Dia 1. Arribem a la Vall d’Uixó, una mica més avall de Castelló, a mitja tarda. Potser no és el poble més bonic que et pots arribar a imaginar, però si véns de dinar al Racó de Canya, pots passar per alt moltes coses. Aquest restaurant, situat a Almenara, deixa ben clares les intencions amb unes rajoles que hi ha darrere la barra, en què sota un escut amb la bandera catalana es pot llegir aquest famós vers d’Estellés: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble.” No cal dir res més.

Bé, sí, dues coses. La primera és que s’hi menja més que bé i que els arrossos i les paelles són de dalt de tot, que diuen a Menorca. Com que és divendres, la majoria de clients rematen el dinar amb una copa i sobretaula. Quan s’acaba el patxaran, el cambrer ofereix licor d’herbes. La segona és que darrere la barra hi ha un segon element que atrau la meva atenció: és una fotografia de qui interpreto que és l’amo amb el gran Pep Gimeno “Botifarra”, l’home que ens ha acostat la cançó d’arrel tradicional, siguin albaes o romanços, a més de saber-se totes les dites populars valencianes de memòria.

Al vespre, a l’aire lliure i amb la resplendor d’algun llampec llunyà, assistim al Sopar Estellés que han organitzat ACPV i els Amics de la Vall. Aquests sopars són una tradició molt bonica per a recordar el poeta de Burjassot. Durant els mesos de setembre i octubre, la gent s’aplega per sopar i recitar poemes, sabedors que llegir i rellegir els poetes és la millor manera de mantenir-los vius. Hi ha sopars de tovalles, com el nostre, i n’hi ha de pa i porta, gràfica expressió que indica que cadascú es porta el menjar. Clou la vetllada Pau Alabajos, que és el cantant que més poemes d’Estellés deu haver musicat, juntament amb l’Ovidi, i que el fa reviure amb la “Sonata d’Isabel” i “Els amants”, entre més composicions, íntim i sensual.

Dia 2. Visita a la Casa Joan Fuster de Sueca, al número 10 del carrer de Sant Josep. L’espai en què va viure l’il·lustre assagista valencià, on va escriure milers de folis i on rebia amics i coneguts i els oferia whisky i conversa, ara acull el seu llegat. Són pocs metres quadrats, però amb una gran densitat d’objectes i obres d’art, en què conviuen litografies de Joan Miró amb cartes de lletra minuciosa de Salvador Espriu i anònims amenaçadors amb faltes d’ortografia que Fuster corregia. També hi ha algunes referències musicals, sobretot relacionades amb Raimon, de l’època en què Fuster es va implicar a fons en la promoció de la Nova Cançó i els Setze Jutges.

I ja que parlem de Raimon, posem rumb al GPS cap a la seva pàtria, Xàtiva. Passejar pel carrer Blanc implica una emoció especial per als qui hem crescut escoltant les seves cançons. El número 9, on va créixer, és un edifici estret de tres pisos, amb una botiga de llepolies a la planta baixa. Per un dels extrems, el carrer desemboca a la plaça de Sant Jordi, en què una escultura de Rafael Amorós ret homenatge al cantautor. Potser Xàtiva no és la ciutat més bonica del món, com sempre diu Feliu Ventura, però certament té molt d’encant, i tot passejant pels menuts carrers emblanquinats “ens ve el perfum d’una vesprada a l’Albereda i el sorollet dels teuladins a l’estació”.

Al vespre, som a Gandia, amb ganes d’escoltar el Diluvi, que en teoria ha d’actuar als Jardins de la Casa de Cultura. Però mitja hora abans de començar cau un xàfec impressionant enmig d’una tempesta de llamps i trons. La brometa amb el nom del grup és fàcil i les possibilitats que s’hagi suspès el concert, altes. Però no, l’escenari és ben cobert, l’aiguat s’atura i el públic, armat amb paraigües i impermeables, té ganes de festa. Folk festiu és justament una de les etiquetes que han penjat als joves músics del Diluvi. Segurament és una manera de definir això que fan, que és música alegre i combativa alhora, plena de referències i lletres de l’Ovidi barrejades amb texts propis.

Dia 3. Emprenem el camí de tornada cap a casa, però amb una aturada a Montcada, al nord de València. A la cerveseria Antull, que programa habitualment actes culturals i concerts, hi actuen Mireia Vives i Borja Penalba. És un vermut musical, amb la gent asseguda a la terrassa i ells dos al mig, que aprofiten una treva de la banda de música que hi ha a pocs metres per cantar les seves cançons. L’ambient és distès, les cerveses circulen a bon ritme i la quitxalla va de taula en taula. Per celebrar que fa bon dia i lluu el sol, acaben el concert amb una cançó nadalenca i una altra de bona nit. No passa res, som al País Valencià.

Per cert: hi hauríem d’anar més sovint, al País Valencià, els catalans del nord, per a prendre consciència que no som res si no som poble.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.