‘Petjades d’aigua i sal’, memòria humana dels refugiats a Grècia

La indiferència és el pitjor que ens pot passar davant de qualsevol crisi humanitària. Continuem menjant-nos tan tranquils els macarrons mentre a Idomeni els camps de concentració –potser n’hem de dir així i no pas camps de refugiats–  són plens de gent que passa fred i gana, de nens que potser acabaran prostituint-se a qualsevol ciutat mitjana europea. A tot estirar, mengem en silenci. O, si ja n’estem farts, no encenguem el televisor perquè tanmateix per veure desgràcies… i tanmateix els morts hi són, ofegats cada dia a la Mediterrània, menjats pels taurons o pels molls que després serviran de menja exquisida als restaurants de Sicília de les novel·les d’Andrea Camilleri. I, per molt que no ho vulguem, els refugiats hi són, a Idomeni –la nova geografia apresa en aquesta ocasió– encara que els pretenguem oblidar.

Per això hi ha llibres que la nostra societat contemporània no hauria d’oblidar. Petjades d’aigua i sal, de Sara Montesinos i Samuel Nacar, editat per Pagès Editors, n’és un. Aquests dos periodistes joveníssims (1990 i 1992, respectivament) han après que a la Barcelona del segle XXI la majoria de redaccions d’internacional no fan feina el diumenge i que per tant morir-se un dia festiu no importa a ningú. També han après la diferència entre un psiquiatre i un psicòleg:  ‘—Hola, bon dia, sóc en Samuel, el pacient. —Hola, bon dia, sóc en Manuel, el psiquiatre. —Què? És el mateix, no? És a dir, tu també pots diagnosticar que estic bé, no? —Doncs bé, jo m’encarrego d’esquizofrènies, bipolaritat i problemes mentals… Tu què tens? —Jo, tristesa. —Doncs això val més que ho vegi un psicòleg. Vaig pagar i vaig marxar’, escriu en una de les demolidores pàgines Samuel Nacar.

Per això aquest no és un llibre més sobre els refugiats i la crisi humanitària –complementat amb uns apartats molt intensos sobre el camp conegut com la Jungla a Pas de Calais, on unes deu mil persones estaven esperant per poder entrar a Anglaterra abans del seu desmantellament- sinó que com expliquen els autors ‘vam abordar aquest repte com un procés terapèutic. Un procés de buidatge que, alhora que ens permetés explicar un seguit de situacions, ens donés un espai de cura i calma. Llegireu moments que mai no han estat verbalitzats, situacions que tenim clavades al cor i que dificulten la respiració del dia a dia. Però heu de saber que tampoc no ha estat així. Ha estat un llarg procés d’obertura en canal, moltes hores picant tecles que obrien ferides mal tancades, que feien supurar un dolor que no havíem volgut remoure abans. I ara, ara estem exhaustes. Ens sentim també despullades davant vostre, ens sentim vulnerables i dèbils, a punt de mostrar-vos tots els nostres punts febles i els records que han esdevingut malsons un any després. Volem remoure consciències, trencar silencis, però, sobretot, volem que els seus noms no s’esborrin de la història’.

Grècia, un dels països més bonics d’Europa, bressol de la cultura occidental, era el país més endeutat quan va agreujar-se la crisi dels refugiats. Víctima del rescat bancari tots havíem vist imatges de grecs buscant als contenidors d’escombraries i fins i tot d’algun cremant-se a la manera bonzo per cridar l’atenció de la comunitat internacional. I havíem llegit la trilogia de Petros Márkaris sobre com les institucions europees i mundials havien segrestat Grècia i l’havien manllevada als seus pobladors. Grècia, endeutada fins dalt, ha estat el camí escollit per molts immigrants per intentar entrar a Europa fugint de les seves guerres, i Grècia ha respost com ha pogut, amb una onada de solidaritat espectacular en molts casos i amb una encara major sensació d’impotència. Mentrestant, Europa tancava les fronteres i atorgava diners a Líbia i a Turquia per frenar el flux migratori en origen, per intentar evitar els taüts en forma de vaixell, per evitar les imatges dels nens morts a les platges de la mediterrània, per evitar embrutar les postals amb la imatge de la mort.

Per això el llibre de Sara Montesinos i Samuel Nacar té moments terribles, com quan llegim en els agraïments: ‘A l’ACNUR, per no haver fet absolutament res i haver demostrat les intencions de les Nacions Unides. Vivim amb l’esperança de veure-us a la banqueta dels acusats’. I a la vegada, també als agraïments: ‘A tots i totes les companyes periodistes, per haver dignificat aquesta preciosa feina deixant petjada contra aquest genocidi i lluitant dia a dia contra el silenci. A totes les qui heu seguit persones en cerca de refugi, a totes les qui vau resistir dia rere dia a Idomeni amb una precarietat laboral que no responia a la vostra feina, a les que us barallàveu a les redaccions perquè Idomeni fos portada, i sobretot, a les que heu continuat cobrint els conflictes als països d’origen perquè nosaltres poguéssim entendre una mica millor la barbàrie de què fugien aquestes persones’. Doncs sí, sembla que en aquesta història hi ha bons i dolents i que els autors han decidit assenyalar-los amb pèls i senyals perquè com explicaven, aquest és un llibre que va més enllà del periodisme, però també és un llibre de periodisme.

En el volum, amb capítols molt breus que semblen cops de puny a la nostra consciència col·lectiva, anem observant el relat que fan els dos joves periodistes pels recorreguts d’aquesta immigració forçada col·lectiva amb imatges que sempre són les mateixes: els més febles caminant a peu i que recorden aquell conte de Hemingway, El vell al pont, de 1938, que va enviar com a crònica de guerra i que és un dels millors texts que s’han escrit mai sobre la Guerra del 1936-1939. O que recorden les fotografies dels nens sortint del setge de Sarajevo amb aquells autobusos d’esperança i desolació. La diferència és que llavors hi havia fronteres obertes i espais per on transitar. A priori.

Com explica la Mònica Parra Ràfols, al pròleg del llibre: ‘Allò que va començar sent una lluita de cara cap als nostres governs, plantant cara a l’Europa malalta i avara de la qual vam decidir que no volíem formar-ne part, va convertir-se també en un amor absolut cap als nostres germans i germanes (…) No sabíem que la resiliència dels kurds, la fortalesa dels palestins, l’hospitalitat dels sirians, la valentia dels iraquians,  els somriures dels afganesos, la dignitat dels eritreus, la generositat dels etíops, ens salvarien’.

La mateixa Parra Ràfols explica que  ‘cal escriure i explicar el que hem viscut, tenim aquest deure com a ciutadans i ciutadanes del món. Els nostres governs venen armes, tiren bombes i espolien terres a tots i totes els que fugen, amb la complicitat d’una ciutadania que calla i gira la cara. Nosaltres tenim un munt de paraules i imatges que els assenyalaran sense compassió per tant dolor causat. NINGÚ mai, en un present i en un futur ens podrà dir que això no va passar. Les fotografies quedaran als llibres d’història, i ben segur que quan s’expliqui a les futures generacions no entendran com vàrem deixar morir en vida milers de persones en camps o ofegades a la mar’.

Per això aquest llibre és important, perquè a més a més de les imatges tenim el testimoniatge de la Sara i del Samuel, que ens recorden que encara que les portades ja no siguin Idomeni, Idomeni malauradament encara existeix i serà un espai geogràfic de la nostra ignomínia com Sebrenica, Grozni, Sarajevo o Sabra i Xatila, per exemple.