El dia 9 de juny el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va anunciar la pregunta del referèndum i el va situar al dia 1 d’octubre. Des que va començar l’any, els sondatges sobre els resultats i la participació s’han anat succeint, i les xifres superen amb escreix les dels darrers plebiscits a Catalunya sobre la reforma de l’Estatut del 2006 (49%) i les del referèndum per la Constitució Europea del 2005 (41%).

Una de les grans qüestions és com és de fiable la intenció que apareix en els sondatges. La població acostuma a ocultar l’abstenció, perquè està mal vista i, per tant, la participació apareix sobrerepresentada. El mateix succeeix amb alguns partits polítics que estan a l’alça, mentre que els que estan mal vistos acostumen a tenir un vot ocult.

Els dos sondatges publicats fins ara han mostrat que hi anirien a votar entre un 54,9% i un 52,8%, xifres que s’acosten al 64% de participació si hi sumem aquells que diuen que probablement hi aniran. Un sondatge d’ERC recollia que 3,74 milions de catalans (70,4% del cens) tenien intenció de votar, però les estimacions, que intenten corregir la sobrerepresentació, calculaven que realment serien entre 2,91 i 3,12 milions, els votants, cosa que significa una participació d’entre el 57,7 i el 58,7%, similar als dos primers sondatges.

Enquestes de GESOP i dades de les eleccions.

 

Pel que fa a les votacions anteriors, la intenció és força similar en totes les enquestes de GESOP. Només hi ha una diferència d’entre sis i quinze punts per sobre de la participació que realment va haver-hi. La diferència del referèndum respecte dels comicis és que no cal que els que estan en contra de la consulta i de la independència ocultin la seva abstenció, ja que, en un referèndum sense vist-i-plau de l’estat espanyol, aquest gest podria ser més una reivindicació que quelcom que s’ha d’amagar. Per tant, la diferència entre la intenció i la participació real no hauria de ser tan gran.

Al 9-la participació va ser del 37%, tenint en compte que hi van poder votar els majors de setze anys (uns 160.000 ciutadans) i que també hi van tenir dret prop de 900.000 ciutadans amb una nacionalitat forana. Aquests darrers podien de sol·licitar la participació en persona en set punts de la geografia catalana, però només s’hi van inscriure uns pocs milers. Segons el cens habitual, la participació se situaria en el 43%, un percentatge no tan allunyat del que mostrava l’enquesta.

Qui hauria d’anar a votar?
En les últimes eleccions al Parlament, les formacions independentistes (Junts pel Sí i CUP) van obtenir 1.967.000 vots, mentre que la suma dels partidaris del referèndum (amb CSQP) en van aconseguir 2.334.000, gairebé com la participació total del 9-N (2.345.000 vots). Això significa que les formacions independentistes van aconseguir un 36% del cens i els sobiranistes fins a un 42%, tenint en compte que hi va votar el 75% del cens.

 

 

 

 

 

Com que el vot exterior és un registre i no s’utilitza el cens de 196.000 electors, que per les dificultats per votar sempre és extremadament baix, si es volgués arribar a la meitat del cens, serien necessaris 700.000 vots més que els que es van aconseguir en les últimes eleccions. Si hi sumem directament els votants dels comuns, en serien 320.000 més, que haurien de sortir del PSC, de Ciutadans, del PP o dels catalans que es van abstenir el 27-S. Aquests vots serien prop d’un 20% dels votants de les forces contràries al referèndum, cosa que seria una diferència substancial respecte del 9-N.

Quina participació és necessària en l’àmbit internacional?
Com s’ha recordat diverses vegades, la Comissió de Venècia recomana no fixar un mínim de participació. La Comissió de Venècia és un òrgan consultiu del Consell d’Europa que aconsella en assumptes constitucionals per a millorar les institucions i la protecció dels drets humans. El Consell d’Europa va adoptar-ne el codi de bones pràctiques sobre referèndums.

L’argument és que establir un límit de participació pot causar el boicot dels que s’oposen al canvi, que opten per no votar perquè no hagi possibilitat que s’aprovi. Això s’anomena ‘abstenció estratègica’.

