Pilar Beltran: “De romanticisme no se’n viu. I el sector editorial en català necessitava un grup fort”

  • Parlem amb l’editora responsable d’Edicions 62 d’ençà de fa vint anys, ara que el segell celebra el seixantè aniversari

VilaWeb
L'editora Pilar Beltran.
Montserrat Serra Albert Salamé (fotografies)
01.06.2022 - 21:40
Actualització: 01.06.2022 - 21:45

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Pilar Beltran (Barcelona, 1968) va arribar a Edicions 62 el maig del 2002, ara fa vint anys. Prèviament, havia portat l’àrea catalana de Cercle de Lectors. Havia estudiat filologia catalana a la Universitat Autònoma i va entrar en el món editorial fent correccions i endreçant el llegat de Carlos Barral. També havia escrit articles per al Cultura/s de La Vanguardia.

Quan vau entrar a Edicions 62, ja se l’havia quedat la Caixa?
—No, era l’època d’en Pere Sureda i en Joan Capdevila. La Martina Ros n’era la directora editorial. Feia dos anys que se n’havien anat l’Oriol Castanys, l’Anik Lapointe, que portava Edicions 62, i l’Ernest Folch, que portava l’editorial Empúries. Eren moments de canvi. Van ser anys convulsos, perquè poc després se’n va anar la Martina i va entrar l’Ernest de director editorial, sota la gerència de la Rosa Culell, quan la Caixa va comprar el primer Grup 62.

Com recordeu aquells primers anys?
—Jo venia de Cercle de Lectors, m’hi trobava bé, aprenia moltíssimes coses, m’estava formant. Quan em van proposar d’assumir l’edició de 62, de primer no ho vaig tenir clar. Trobava que encara no era el moment de canviar. Però Edicions 62 era un puntal del món editorial en català i quan passa una oportunitat com aquesta, no pots dir que no. Les oportunitats passen quan passen.

Teníeu trenta-quatre anys.
—Era jove, però ja estava formada dins del món editorial.

Josep M. Castellet ja era gran, però encara us fou un referent?
—En aquell moment, Josep M. Castellet no tenia cap càrrec executiu, era el president del Grup 62, estava jubilat, però venia cada dia a l’editorial. L’any que jo vaig entrar va ser molt dolent per a ell, perquè la seva dona estava molt malalta, tenia càncer. Però venia cada dia al migdia, fins a l’hora de dinar, i dinava amb algú i després se n’anava cap a casa. Edicions 62 era la nineta dels seus ulls. Ell tenia el despatx al costat del meu. Quan venia, picava a la porta i deia bon dia. Era molt educat. I sempre em deia que havíem de parlar un dia a fons. Amb tot això, més endavant, vam fer la xerrada i ens vam fer molt amics. Hi havia molt bon ambient. Un dia li vaig demanar que formés part del jurat del premi Joanot Martorell [dins els Premis Literaris de Gandia]. Sempre havia dit que no, que ja havia llegit prou originals a la vida i que no en volia llegir més, però em va acabar dient que sí. Vaig tenir la immensa sort de tenir-lo al costat per entendre aquest bast catàleg que avui ja té seixanta anys. Va ser un gran ensenyament.

Quina herència us va deixar?
—No és una herència concreta, de títols o d’autors. Em va deixar uns coneixements, unes habilitats abstractes, a més de tractar amb respecte i amabilitat tothom. D’això, ell n’era un mestre. Això no vol dir que no fos categòric en segons quins moments, podia ser molt categòric, però sempre amb respecte. Em va llegar una manera de fer i un coneixement intangible sobre quines han de ser les prioritats de cada moment a l’hora de construir uns títols, un catàleg literari. Perquè ell sempre ens deia que havia estat un director literari, que de diners no en volia saber res. En sabia molt, evidentment, però quan parlava amb els editors no parlava en termes econòmics sinó en termes literaris.

Però en aquell moment de tempesta econòmica, devia ser dur ser a Edicions 62.
—Nosaltres, com a editors, patíem la incertesa de poder pagar als col·laboradors (correctors, traductors, fins i tot autors…), endarrerir liquidacions, també una mica l’angoixa de no saber si cobraríem a final de mes, tot i que he de dir que això no va passar mai. Era un moment dramàtic i trist.

