Durant els anys d’hegemonia del zaplanisme al País Valencià, es va fer servir una campanya propagandística que s’articulava al voltant del concepte de poder valencià (expressat sempre en castellà, òbviament). La premsa conservadora –amb Las Provincias al capdavant, que després en passaria factura, empresarial i personal– va posar tota la carn a la graella. L’objectiu, així mateix, implicava guanyar l’hegemonia social a colp de fagocitar la base del regionalisme anticatalanista d’Unió Valenciana, en un context en què, al País Valencià, l’opinió generalitzada era que s’havia quedat al marge dels fastos del 92 (a l’època, es va fer famosa la pintada “Espanya 92 – València 0”). 

El poder valencià havia de posar fi a aquesta postració i reivindicar per a València (res de país, és clar) el lloc que li corresponia. El poder valencià, així mateix, era de carn i ossos i responia al nom d’Eduardo Zaplana Hernández-Soro, un polític, que, d’altra banda, representava a la perfecció el signe dels temps de la primera postguerra freda i aclimatava el nou cànon a la Silvio Berlusconi. El País Valencià actual és el fill d’aquests anys noranta del segle passat, al remat. I per això sabem com acaba aquesta història macabra de propaganda obscena: el poder valencià només ho va aprofitar per omplir les butxaques de la colleta dels quatre que l’apadrinaven. Com a exemple paradigmàtic, la reforma del finançament autonòmic que es va conèixer com a “model Zaplana” va aprofundir en l’extracció colonial de rendes del nostre país. Lògicament. Algú com Zaplana no va enganyar mai ningú que no volgués ser enganyat, al caliu d’aquells anys noranta i el seu signe dels temps: ací es trobava de pas –agafa els diners i corre– com a etapa cap a la seua destinació final a Madrid. El mateix per al seu deixeble model, Carlos Mazón, però aquesta és una altra història. 

La bona qüestió és que he recordat allò del poder valencià aquestes últimes setmanes, quan n’ha aparegut un altre, tot i que molt més modest i amb molta menys campanya propagandística: el poder dels socialistes valencians. El cas és curiós, perquè la federació valenciana és –i ha sigut històricament– la segona en nombre de militants dins del PSOE, un pes que, lògicament, no ha implicat res de semblant a una influència política rellevant. Tanmateix, actualment, els socialistes valencians trauen pit, perquè tres correligionaris seuen al consell de ministres espanyol (Diana Morant, Arcadi España i Luis Planas) i una altra (Rebeca Torró) ocupa la important Secretaria d’Organització del PSOE, després de substituir-hi, precisament, un altre militant socialista valencià: José Luis Ábalos. 

Si tenim en compte que hi ha vint-i-tres seients al consell de ministres i que els valencians representem al voltant del 10% de la població de l’estat, podem dir que (fins i tot descomptant-ne Planas, la valencianitat política del qual és molt més accidental encara del que és habitual) aquesta xifra és lògica. No gaire diferent de la representació de Valladolid, amb dos ministres, i ben allunyada de la madrilenya, amb vuit, però cadascú sap en quina lliga competeix. Ara bé, això en què es traduirà? En què s’ha traduït fins ara? En què s’ha concretat o es pot concretar aquest adjectiu de valencià que acompanya el substantiu poder?

No descobriré Catarroja si responc que no s’ha concretat en res ni es concretarà en res. Quan va accedir al Ministeri de Foment, Ábalos ja va advertir que això no significaria un tractament especial cap al País Valencià. Ningú no esperava que fos així. Tanmateix, va mentir: durant els anys que va gestionar aquesta cartera, entre el 2018 i el 2021, el País Valencià encara va veure menys inversions per càpita pressupostades i, així mateix, encara se’n varen executar un percentatge menor. I això que el llistó estava per terra. El ministre valencià va discriminar encara més la seua terra. I, com s’ha vist posteriorment, allò que era important, és a dir, la corrupció i el lladronici, ja el duia a terme ben instal·lat a Madrid. El tractament fou especial. I espectacular.

Ara bé, si hi ha un departament clau per a demostrar aquest hipotètic poder valencià, aquest és, lògicament, el d’Hisenda. María Jesús Montero, la titular fins fa unes setmanes, no s’ha diferenciat ni en la vocal del cognom respecte al seu homòleg popular anterior, Cristóbal Montoro. Entre tots dos, s’hi han estat quinze anys, en què el model de finançament s’hauria d’haver renovat un parell de vegades. Ara la cartera passa a Arcadi España, que ja havia sigut conseller d’Hisenda en l’últim govern de Ximo Puig a la Generalitat. Hi havia substituït Vicent Soler, un d’aquells polítics que varen començar a militar en el valencianisme abans d’integrar-se a les files del PSOE, però que, així mateix, sempre havia afirmat que li pesaven més les sigles PSPV. La solució del problema del finançament era una prioritat absoluta, si hem de creure els seus discursos. 

Si hem de creure els seus discursos, d’altra banda, aquest problema ja s’hauria resolt. Màgia. El pacte polític entre el PSOE i ERC de fa uns mesos hi hauria donat resposta, encara que, òbviament, no haja entrat en vigor ni ho farà mai, més encara quan, per estricta catalanofòbia, fins i tot les –poques– autonomies en mans dels socialistes també hi estan en contra. I no cal dir que, així mateix, es tracta de propaganda: no resoldria el problema i no donaria resposta a les mateixes promeses i compromisos dels mateixos socialistes. 

Al remat, com hem vist amb Ábalos, sí que es pot dir que els polítics valencians que arriben a ministres a Madrid tenen un tractament especial respecte a la terra que els va veure nàixer. Zaplana va apadrinar un pacte polític de reforma del finançament autonòmic que ens maltractava especialment. La següent reforma, amb el PSOE, i amb Pedro Solbes com a titular de la cartera d’Economia (no tinc cap dubte que només una minoria selecta sabia que havia nascut al Pinós), va seguir la mateixa filosofia: encara més espoliació. Ni amb la Gran Riuada de l’octubre del 2024 no hem vist que hi haja hagut ni que fossen pedaços per al problema. Llei històrica. La mateixa vella cançó. El tractament especial del govern estatal per a la Generalitat ha sigut autoritzar que s’endeutàs més. I d’aquella manera. 

Arcadi España encara no ha complit al càrrec ni la meitat dels cent dies protocol·laris de gràcia, però ja n’ha tingut prou per a oblidar el fons de compensació transitori per al finançament que defensava fins un minut abans d’assumir la cartera. L’únic premi de consolació és que la legislatura espanyola està més que esgotada i, per tant, no hi haurà possibilitat de reformar res que ens perjudique més encara. Ausades mareta, el poder valencià!