Aquesta pràctica és habitual en els referèndums italians, en què és necessària la participació del 50% del cens. Per exemple, en la votació que es va fer l’any passat per a decidir si s’havia de posar fi o no a l’explotació de gas i petroli a prop de la costa, les enquestes havien mostrat un suport d’entre el 72 i el 78% a favor d’expirar les concessions. L’abstenció de la minoria va fer que els favorables arribessin al 86% del vot sense assolir la meitat del cens. Per tant, l’establiment d’un límit podria incentivar l’abstenció i la imposició dels plantejaments de la minoria, fet que podria ser considerat injust per una majoria privada de la victòria.

El boicot és una pràctica molt habitual. Una alternativa és posar un límit d’aprovació, o sigui, fer que els vots del ‘sí’ superin un percentatge del cens. Així, qui s’oposi a la pregunta ha d’anar a votar, i si s’absté no contribueix a cap de les dues opcions, sinó que es manté indiferent, que és el que hauria de ser l’objectiu de l’abstenció. Aquest model s’ha utilitzat en l’últim referèndum de Colòmbia sobre els acords de pau amb les FARC, en què, en comptes de demanar un mínim del 25% de participació, com s’havia fet fins aleshores, es va demanar un 13% de vots favorables per a aprovar els acords. Aquest mecanisme també s’utilitza a Hongria i a Dinamarca, on es demanen respectivament un 25% i un 40% de vots favorables sobre el total del cens.

Fins i tot hi ha altres casos, com el de la Toscana, que té el que es coneix com a ‘límit flexible’: per aprovar el referèndum és necessari que hi participin la majoria dels que van participar en les últimes eleccions regionals. Per tant, depèn de quina és la participació en les eleccions convocatòries. L’Uruguai fa servir un model similar: es fa coincidir el referèndum amb les eleccions i es demana una majoria absoluta del ‘sí’ entre els ciutadans que hi participen, que han de ser, com a mínim, el 35% dels inscrits.

Com explica el politòleg Toni Rodon, des de la Segona Guerra Mundial fins al 2015 hi ha hagut 309 referèndums constitucionals en tot el món, en només trenta-cinc dels quals hi havia un mínim de participació establert. A Irlanda ja n’han celebrat una vintena, i hi ha una tendència de treure els límits de participació cada vegada més clara.

Com de clau és la participació?
En els darrers referèndums d’independència, cap de les opcions ha arribat al 50% del cens. A Montenegro, els favorables a la independència, l’opció guanyadora, van assolir el 47,6% del cens, al Quebec el ‘no’ va aconseguir el 46,4% i el ‘sí’ el 45,4%, mentre que a Escòcia els contraris a l’estat independent van representar el 45,1% dels escocesos. Cap de les opcions va assolir la meitat del cens. Per tant, la qüestió principal és que, tant nacionalment com internacionalment, quedi clar què s’hi decideix i si hi ha voluntat de fer vinculant el resultat.

El professor de dret Antoni Abat Ninet explicava al Parlament de Catalunya que en el referèndum del nord d’Irlanda sobre la continuïtat al Regne Unit només hi van votar el 40% dels irlandesos, únicament els unionistes, i que mai no se n’ha discutit el resultat. A Suïssa no s’ha arribat al 50% de participació en cap dels comicis des de les eleccions federals dels 1975 i ningú no ha discutit l’existència de la democràcia al país.

En el cas català, en els dos últims referèndums, tant el de la Constitució Europea (42%) com el de l’Estatut (49%), la participació va ser baixa. A l’estat espanyol només s’hi han fet dos referèndums des de les eleccions del 1978. En el de la Constitució Europea no es va arribar al 50% de la participació i en el de l’OTAN l’opció guanyadora va vèncer amb el 31% del cens.

En el referèndum per la Constitució no es va arribar al 50% de participació en el País Basc. El ministre de l’Interior espanyol d’aquell moment, d’UCD, que posteriorment va ser diputat del PP i reclamat per la justícia per crims contra la humanitat, Rodolfo Martín Villa, assegurava que ‘en cap país i circumstància’ no es podia sumar l’abstenció al vot en contra, ja que l’abstenció es devia a circumstàncies diverses, que en molts casos no significaven una opció política. La posició de l’estat espanyol en aquell primer referèndum es contraposa amb les referències actuals a la hipotètica majoria silenciosa.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]