomodar amb una llengua inútil com la seva. En canvi, hispanòfons i anglòfons, que porten la superioritat moral de sèrie, no dirien mai una frase com aquesta, sinó tot el contrari. “El español es muy fácil”, “English is easy”, com a consignes dels qui saben que tothom s’escarrassa a aprendre la d’ells, i sobretot ells no s’escarrassen gens amb les dels altres. És la moral del vencedor, causa i conseqüència alhora de l’expansió de les llengües amb voluntat hegemònica.

*Numantina defensa dels diacrítics, ja fora de termini, per part d’una professional de les arts gràfiques. Apassionada, sorprenentment rabiüda. Se sent traïda per l’IEC i declara estar disposada a no cedir mai de la vida. La mateixa persona que al cap de poca estona conjuga el verb xequejar (dedueixo que adaptació de to check) i se sorprèn que no sigui al diccionari. I així confirma l’equació que relaciona escàs domini de la matèria amb insòlits abrandaments resistencials.

*La seqüència ha anat així. Som tres fent cua. El de davant meu demana i l’atenen. Quan em toca a mi, demano i la dependenta canvia automàticament de llengua: s’adapta a la meva. Quan li toca al de darrere meu, ja hi ha tres persones més. Ell també demana en català, i la dependenta igual. Amb els dos següents, la mateixa. Per un moment, aquesta fleca de barriada de majoria castellana ha semblat aquest país. Però torna bruscament la trista realitat. L’altre client (el que fa quatre després meu) també engega en català, però passa aquella cosa tan nostra i tan absurda: la dependenta no el sent bé (“Com?”) i el client canvia. La dependenta, com ha fet en tot moment, s’hi adapta: retorna al castellà que feia cinc clients que no sentíem. I què passa a continuació? Doncs que el client següent segueix la inèrcia. I així la llengua que no hauria de dominar torna a manar, fins que aparegui algú altre que inverteixi el pèndol (que en aquest barri, per desgràcia, no serà fàcil).

*”Mira, bienvenido, no te preocupes que te voy a hablart en castellano para que entiendas [com si el nouvingut ja el sabés], lo que te sea más cómodo, pero eso sí, tienes que sabert que en catalán tenemos lleno de palabras muy bonitas como eixerit, atzavara o xerinola“. #pedagogianostrada

*Sorprenent descobriment diccionarial a partir de les recents agressions homòfobes. De les moltes animadversions per raó d’identitat nacional que hi deu haver al món, el DIEC només n’aplega dues: catalanofòbia i anglofòbia. Què se n’ha fet de la vella i entranyable francofòbia? En canvi, per raó d’identitat sexual, cinc: homofòbia, lesbofòbia, bifòbia, cisfòbia i transfòbia. Tot el catàleg LGBTI, pràcticament. Després encara hi haurà qui dirà que els diccionaris van sempre per darrere. La paradoxa és que, si d’una banda cal felicitar els lexicògrafs de l’IEC per haver-se posat al dia en aquesta matèria, de l’altra seria desitjable que les entrades en qüestió desapareguessin del diccionari com més aviat millor (de passada, també els podríem demanar com és que els únics que ens acompanyen en aquest podi són els anglesos. Al de la RAE, que com és natural aplega hispanofobia, també hi surten per exemple francofobia i germanofobia).

*En el rànquing que actualitzo mensualment, un dels rècords de velocitat de penetració el branda la locució “com si no hi hagués (un) demà”, que hem acollit amb l’entusiasme que ens caracteritza. De l’anglès, però (hi posaria la mà al foc) filtrat a través del castellà.

*M’hi jugo un pèsol que la majoria d’escriptors que practiquen l’encliticisme desaforat, és a dir, que en els diàlegs col·loquen els pronoms, quan la posició és opcional, darrere del verb (“Vam dir-los que no vinguessin”, “Passaré a veure’l a mitja tarda”) són els mateixos de la negació hipotàctica (“Mai no se sap”). Insegurs del propi idiolecte, es refugien en fenòmens sintàctics exclusivament literaris i aliens a la parla oral, convençuts que és una llengua més elevada; quan en realitat no fan sinó engavanyar els textos. I ara que s’estila llegir en veu alta, un conte amb els pronoms en posició postverbal resulta d’allò més artificiós.

*Voleu fer de filòlegs per un dia? Treball de camp: repasseu amb atenció les vostres comunicacions d’avui mateix, tant les que emeteu com les que rebeu, i apunteu quantes vegades hi surt el verb utilitzar; a continuació, pregunteu-vos en quants d’aquests casos hi hauríeu posat ‘fer servir’ (o equivalent: emprar, usar) fa cinc anys. Així us fareu una idea de la velocitat de llampec amb què s’esbomben els silurs lingüístics (en vaig parlar fa un any escàs i goita quanta via que ha fet).

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.