Encara era el primer Grup 62.
—Sí. Érem al carrer Peu de la Creu i hi havia Edicions 62, Empúries, Península en castellà, també Educació 62, Llibres de Butxaca, Grans Obres…

Aquells moments de dificultat econòmica us van condicionar a l’hora d’imprimir a 62 la línia editorial que teníeu al cap?
—Sí i no. D’una banda, el panorama literari català no és com és ara i no hi havia tanta competència entre editors, perquè hi havia menys segells. De manera que poca gent feia literatura internacional. Hi havia la col·lecció Anagrama/Empúries, una mica Columna, la Magrana ja anava de baixa… Es podien fer coses, el problema és que necessitàvem ingressos, i costa que els autors literaris funcionin, encara ara. Per tant, havies de vigilar a l’hora de fer apostes gaire arriscades de nous autors. S’optava més per una literatura comercial. En temps de la Martina Ros i en Pere Sureda es va obrir la col·lecció Èxits, per a publicar-hi literatura comercial. Ara això ho hem pogut endreçar i no cal que ho faci Edicions 62, perquè ho fa Columna. És fantàstic que et deixin fer una línia i tinguis una línia clara de cap a on has d’anar.

El 2006 es va crear el gran Grup 62, quan Planeta i Enciclopèdia Catalana van entrar en l’accionariat, juntament amb la Caixa (que de seguida es va retirar). Després, Planeta acabà absorbint tot el grup. De cop, quatre dels segells més importants en llengua catalana (Edicions 62, Empúries, Proa, Columna) van caure en unes mateixes mans. Vau necessitar un temps perquè cada segell trobés la seva identitat.
—La veritat és que no recordo pas que fossin uns moments complicats. Van ser uns moments en què va arribar molta gent nova i ens vam ressituar tots. A Proa encara hi havia l’Isidor Cònsul al capdavant; l’Ester Pujol portava Columna, i tots tenien una idea molt clara del segell que tenien. Van nomenar director general del grup en Xavier Mallafrè, i de director editorial, en Fèlix Riera, que també tenia una idea força clara del que volia. Amb tot, trobar el perfil de cada segell va ser cosa d’uns quants anys. Perquè hi ha una sèrie de coses que no es poden fer de cop. Cada segell portava uns sistemes interns de gestió diferents; vam fer un canvi informàtic molt important, també. Va costar un temps, però finalment la personalitat d’un segell la crea l’editor que hi ha darrere, i també una línia general, però hi ha títols que sempre podran ser tant en un segell com en un altre.

Potser en el cas d’Edicions 62 la sensació que quedava desubicada és més forta, perquè era el gran segell de referència de la segona meitat del segle XX i va deixar de ser-ho.
—És clar, ara ho és el Grup 62. Hi ha un grup de periodistes que confon Edicions 62 amb el Grup 62. I això crea confusió.

El que us dic no té res a veure amb confondre Edicions 62 i el Grup 62. Em refereixo que Edicions 62 passa de ser un segell de referència a ser un segell més dins del Grup 62. Per això queda desdibuixat.
—És possible, però jo no ho he viscut així ni ho visc així. Només cal mirar el catàleg amb tot el que hem publicat aquests vint anys. Potser va coincidir, això sí que és veritat, que el 2009, amb la crisi econòmica, vam fer una reducció de títols. I els Llibres de Butxaca, que eren Edicions 62, van passar a dir-se Labutxaca, i Educació 62 ara és Educaula. Però jo, que tinc consciència del que s’ha publicat i de les línies que donen identitat en el catàleg d’Edicions 62, trobo que continuen força clares: narrativa internacional amb alguns noms clau del catàleg en català.

En una entrevista que vam fer a Ernest Folch fa unes quantes setmanes, ell deia que quan el Grup Planeta es va quedar el Grup 62, es va perdre l’oportunitat de construir un segell fort, independent i en català.
—Afortunadament, Planeta va posar els calés que calien i va fer l’aposta per constituir un grup editorial fort en català. En un altre moment, quan es van necessitar diners, els va posar la Caixa. No ho va fer cap altre empresari que ara dóna “altruistament” diners per a petits projectes per lluir-se. Una aposta de país la va fer un banc i un grup editorial gran. I prefereixo mil vegades que sigui un grup professional que hi entén, en el sector. De romanticisme no se’n viu. I el sector editorial en català necessitava un grup fort. Un grup fort que pogués plantar cara als nous reptes tecnològics, als nous reptes que posa el món global i una competència que no és amb relació als altres editors sinó del mercat global.

