Crònica d’un pollastre a la delegació del govern

«Llavors caus que els altres també miren i que potser veuen en tu algú que va a bloquejar la delegació i fins i tot et troben perillosa, i t’espolses aquesta idea del cap perquè fa riure..., fa riure, d’entrada, però després fa por»

Tina Vallès
24.10.2019 - 19:51
Actualització: 24.10.2019 - 20:43
VilaWeb
Et fa vergonya treure la pancarta que has fet amb una cartolina i uns retoladors de les filles.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Menteixes despietadament dient que estàs disponible de dilluns a diumenge fins ben entrat el vespre a l’app del Tsunami que no hi ha manera que se t’acabi d’instal·lar; només et falta demanar-li codis QR al metge militar retirat del primer pis, però com que deien que havia de ser una persona de confiança, no goses. Tens moments d’aquests, d’obeir les normes que et vénen no saps gaire d’on, i un quart d’hora després pot ser que et surti un brot de a-mi-no-em-mana-ningú. Des del 14 d’octubre ets un sac de nervis i emocions mal païdes, ho llegeixes tot entre línies, el cap com un timbal i ganes de sortir al carrer perquè davant de la pantalla no t’hi saps estar si no és per llegir o escriure sobre el que passa arreu del país. 

És dilluns després d’un cap de setmana llarg perquè divendres vas fer vaga. Les filles són a l’escola i tu has de treballar. Tens la mateixa concentració o menys que l’octubre del 2017, però t’hi poses. Ahir va sobrar pollastre, el treus de la nevera a mig matí; només hauràs de coure una mica de bulgur i dinar resolt. Tot a favor per avançar feina fins que t’arriba un avís i et transformes. Que tothom que pugui vagi cap a la delegació del govern, a Mallorca amb Llúria, perquè Pedro Sánchez (qui t’havia de dir que aquest nom sortiria en un article teu) hi va a reunir-se amb la Cunillera (sense comentaris). A casa decidiu que hi aneu, que la cadira crema.

Prepares la bossa amb aigua, galetes salades, un paraigua, un mocador de coll i cap al carrer. Al metro mireu a Google Maps on cau la delegació (és el primer cop que hi aneu!) i amb aquella gràcia que us caracteritza us equivoqueu de parada i heu de caminar més del que comptàveu. Pugeu per passeig de Sant Joan passant per davant del Departament d’Interior i hi veieu un munt de tanques apilades per a la manifestació de la tarda; en feu una foto perquè des de fa una setmana, i com mig país, patiu la síndrome del reporter gràfic i us feu un tip de retratar escenes, pancartes, etcètera. 

A mesura que us acosteu a lloc, intentes desxifrar les cares de la gent, si vénen d’allà, si hi van, si n’estan al corrent o no, si t’insultarien o t’encoratjarien si sabessin on vas, si els la bufa tot, si què. Ja tens tirada a mirar a tothom més estona del que està socialment acceptat, i aquests dies encara t’extralimites més. Llavors caus que els altres també miren i que potser veuen en tu algú que va a bloquejar la delegació i fins i tot et troben perillosa, i t’espolses aquesta idea del cap perquè fa riure…, fa riure, d’entrada, però després fa por. 

Arribeu i la gent està asseguda cridant consignes. Periodistes pels balcons. Tothom duu pancartes fetes amb la impressora i et fa vergonya treure la que has fet amb una cartolina i uns retoladors de les filles, però només calen cinc minuts d’ambient perquè t’hi llancis, seguis i l’alcis amb tots dos braços mentre crides ‘Fora les forces d’ocupació! cridar és un dir, tu només crides a casa els vespres que les filles no hi ha manera que es rentin les dents la setena vegada que els ho dius. De seguida et fa nosa la pancarta, no saps què fer-ne, la deixes a terra i mires què diuen per les xarxes, piules que ets allà i intentes explicar el que veus, perquè seure i prou és avorrit, perquè estàs envoltada d’anècdotes que et fan venir ganes d’escriure. 

Llavors arriba una senyora que podria ser ta mare, vestit jaqueta, mitges de color carn, sabates de xarol, i es treu una baieta de la bossa, la posa a terra i s’hi asseu. Tu te la mires més del compte, és clar, i ella es justifica: És que després tinc reunions.’ Cinc minuts després la teva pancarta l’alça ella mentre canta ‘L’estaca’. És que darrere vostre hi ha un senyor amb guitarra i molta capacitat de persuasió que va decidint què canteu i què crideu. La senyora de la baieta et diu que se li ha acudit una consigna i que què et sembla si la proposa al senyor de la guitarra; tu l’encoratges i pocs segons després te la tornen tota frustrada: Em diu que no rima.’ La consoles com pots i ella decideix cridar la seva consigna tota sola (no la saps, no l’has entesa bé) mentre tots els altres criden una altra cosa i et mira com demanant-te que t’hi uneixis, però sort en tens del mòbil per semblar una alienada que viu tot el dia dins de la pantalla. 

Una olor de fideus a la cassola que tomba et ve de cop i te’n recordes del teu pollastre. Dues fileres més endavant una colla d’estudiants han començat a destapar carmanyoles i amb la pancarta en una mà i la forquilla a l’altra aprofiten aquesta estona per dinar. Va arribant gent i els crits i cants no afluixen. Hi ha molts periodistes enregistrant-ho tot. I de cop i volta algú mira el mòbil i avisa: Pedro Sánchez ja ha marxat de Barcelona.’ No saps com entendre-ho, això, sincerament. Tu et pensaves que ja era a dins i que li estàveu bloquejant la sortida. Llavors resulta que li bloquejàveu l’entrada? Alhora comencen a arribar vídeos del personal mèdic de Sant Pau escridassant-lo i una cosa calma l’altra, però ja hi ha gent que s’aixeca i se’n va. No marxeu, encara no ens han desconvocat!’, diuen alguns; A fer punyetes, me’n vaig a dinar’, responen els altres, mentre els estudiants segueixen buidant les carmanyoles i fent-la petar. 

Darrere teu un home diu que se’n torna a casa perquè ha deixat l’olla del caldo a foc fluix. Una mica més enllà veus un conegut del barri que no et saluda mai i et fa l’efecte que en aquest context sí que et saludarà i trencareu aquell malefici que fa anys que arrossegueu: t’aventures a fer un senyor cop de cap mentre dius Eeeei!, i no, el conegut tampoc no et saluda a les manis, què t’has pensat. 

Decidiu anar-vos-en, però ho feu a poc a poc, travessant la gentada asseguda, fixant-vos en les tipografies de les pancartes, comentant els mitjans que hi ha, i quan aneu per Mallorca cap a Pau Claris topeu amb les furgonetes de la policia nacional escorcollant bosses aleatòriament i una senyora que els encoratja i els demana, amb una tendresa impostada, com els podria ajudar: un dels agents arronsa les espatlles fent cara de nen bo i tu acceleres el pas mentre mastegues galetes salades compulsivament per tenir la boca ben plena i no poder dir cap bestiesa. Ja a mig camí de casa, trobeu un conegut i la conversa és breu i clara: Veniu d’allà?‘ ‘Sí, tu també? Sí, cuideu-vos i descanseu, eh?’ Tu també, fins a la propera.’

I tornes a pensar en el pollastre i el bulgur i la feina que tens per fer. No tens la sensació d’haver perdut el temps, però per si de cas decideixes no pensar-hi, anar fent segons el que et demani el cos en cada moment, viure en contradicció constant fins que t’aclareixis o tot s’aclareixi, encara que sigui esgotador, encara que duri molt. Mastegant la cuixa de pollastre, penses que n’escriuràs una crònica, que sortirà quatre dies després i hauran passat mil coses, però això és el que saps fer, és el que pots fer, i per un cop que has pogut mirar-t’ho tot més relaxadament i fixar-te en els detalls en què et fixaries en una situació normal, val la pena aprofitar-ho. Si li arrenques un somriure a algú, ja tot haurà valgut la pena, fins i tot menjar pollastre mal escalfat passades les tres.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes