Viure dins un contenidor marítim: de la polèmica a la realitat

Reciclar contenidors marítims per fer-hi allotjaments temporals destinats a joves, gent gran que viu tota sola, víctimes de violència masclista i diversos casos urgents. I, a més, tenir-los llests de pressa –la construcció d’un edifici només triga 22 setmanes– i disminuir la petjada ecològica. Aquesta era la idea que la regidora de Model de Ciutat, Habitatge Digne i Sostenibilitat de l’Ajuntament de Palma, Neus Truyol, va posar damunt la taula fa tan sols una setmana per tractar de donar solució a l’emergència d’habitatge de la ciutat i als preus desorbitats que hi ha. Però les crítiques a aquest model i, fins i tot, la desmarcada del batlle mateix, José Hila, i del govern de Francina Armengol no van trigar a aparèixer. Pocs dies després, la proposta, que té èxit en unes altres ciutats, com ara Londres, Copenhaguen, Vancouver i Barcelona –on ha guanyat uns quants premis–, va passar a ser no res.

Tant el govern com Hila van sortir a dir que allò que Palma i les Illes necessitaven eren solucions permanents a la crisi de l’habitatge. Una cosa que tant la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Mallorca com el consistori barceloní matisen. “Quan desnonen un matrimoni amb un fill de tres anys, aquesta família necessita una solució immediata”, diu Àngela Pons, portaveu de la PAH. En aquest sentit, recalca que parlar de solucions definitives tan sols és possible si realment l’administració hi treballa i les pot oferir, cosa que, ara com ara, no és possible: “Fan demagògia sobre les solucions definitives.” Per part seva, el gerent d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, Javier Burón, parla clar: “Us convido a desconfiar de la gent que diu que la solució a les qüestions d’habitatge és o temporal o definitiva. Perquè és una cosa i l’altra. En tots els llocs d’Europa amb polítiques d’habitatge ben desenvolupades, els equipaments temporals tenen un paper important.”

Pons creu que moltes de les crítiques rebudes a la idea de construir pisos contenidors –a Barcelona hi va haver polèmica quan es va proposar– és per la paraula: “Sona dura, fa que sembli més lleig que no és, però després veus els pisos i estan molt bé.” De fet, la portaveu de la PAH diu que estan a favor d’aquesta mena d’equipament i de qualsevol solució digna per a les famílies que no tenen recursos: “I aquesta, ho és.”

A Barcelona, aquest model existeix i va destinat a les persones en situació d’emergència. Premiat amb el New European Bauhaus, és una solució temporal –entre un any o dos– perquè les persones i les famílies que hi viuen, algunes monoparentals, tenguin un acompanyament social, laboral i comunitari per a recuperar les seves capacitats i tornar al mercat de l’habitatge pels seus mitjans i sense abandonar aquest acompanyament. De fet, moltes d’aquestes famílies havien perdut casa seva o el seu recurs residencial i no podien tenir la valoració de la mesa d’emergència. És a dir, eren abocats a viure al carrer.

Viure en cinquanta metres quadrats i dins un contenidor marítim

A l’APROP (Allotjaments de Proximitat Provisionals) de Glòries hi viu n’Amal Chafik. Té vint-i-vuit anys i un fill de cinc amb discapacitat. En aquest edifici de setanta-set contenidors, s’hi allotgen, com ella, quaranta-dues famílies o persones en una situació semblant. Poder tenir un pis d’aquestes característiques li ha canviat la vida. “Abans vivia en una casa compartida, en una habitació, i era molt difícil per a mi i per al nen. I aquí és tot nou, hi ha molt d’espai per a tots dos. Tenc la meva habitació i ell la seva, tot va perfecte”, explica contenta.

Chafik parla del seu menjador estant, equipat amb una taula gran, un sofà, un moble i una taula auxiliar. Allà hi pot fer vida tota sola, amb la seva criatura, quan no ha d’assistir als cursos que fa. És la primera vegada que té un pis d’aquestes característiques i conta que el seu fill, que abans estava més trist, ara ha recuperat més la felicitat, tot i les dificultats amb què ha de viure per la seva malaltia. “Abans no tenia lloc per a jugar, ara té la seva habitació. Compartint pis amb més gent hi havia molts problemes”, apunta.

Darrere el menjador, comunicant amb la zona de les habitacions, hi ha la cuina. Totes dues parts de la casa estan ben il·luminades: una dóna a l’exterior i l’altra, a un pati interior on tenen un petit hort. “Abans patia, tot i que sempre m’han ajudat molt, a Catalunya. Tinc una ajuda econòmica i és cert que abans podia compartir pis, almenys no era al carrer. I el nen té tots els drets a l’escola”, ens explica, i repeteix: “Estic molt contenta.” Chafik també és conscient que és una solució temporal, i per això lluita per poder tenir una feina, poder pagar un lloguer i sortir del pis perquè una altra persona tengui les seves mateixes oportunitats.

Aquestes famílies paguen entre el vint per cent i el vint-i-cinc dels seus ingressos, siguin de la renda o de la feina que puguin obtenir. La idea de l’ajuntament no és recuperar la inversió amb els lloguers, sinó que les famílies surtin amb la possibilitat de donar una primera entrega a un lloguer i incorporar aquest pagament com a part de les despeses que han d’incorporar a la seva economia familiar, però sense que sigui un impediment per a estalviar prou per sortir durant la seva estada.

El seu sistema constructiu modular –com si fossin peces de Lego– permet d’agrupar, combinar i acoblar sèries de peces completes i personalitzades, i adequar cada projecte al seu entorn. Tenen llum i ventilació natural, atès que tenen façanes enfrontades amb solament dotze metres de profunditat. Per a fer la bugada, els residents tenen una sala de rentadores. A més, el procés constructiu és més sostenible. A l’APROP de Ciutat Vella, el primer que es va estrenar i que té dotze allotjaments, es va reduir del 33% de l’energia primària no renovable i les emissions de CO₂ i es va aconseguir un estalvi de consum de recursos d’un 48%. El cost d’inversió de l’APROP de Ciutat Vella ha estat de 940.000 euros i el de Glòries de 5,7 milions.

Laia Claverol, gerent de l’Àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona, detalla que aquestes menes d’equipaments tenen un altre avantatge: es poden muntar i desmuntar i posar en un altre lloc. “Té poca petjada ecològica i poca invasió en el procés de construcció de l’entorn”, subratlla, i afegeix: “Quan hi entres veus que no té cap diferència amb un habitatge. És més, tenim un parc d’habitatge molt deteriorat a la ciutat, molt d’habitatge privat en condicions més dolentes que no les d’aquí. Per tant, és absolutament digne.”

Rescatat del carrer

Així ho considera també Andrés Pueblas. Un home que va viure al carrer durant anys i també en pisos compartits “amb gent tòxica”. El seu pis, a diferència del de Chafik, és fet solament amb un contenidor i té poc més de vint-i-cinc metres quadrats. Hi viu d’ençà de fa un mes. “Era a punt de partir cap al poble… on fos”, relata, i conta que té una entrevista amb Barcelona Activa per treballar en la seva reinserció laboral.

Es dedicava a la construcció i també era pintor. D’ençà dels catorze anys va tenir un problema amb l’alcohol i el 2008 va tenir la seva primera gran caiguda. De tot això, se’n va refer per les comunitats terapèutiques. Ara, gràcies a l’oportunitat de viure en aquest pis, diu que se sent molt motivat i que té un objectiu molt clar: “Trobar feina per poder passar el mes; jo ja he tengut massa vacances.”

Per ell, l’habitatge on dorm no té res a envejar als que costen 3.000 euros el mes, atès que considera que no cal tanta cosa. Està prim, però mostra amb orgull l’armari on guarda el menjar, la nevera, els dos fogons de gas amb què cuina, el seu bany –per fi, propi– i la seva habitació, amb un llit de cent trenta-cinc centímetres d’amplada. “M’han rescatat. Al carrer no et podies moure, ni anar a cursos.”

Feia disset anys que no tenia un lloc propi on viure. La covid li va passar factura, també. I arriba a dir que passar les primeres nits sol, fins i tot, se li va fer estrany. “Si he de tornar al carrer, no serà ni per culpa meva ni de les entitats que em donen suport”, explica, i subratlla les ganes que té de fer feina. “Estaré molt agraït sempre. Dir que he tornat a néixer en aquesta edat és una mica absurd, però tinc molta motivació i autoestima”, diu.