21.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 21.11.2024 - 21:47
Dos municipis de cada tres no han registrat la construcció de cap nou habitatge social en vint anys. Són dades de la Secretaria d’Habitatge, que també indiquen que el 2023 a Catalunya es van acabar 2.243 pisos nous de protecció oficial, la quantitat més alta del 2012 ençà. Alhora, les sol·licituds per a adquirir-ne s’han triplicat aquests darrers deu anys, fins a 46.608 l’any passat. El lloguer social és l’1,7% del parc d’habitatge, segons el govern, que preveu d’arribar a la mitjana europea del 9% el 2044. Agents del sector consultats són escèptics sobre el compliment dels plans del govern d’Illa i es pregunten qui ho farà. Alguns altres lamenten que històricament els pisos socials s’han destinat a la venda i han acabat perdent el propòsit original.
Els 54.066 habitatges de lloguer social de què hi havia constància l’any 2019, segons les dades més recents del pla territorial sectorial del govern, era un 1,74% dels 3.103.980 que es feien servir com a primera residència. D’aquest percentatge, pràcticament un terç són del parc públic gestionat per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya i un 29% formen part del lloguer social d’ajuntaments, empreses públiques locals o entitats del tercer sector. Gairebé tota la resta són de titularitat privada amb un lloguer social, com els de la xarxa de mediació per al lloguer social (16%), els de bancs i entitats financeres bonificats per l’impost d’habitatges buits (13%) i els privats cedits i gestionats per l’Agència de l’Habitatge (7%).
Aquest 1,74% d’habitatge social a Catalunya contrasta amb la mitjana europea, que és del 9%. El ventall és molt ampli: de Grècia o Xipre, on el percentatge és zero, fins a Dinamarca (21%), Àustria (24%) o els Països Baixos (30%), on superen de llarg els altres països de la UE.
Pèrdua de pisos protegits
La presidenta de la fundació Hàbitat 3 i de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB), Carme Trilla, explica que Catalunya arrossega un segle de construcció d’habitatge públic però destinat a la venda, i no al lloguer, cosa que, segons ella, també ha passat amb l’habitatge de protecció oficial (HPO) privat. Una volta canviava de mans, l’habitatge ja era lliure, cosa que no s’entén a l’estranger, on l’habitatge sempre se sol mantenir protegit perquè es fa servir per a lloguer. Trilla explica que si aquests pisos mantinguessin el propòsit original ací hi hauria el parc més gran d’HPO d’Europa.
En la mateixa línia, la portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, creu que el problema ha estat que s’ha fet inversió en habitatge protegit, però que després s’ha privatitzat i no ha complert cap funció d’interès general. Segons ella, construir-ne sempre és bona notícia però el fet elemental és que no es privatitzi el que ja hi ha.
116.196 habitatges amb alguna protecció, més del 60% a l’àrea metropolitana
En conjunt, el nombre de pisos amb alguna mena de protecció, siguin de lloguer, de compra o de cessió d’ús, era de 116.196 a final del 2023 –comptant solament els que van rebre aquesta qualificació a partir del 1993. Vuit de cada deu són de promotors privats o públics –a parts iguals–, i els altres són projectes de cooperatives o de promotors sense ànim de lucre.
Barcelona és el municipi que n’aplega més (21.909), a molta distància de Sabadell (6.075), Terrassa (3.779) i Lleida (3.729). L’Hospitalet de Llobregat (3.603), Badalona (3.099) i Tarragona (2.531) els segueixen. Tenint en compte les proporcions de població, el municipi de més de 5.000 habitants amb una taxa més alta és Guissona, amb 79 habitatges de protecció per cada 1.000 habitants. Amposta (74), Súria (62), Sant Adrià de Besòs (51) i Montmeló (50) també tenen unes taxes altes.
La proporció de llars assequibles a cadascun dels àmbits territorials és força equivalent a la població; amb tot, amb un 8,5% del total, les Comarques Gironines estan per sota del seu pes en el nombre d’habitants de Catalunya (10%), cosa que també passa, però menys, a l’àrea metropolitana, les Comarques Centrals i el Penedès. En canvi, les Terres de l’Ebre acumulen el 4,4% dels habitatges protegits però només el 2,3% de la població del país, i a Ponent la diferència en positiu és semblant.
El 2023, l’any amb més construcció d’habitatge social en una dècada, però lluny dels sol·licitants
L’any passat es van començar a edificar 3.491 habitatges de protecció i se’n van acabar 2.243, aproximadament un 16% del total dels 13.760 que es van estrenar durant el mateix any. El ritme de construcció, tant d’habitatges socials com de lliures, és el més alt des de començament de la dècada passada, quan el sector ja queia en picat després dels anys de la bombolla.
Les dades, de la Secretaria d’Habitatge, també indiquen que gairebé dos municipis de cada tres no registren cap construcció de protecció oficial, si més no aquestes dues darreres dècades. I, de fet, en 407 de les 947 poblacions que té el país no hi consta cap habitatge amb aquesta qualificació, si més no entre les edificades a partir del 1993.
El president de l’Associació de Promotors de Catalunya (APCE), Xavier Vilajoana, explica un dels condicionants que es troben per a impulsar projectes socials. “No pot ser que els permisos pre-construcció i postconstrucció triguin més que la construcció de l’edifici –diu–. Això no ens ho podem permetre.”
Sobre la llicència d’obres bàsica anunciada pel govern que ha de servir per a reduir a la meitat el temps per a construir habitatges de protecció oficial, Vilajoana explica que sí que pot servir per a accelerar els processos. Però creu que en el cas dels pisos destinats a compra un model semblant seria més complicat perquè és difícil que els promotors se la juguin si, després de tenir la llicència d’obres bàsica, hi ha canvis respecte de la definitiva a causa d’una potencial reclamació d’un tercer.
Amb tot, l’interès per a viure en un lloc de manera assequible és creixent, un altre dels símptomes de la crisi de l’habitatge: el 2023, el Registre de Sol·licitants d’HPO va incorporar 46.608 unitats de convivència, la xifra més alta en un sol any des que n’hi ha dades. Cinc anys abans, la xifra de nous sol·licitants havia estat de 26.032 i, el 2013, de 16.853.
En total, a final del 2023, constaven 92.445 inscrits al registre –pràcticament la meitat dels sol·licitants era una persona sola, i una quarta part, dues persones. Una persona de cada quatre apuntades a les llistes és de nacionalitat estrangera i un 47% del total tenen un interval de renda inferior al 93% de l’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC). Aquest índex era, l’any passat, marcat amb uns ingressos de 717 euros mensuals. Pràcticament la meitat de sol·licitants declarava una renda inferior a 666 euros.
La promesa de 50.000 pisos públics fins el 2030
El president Salvador Illa va anunciar durant el debat de política general la incorporació de 50.000 pisos públics abans del 2030, en el marc d’un nou programa d’habitatge. Aquesta xifra ja l’havia promesa el PSC durant l’últim tripartit i no la va complir. La promesa va en la línia del que demana el pla territorial sectorial d’habitatge, que parla de 275.000 pisos socials en les dues dècades següents –d’aquests, es calcula que en caldran 166.500 de nous, i els altres han de venir d’adquisicions de propietats, per exemple de bancs, o bé per via de mobilització del parc existent cap al lloguer social.
Tant els 50.000 pisos públics en sis anys com els 166.500 en vint anys promesos demanen una mitjana de 8.300 habitatges cada any, una xifra a què no s’ha arribat mai, si més no d’ençà que n’hi ha dades, el 2002 –ni tan sols durant la primera dècada d’aquest segle, quan se’n construïen una mitjana de 5.000 per any. Durant aquells anys, el volum total d’habitatges nous era molt més alt que ara, i va arribar a 70.000 l’any. Amb el ritme de construcció actual, els plans del govern implicarien que un 60% dels habitatges que s’estrenessin cada any serien socials.
El pla és l’instrument essencial de planificació territorial que preveu la llei d’habitatge del 2007. Malgrat que la legislació exigia que s’activés un any després, es va aprovar el mes passat, disset anys després de l’entrada en vigor de la llei.
Per Carme Arcarazo, del Sindicat de Llogateres, amb el ritme de construcció actual no s’arribaria als nivells de Viena, per exemple, fins l’any 2681, d’aquí a 27 generacions. Segons ella, el 98% de l’habitatge és privat, de manera que cal fer esforços titànics per tenir més habitatge públic, però sobretot cal intervenir en el mercat privat perquè és “ple d’especuladors que doblen preus a mesura que poden”.
El sector recela de l’anunci de 50.000 pisos socials d’Illa
Encara sobre l’anunci d’Illa, el gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, Òscar Gorgues, n’ha aplaudit les intencions, però demana més detalls sobre les localitzacions, tant els municipis com els solars. “Si no sabem quins terrenys són i en quina fase estan, difícilment podrem calibrar si es pot executar”, diu. I posa en dubte que els 50.000 habitatges siguin a punt el 2030.
I afegeix un però sobre el finançament dels projectes. “Hem de tenir recursos per a fer-ho, perquè l’administració no en va pas sobrada”, diu. A més, segons ell, els promotors privats difícilment construiran a causa de la inseguretat jurídica a què, a parer seu, estan subjectes. Gorgues creu que els posen moltes condicions i els costs urbanístics són alts. Gairebé només l’administració n’impulsa, però no té recursos ni personals, ni materials, ni financers.
En la mateixa línia, el director d’estudis i portaveu de Pisos.com, Ferran Font, també recela dels plans anunciats per Illa. “El que s’ha construït fins ara d’habitatge públic a Barcelona i Catalunya és una ínfima part d’aquest anunci”, insisteix. Creu que s’ha de recórrer molt camí tenint en compte que cada trimestre se n’acaben uns 4.000 a tot Catalunya. Font justifica la incertesa sobre com s’acomplirà tenint en compte que “on hi ha més tensió en el mercat és on hi ha poca disposició de sòl”.
Així com Gorgues, també es pregunta qui ho farà, si el sector públic té capacitat de fer-ho, si s’incentivarà els propietaris privats, i com es resoldrà la falta de mà d’obra. En conjunt, a curt termini és escèptic i també alerta del perill d’un potencial xoc de competències amb les altres administracions.