Els altres projectes editorials en català no són la competència?
—Tots els editors volem un mercat català com més fort millor. I això vol dir ampliar lectors en català. Crear lectors propis en català i esgarrapar tots els lectors que es pugui que majoritàriament llegeixen en castellà. Les darreres xifres diuen que de cada deu llibres que es publiquen a Catalunya, set es venen en castellà i tres en català. La lluita de tots els editors en català és aquesta. Amb un gran grup, que faci literatura per a tots els gustos, literatura literària, comercial, d’assaig, divulgativa, d’autoajuda… I tant de bo hi hagués un altre grup mitjà fort que també ajudés a defensar algunes coses i un grup d’editors més petits que pogués anar fent, com ja passa. Però calen grups grans que donin solidesa a la indústria. Si no, se’ns menjaran. Random fa unes macroestructures brutals, perquè ja no lluita amb Harper Collins, lluita amb Amazon, Facebook… Perquè aquestes tecnològiques s’acabaran menjant les llibreries i els llibres.

I com es pot combatre, a més de tenir grans grups, al vostre entendre?
—Amb el que fem: ampliant, fidelitzant, donant contingut i valor afegit a allò que es fa, cercant un intangible de qualitat: el llibre en paper ben fet, bones traduccions, bones correccions… Qualitat, qualitat, qualitat amb tot. I el que fan moltes llibreries: de fa vint anys cap aquí, les llibreries han canviat cap a bé. Hauríem d’estar tots molt contents que hi hagi un gran grup editorial en català.

L’editora, amb el catàleg dels seixanta anys d’Edicions 62.

El mercat editorial en català d’aquests darrers anys també ha estat marcat pel naixement de petites editorials que han trobat una identitat i un espai, també en el camp de la traducció.
—Em sembla que hi ha editorials que tenen un projecte seriós i que són coherents amb el catàleg que van creant i n’estic encantada. Tot el que sigui professionalització i mirar a llarg termini, em sembla fantàstic. I som col·legues, no som pas competència. Perquè, repeteixo, l’objectiu que tenim tots és aconseguir més lectors en català. Aquí ens ho juguem tot, en el present i en el futur. El que passa en un gran grup és que, sovint, pots publicar autors boníssims, però costa més de visibilitzar-los. Perquè no som un segell de moda petit que té una complicitat amb les llibreries. Però, per exemple, estic molt contenta que a la festa de celebració dels seixanta anys d’Edicions 62 van venir molts editors petits (l’Aniol Rafel, l’Eugència Broggi, la Núria Iceta, en Miquel Adam, en Joan Carles Girbés…) Tots estem pel mateix. I de vegades es crea un relat mediàtic que no és la realitat, més aviat és una necessitat dels mitjans.

Aquests darrers anys, un altre gran grup, Penguin Random House, també va optant per l’edició en català.
—A còpia de comprar segells: la Magrana, la Campana.

Sí, i ja tenia Rosa dels Vents. Aquesta estratègia d’un altre gran grup és una competència diferent de la que fan les editorials petites?
—Nosaltres, com a grup, tenim molt clar els segells que tenim i com volem que mantinguin la solidesa. No s’ha jugat a l’estratègia d’anar a comprar segells.

En un moment donat, Planeta els va comprar tots de cop, els que té ara.
—No, va passar a ser accionista majoritari. És diferent com a estratègia empresarial.

Si dos grans grups editorials opten per tenir una línia editorial en català forta (tot i que les vendes de llibres juguen amb gran avantatge a favor de l’espanyol), deu voler dir que l’edició en català té mercat.
—És clar que hi ha mercat. Fa anys que es veu. Amb la crisi del 2009, els mercats es van aprimar i la manera de créixer era entrar en mercats que fins llavors no havien explotat. I, d’altra banda, caldria preguntar-se per què segells com la Campana o la Magrana, quan han de vendre, se’n van a un gran grup. Perquè volen seguretat i solidesa per als autors del seu catàleg.

Enguany se celebren els seixanta anys d’Edicions 62 i del primer llibre que va publicar, Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. En aquell moment, la relació amb el País Valencià i també amb les Illes Balears era molt important. Avui feu els Premis Literaris de Gandia, l’Ausiàs March i el Joanot Martorell, però més enllà d’això, com manteniu aquest vincle de Països Catalans?
—El novembre passat, vam anar a Gandia als premis i aprofitant aquell viatge també vam anar a Sueca a la Casa Fuster i vam mirar els materials per a la nova edició de Nosaltres, els valencians. A final de gener i començament de febrer, vam tornar a baixar a València, a presentar El carrer de baix, de Vicent Flor, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, i voldríem generar encara més vincles i baixar-hi més sovint, tot i que ens costa una mica. Volem reforçar més els vincles, però els vincles es reforcen, sobretot, a partir de tenir autors i tenir accions a fer. Amb tot, tenim una relació molt bona amb tothom. I acabem de portar a impremta les Obres Completes de Joan Fuster, que si tot va bé sortiran al juliol. Les hem fetes amb una coedició amb la Universitat de València i amb l’Institut Alfons el Magnànim.

Cap on va ara Edicions 62?
—Una de les línies fortes d’Edicions 62, de sempre, és la literatura internacional. Ara publicarem el nou llibre de Cormac McCarthy, que feia setze anys que no publicava. I una altra pota important és l’assaig. En aquest sentit, hi ha una aposta decidida, hem publicat llibres importantíssims en el camp de l’assaig que han marcat època, com els llibres de Yuval Harari, però també La Barcelona, d’Enric Calpena, la Història Mundial de Catalunya, de Borja de Riquer, Sempre han parlat per nosaltres, de Najat el Hachmi, Capitalisme i democràcia, de Piketty… En aquest sentit, l’any passat, vam crear el premi Bones Lletres d’assaig, juntament amb l’Acadèmia de Bones Lletres, perquè volem que els assagistes del món acadèmic arribin a la societat. I ara també treballem amb nous assaigs que van conformant un nou projecte que presentarem l’any vinent. Dins d’Edicions 62 també és important la part de poesia, que porta en Jordi Cornudella. I també anem recuperant i fent valdre el fons del catàleg. Tot no pot ser, però sí que podem recuperar allò que pot connectar amb el lector d’ara per tornar-lo a posar en circulació. Tot no, perquè llavors ens dedicaríem a publicar fons i ja va bé que hi hagi altres editorials recuperin títols que no recuperem nosaltres.

Saramago, per exemple? Per què no l’heu volgut recuperar?
—El publicàvem nosaltres i ens hauria agradat de recuperar-ne alguns títols, però de vegades els agents literaris t’ho fan recuperar tot i tu no pots, perquè tens sis mil autors. Amb alguns ho fem: per exemple, anem recuperant tota l’obra de Montserrat Roig, a un ritme tranquil, un títol cada any. Però això no es pot fer amb tots els autors ni amb segons quines exigències.

Parlàveu de les claus de futur d’Edicions 62…
—Com a editora, la meva intenció és mantenir una línia d’assaig que vagi creixent, perquè penso que l’assaig serà cada vegada més important en el món que vivim. També vull mantenir aquesta primera lliga d’autors internacionals buscant quines són les veus de cada moment que perduraran. Hem de continuar fent una mirada crítica al catàleg, per detectar buits, per exemple d’autores, i anar-los omplint, perquè el món ha canviat. I en el camp de la literatura catalana, continuar publicant els grans noms de la literatura catalana, i també volem noms d’autors de qualitat. Aquí hi ha més competència, però ens hi esforçarem. I, per descomptat, anar revisant el catàleg per tornar a publicar texts que connectin amb el lector d’ara.

Un àmbit important d’Edicions 62 també han estat les edicions escolars. La lectura a les aules ha anat perdent força. S’acaba de presentar un nou pla de foment de la lectura on hi ha implicat el Departament d’Educació. Confieu en aquest pla?
—Jo confio en la Montse Ayats, que és la persona a qui s’ha encarregat el pla. Penso que serà un bon pla perquè tant ella com la Izaskun Arretxe, de la Institució de les Lletres Catalanes, coneixen què hi ha darrere, són treballadores i saben treballar. Endreçaran els reptes i faran allò que en aquests moments es pugui fer i tindrà cara i ulls. I ho faran amb consens, coneixement i bones maneres.

Enguany, a més dels seixanta anys d’Edicions 62 i de celebrar el centenari del naixement de Joan Fuster, també se celebra el centenari de Gabriel Ferrater.
—L’Any Ferrater el vam preparar amb temps amb en Jordi Cornudella, que és l’editor, marmessor i comissari de l’Any Ferrater. A més de posar en circulació noves edicions d’alguns títols de Ferrater, també disposem de la biografia que ha escrit en Jordi Amat. Per primera vegada, Gabriel Ferrater té una biografia com déu mana, que dóna informació sobre els molts camps d’interès en els quals va treballar i fa una interpretació del personatge, a l’estil de les bones biografies i inserit dins un marc cultural i uns anys determinats. És una visió global de Gabriel Ferrater que ara tenim, feta pel millor escriptor de biografies que tenim, no tan sols català sinó internacional.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes