Clara Ponsatí, a Escòcia (Foto: Artita Shah)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Clara Ponsatí ha coordinat un petit i documentat llibre que ha editat a Escòcia l’editorial Luath per explicar en anglès el cas dels catalans. El llibre, escrit per set professors, es diu The Case of the Catalans: Why So Many Catalans No Longer want to be Part of Spain? i és un bell i concís text que no cau en un excés d’academicisme i té prosa que flueix. L’obra es presenta avui dimarts en una videoconferència de Clara Ponsatí i George Kerevan, periodista i polític del Partit Nacional Escocès. Es podrà seguir en línia (Zoom), prèvia inscripció gratuïta, a dos quarts de set hora catalana, des d’ací.

Els set acadèmics del llibre són Clara Ponsatí, economista i eurodiputada; Antoni Abat Ninet, professor de la Universitat de Copenhaguen; Enriqueta Aragonès, directora de l’Institut d’Anàlisi Econòmica del CSIC; Carles Boix, professor Robert Garret de la Universitat de Princeton; Albert Carreras, professor de la Universitat Pompeu Fabra; Jordi Muñoz, professor de la Universitat de Barcelona; i Xavier Cuadras Morató, professor de la Universitat Pompeu Fabra.

L’obra, de 162 pàgines, té un títol que s’inspira en The Case of The Catalans considered, opuscle que es va imprimir a Londres al segle XVIII i que elogiava la resistència catalana durant la guerra de Successió. Els autors demostren amb el llibre que tenen apresa la lliçó de no tan sols quins arguments han de defensar, sinó de quins han de desmuntar, i al llibre es combat el mite de la transició pacífica, l’estat descentralitzat, l’independentisme català com a reacció identitària o el futur negre d’una Catalunya lliure, per exemple.

El franquisme que no se’n va

Clara Ponsatí escriu un contundent primer capítol (“La democràcia espanyola topa amb els seus límits”) centrat en la paret que representa una constitució espanyola nascuda en un context violent, context que explica la història política i judicial posterior.

“S’ha de recordar i subratllar el context autoritari en el qual la constitució espanyola es va escriure i votar posteriorment, perquè explica en part per què Catalunya i Espanya es troben encallades en una gran crisi política”, escriu Ponsatí, que recorda els 714 morts que la historiadora francesa Sophie Baby ha recomptat del 1975 al 1982, 178 de les quals a les mans de la policia espanyola; o els articles de la constitució dictats directament per la corona i l’exèrcit espanyols.

“Després del 1978, ex-ministres de Franco van triomfar en el món dels negocis i la política; jutges, policies i funcionaris van mantenir la feina. Els servents del règim criminal van atrinxerar-se en l’aparell estatal i en marcaren el desenvolupament posterior d’una manera crucial. Si els morts republicans encara són a les cunetes, i els familiars, d’ençà del 1939, esperen veritat, justícia i reparació, la impunitat franquista impregna la cultura política espanyola.” Demolidors apunts biogràfics sobre la jutgessa Carmen Lamela –de l’Audiència espanyola– i sobre els germans Pérez de los Cobos dibuixen un capítol inicial contundent i documentat, trets que defineixen la seva autora.

El segon capítol, escrit per Albert Carreras, repassa la història de Catalunya en 27 pàgines, i en dóna una útil bibliografia en anglès. Especialment, recomana per als neòfits estrangers un llibre sobre la història de Catalunya, amb un títol que pot confondre, Barcelona, de Robert Hughes. Les bibliografies finals a cada capítol són breus i centrades en obres sobre Catalunya en anglès.

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz, un dels autors del llibre.

El tercer capítol, “Història d’un desacord constitucional”, escrit a quatre mans per Abat Ninet i Carles Boix, recorda la turbulenta història de l’estat de les autonomies, i serveix per a traduir als angloparlants conceptes com ara “peix al cove” (“fish in the bags polítics”), que han marcat quaranta anys d’autonomia, i que els autors descriuen en la conclusió final: “El sistema autonòmic s’ha esfondrat i ha arrossegat el prestigi del Tribunal Constitucional, institució que ha estat manipulada políticament, de manera que se n’ha minat el paper d’àrbitre independent i just i s’han posat en perill els principis democràtics i els valors fonamentals consagrats per la constitució.”

El capítol 4, “Partits i votants marxant cap a la independència”, és escrit per Jordi Muñoz i Enriqueta Martí, i explica el creixement del moviment, que al CEO ha passat del 14% d’independentistes el 2006 al 48,5% el 2013, xifra en què bàsicament s’ha mantingut d’aleshores ençà. El capítol vol desmuntar molts dels arguments adduïts per l’espanyolisme per a explicar l’augment de l’independentisme. Descarta la crisi econòmica del 2008, perquè la crisi se’n va anar i l’independentisme no, i també perquè no hi ha correlació entre indrets amb més desocupació i indrets amb menys independentisme. També descarten el factor identitari, perquè hi ha catalans que no s’identifiquen amb la consideració de “només catalans” que també són independentistes. I encara l’adoctrinament a les escoles, perquè la generació de cinquanta i seixanta anys, que no ha anat mai a l’escola en català, també s’ha fet independentista.

Xavier Cuadras Morató escriu el cinquè capítol, “Costs i beneficis econòmics de la independència”, en què es recorda que el percentatge de les exportacions que anaven a Espanya era del 63,5% el 1995, percentatge que ara és del 35%. “Molts dels més ferms oponents a la independència es poden associar a sectors captius que o bé encara mantenen Espanya com un dels grans mercats o bé depenen de la regulació espanyola –banca, assegurances. En contrast, sectors que abasten el mercat català o exportadors realment globals tenen més possibilitats de veure els guanys de la independència”, diu Cuadras.

El capítol cita l’interessant exemple de Rodríguez-Mora (2014) que presenta la hipòtesi que una Catalunya independent seria un nou Portugal respecte d’Espanya, amb una relació comercial no tan estreta com ara, però igualment fluida. Això voldria dir que el PIB català baixaria d’un 9,5% en l’espai de trenta anys, és a dir, un 0,32% anual, petit si es compara amb el guany que implicaria no tenir dèficit fiscal amb Espanya, un dèficit que detalla.

Carles Boix (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Per acabar, Carles Boix explica l’evolució del dret d’autodeterminació a escala internacional, amb aquest consell final, que potser algun lector del llibret pot recollir: “Catalunya pot apel·lar al dret d’autodeterminació amb arguments jurídics i per raons legítimes, però suggerim a tots els implicats (institucions europees incloses) que poden sortir-hi guanyant si entenen el cas dels catalans com un exemple d’ampliació interna dins la Unió Europea.”

Llibre publicat en anglès, i pensat per al mercat mundial, és una eina que ajuda a explicar el cas dels catalans al món i a desmuntar tesis de l’equip rival.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.