512 segles d’art

  • El registre més antic d’allò que ens fa humans és a Indonèsia i no a Europa

Mercè Ibarz
06.07.2024 - 21:40
Actualització: 07.07.2024 - 09:47
VilaWeb

Cada actualització dels milers d’anys del planeta que poden tenir les pintures rupestres ultraprehistòriques ens provoca a molts una admiració tremenda per aquells ancestres. D’on treien els colors, fa milers de segles? Com se’ls devia acudir dibuixar i després acolorir, o potser ho feien alhora? Són obra de les dones, mentre els homes miraven de caçar, de trobar i portar aliment? Això últim creuen avui els investigadors: la primera mà que es va alçar per pintar la paret de la seva cova era una mà de dona.

Els animals que pintaven, com aquest porc (com ho saben els experts, que és un porc?) que tenim en la foto superior, enorme, i les figures humanes que s’hi acaren (que hi “interactuen”, en l’expansiu l’argot anglòfon; no m’hauria estranyat gens es digués que l’“interpel·len”), figures petitones, conformen un conte a la vora del foc que els homes han dut a la cova, morts de por per l’animal, i que la dona pinta, amb una figura descomunal en proporció, dibuixa la representació d’aquesta por i també el seu conjur. Si et pinto, et robo la força. Una narrativa, diuen els experts amants dels clixés. Un conte a la vora del foc, en dic per la meva part.

Aquestes imatges, aquests contes dibuixats i pintats a la vora del foc, són el registre més antic d’allò que ens fa humans, carburo, quan llegeixo que els científics de la cosa daten de fa 51.200 anys les pintures de Sulawesi que s’han fet cèlebres aquesta setmana. Potser hi ha instruments o restes de les activitats més antics, no ho sé, tinc al magí que les pintures prehistòriques són el registre humà més ancestral, ens transporten als inicis de tot, de la necessitat de la cultura i de l’origen de la civilització, que de natural no tenen res ni l’una ni l’altra, són una construcció (i fins una destrucció) humana. Mira com pintaven fa cinc-cents dotze segles, així dibuixaven. La pintura ocupa una paret d’una cova a la regió de Maros-Pangkep, al sud de Sulawesi, una de les illes més grans de l’arxipèlag indonesi, també dita amb el nom occidental de Cèlebes.

Els experts no han descobert aquesta pintura sulawesiana, que ja tenien computada, sinó que amb noves tècniques han pogut demostrar que la pintura és 6.000 anys més antiga que no creien. És un matís i correcció de la història cultural del món, no n’hi ha dubte, perquè és rutina creure que aquestes pintures de bèsties i humans havien aparegut a Europa. Els altres llocs possibles, com Indonèsia, i no diguem l’Àfrica, s’havien de conformar, gràcies si un arqueòleg amb mitjans, forà, evidentment, es dignava entrar en les seves profunditats.

Ara ha fet la feina un equip d’investigadors locals i australians, aplicant una tècnica nova de raig làser. No hi ha res fàcil de fer-ne una regla universal en aquest camp. Però sí indicis sòlids, com ara que la tradició de representar escenes, de contar contes, potser es va originar a Indonèsia i no a Europa. I qui sap si no va ser a l’Àfrica, on tot va començar fa almenys, pel que en sabem fins ara, uns 300.000 anys, fa tres mil segles. Camp per a córrer, espai de la imaginació, un altre dibuix cultural de l’avui globalitzat planeta.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor