El diputat flamenc Peter Luykx, de la formació independentista N-VA –majoritària a Bèlgica–, va escriure una carta de felicitació al president Carles Puigdemont pocs dies després de la seva investidura. Li transmetia els seus respectes i el seu suport. Li explicava que havia pogut parlar amb el president Mas i que seria a Barcelona a principi de febrer amb una delegació del seu partit. Aquesta delegació va reunir-se divendres amb el conseller Raül Romeva. La traductora, editora i periodista Diana Coromines va aprofitar la visita per entrevistar Luykx i parlar dels processos d’alliberament nacional de Flandes i de Catalunya.

—Ja heu vingut unes quantes vegades a Barcelona per seguir el procés d’independència. Quin és el propòsit de la vostra visita, aquesta vegada? Espereu aprendre’n res que sigui aplicable a Flandes?
—La raó d’aquesta visita és la mateixa que les anteriors: connectar amb els catalans, interactuar amb les organitzacions locals i, sobretot, reafirmar el nostre suport a la causa catalana. També és la millor manera de mantenir-nos informats sobre com avança el procés. Fins fa pocs anys tothom mirava cap a Escòcia, on els nacionalistes havien fet un pas de gegant sota les regnes de l’SNP. Ara, el moviment regionalista a Europa el capitaneja el moviment independentista català. Per a nosaltres, Catalunya ha esdevingut un laboratori polític que ofereix lliçons sobre el procés que porta de la ‘devolution’ clàssica a la plena autonomia.

Tenim moltes coses en comú, però són dos mons diferents pel que fa a context social, polític i històric. Hi ha petites coses que es podrien aplicar al context flamenc, però allò que veritablement ha estat inspirador per a nosaltres és la voluntat i l’obstinació que durant tot el procés han mostrat tant els catalans com els seus líders polítics. Quan venim a Barcelona és com si carreguéssim les piles amb tota aquesta energia tan fantàstica.

—Vau ser un dels primers a felicitar el nou president de Catalunya. A la vostra carta, expressàveu la ‘importància de mantenir els lligams entre Catalunya i Flandes’; en quines àrees creieu que es poden enfortir, aquests lligams?
—Els pobles flamenc i català comparteixen una llarga història d’amistat i objectius comuns. La importància d’aquests lligams no es pot pas menystenir, i en un futur espero que puguem enfortir-los encara més. Tant Flandes com Catalunya són regions econòmiques capdavanteres a Europa; hauríem de nodrir els vincles que ens uneixen per establir una aliança forta en el terreny de les relacions comercials i els esforços diplomàtics. Flandes i Catalunya són al capdavant de la diplomàcia regional. Seria interessant, per exemple, de bastir projectes conjunts com ara ambaixades compartides que servissin d’estímul a unes altres regions d’Europa, mitjançant els nostres èxits econòmics col·lectius.

—Què vau pensar durant els tres mesos en què les forces independentistes, que havien guanyat les eleccions del 27-S, no trobaven la manera de posar-se d’acord?
—Si vols que et sigui sincer, sentia una gran decepció i fins i tot estava desencantat per la manera com anaven les coses. En el moment en què es va trobar el desllorigador, fins i tot preparava un petit article d’opinió en què demanava als polítics catalans que fessin pinya i responguessin a les expectatives del seu electorat. Per un moment vaig témer que tot el procés cap a la independència es pogués estancar per culpa dels conflictes entre partits. Afortunadament em vaig equivocar i vaig poder llençar aquell article a la paperera.

—Què es comenta, a Brussel·les, en relació amb els darrers esdeveniments a Catalunya?
—Els mitjans no informen gaire sobre la qüestió catalana, perquè és una qüestió que té una audiència petita. Tampoc no se’n parla gaire als debats polítics. La majoria de polítics no es volen mullar quan surt aquesta qüestió. Sovint tenen por de pronunciar-se en contra de Madrid. Els representants de l’N-VA podem fer un paper important a l’hora de despertar l’interès general sobre Catalunya; és el mateix objectiu que teniu vosaltres, d’encoratjar el debat sobre la independència i la pertinença a la UE.

—En una entrevista, just abans del 27S, vau dir que si els partits del sí guanyaven les eleccions calia dur endavant el procés al marge de l’oposició de l’estat espanyol. Però el govern del PP ja ha recorregut al TC contra la comissió d’estudi del procés constituent i la conselleria d’Exteriors, malgrat que entren dins els límits de l’estricta legalitat. Com creieu que cal procedir, si el Constitucional espanyol declara il·legals la conselleria i tota la tasca parlamentària i legislativa que intenta emprendre el govern?
—Continuo plenament convençut de la validesa universal del dret dels catalans a l’autodeterminació. En el cas que el govern espanyol i el braç judicial es continuessin oposant a la imminent declaració d’independència, caldria augmentar la pressió en tots els terrenys perquè Madrid respectés el resultat de les eleccions. Però, de moment, penso que Romeva i Puigdemont segueixen el camí correcte: aconseguir primer allò que es pugui dins els confins de la llei i intentar resoldre la resta després, mitjançant el diàleg polític.

—A vegades aquesta voluntat de fer les coses tan escrupolosament bé, dins els límits estrictes de la legalitat espanyola, suscita dubtes; i hi ha qui adverteix que tard o d’hora caldrà trencar amb l’estat espanyol. Com ho veieu, des de Flandes? Si us trobéssiu en aquesta situació, quina seria la ‘manera flamenca’ de resoldre-ho?
—El conflicte intern entre els partidaris d’una separació immediata, de soca-rel, i els qui prefereixen un enfocament més gradual no és aliè al moviment flamenc. No hi ha una ‘manera flamenca’ en la qual tothom conflueixi. L’N-VA és un partit que prefereix l’evolució més que no pas la revolució. Primer mirem de canviar el model d’estat federal que ara tenim per un de confederal, en què el nivell nacional es vagi evaporant i les regions consensuïn una nova forma de cooperació. Per a alguns, la independència és l’estadi final, mentre que a uns altres la possibilitat que s’eradiqui totalment l’antic estat belga els crea dubtes. Sempre és delicat de trobar un equilibri entre totes dues posicions, però al final la realitat acaba afavorint el consens.

—Darrerament s’ha discutit molt sobre si el període de transició ha de durar divuit mesos (tal com estableix el full de ruta pactat per Junts pel Sí i la CUP): alguns creuen que no és important i que no passa res si aquest període s’allarga. Alguns altres, que si s’allarga gaire podríem perdre l’oportunitat. Què n’opineu?
—Aquest risc hi és, és clar. A Flandes probablement tot aniria més de pressa. Si nosaltres tinguéssim la majoria parlamentària que us legitima a vosaltres, tiraríem endavant amb determinació. Nosaltres, però, tot just som la fase de convèncer la gent dels beneficis que tindria la independència. Per això a l’N-VA tenim un ‘think tank’ que es dedica a estudiar com construir la Flandes independent, i també en un projecte de constitució.

Però, tornant a Catalunya, crec que les coses es fan bé: tinc la impressió que el full de ruta s’aplicarà tal com és previst. Penso que la solució que ha permès d’anar endavant, amb el nou president Puigdemont (que és cent per cent independentista) és molt bona. És curiós com darrerament hi ha hagut un canvi en el lèxic, i ara feu servir paraules més distanciades, menys emocionals, com ara ‘desconnexió’ o ‘transitorietat d’una legalitat a una altra’. Vol dir que esteu en una fase en què, un cop ha quedat clar cap on aneu, els enginyers van treballant en els mecanismes per fer efectiu l’objectiu últim: la independència. És molt important, també, que hi hagi un ministre d’Exteriors, el Sr. Romeva, amb qui ens vam reunir ahir. És aquí on crec que cal centrar els esforços ara: a guanyar la confiança en el pla internacional. A dins ja no cal fer-la tant, aquesta tasca, perquè els catalans ja estan molt convençuts. Ara és imperatiu de treballar pel reconeixement a fora.

—El vostre partit ja ha avançat que donarà suport a una declaració d’independència de Catalunya. El ministre d’Interior belga fins i tot va amenaçar de trencar el govern si Bèlgica no reconeixia Catalunya. És lògic de pensar que la UE reconeixerà una Catalunya independent…
—D’acord amb el Tractat de Lisboa, la UE honora tres principis: el d’igualtat democràtica, el de democràcia representativa i, especialment, el de democràcia participativa. Si la UE fes fora les regions que volen assolir la independència mitjançant un referèndum, negaria els seus principis. L’N-VA vol que Bèlgica, com a estat de la UE, respecti aquest principi. Fins ara, la UE ha jugat a deixar passar el temps pel que fa a l’ampliació interna. Ara que Catalunya ha triat el camí cap a la independència, els líders de la UE hauran de pronunciar-se sobre la qüestió de la pertinença a la UE. Catalunya n’ha format part durant dècades i, per tant, creiem que és lògic que el nostre país adopti una actitud pragmàtica i constructiva quan s’arribi a aquesta nova situació. Si Europa vol ser alguna cosa més que una agrupació rígida i estàtica d’antigues nacions-estat, si vol ser una unió poderosa, ha de respondre a la dinàmica sempre canviant que té lloc al seu territori. La reunificació de l’Alemanya de l’Est i l’Alemanya Occidental fa vint-i-cinc anys demostra que la UE és capaç, si ho vol, d’afrontar amb pragmatisme els canvis inesperats. Seria força absurd de castigar ciutadans de la UE negant-los la ciutadania quan un estat membre es reorganitza internament. Seria una negació de tot allò que la UE vol representar. Voldria dir que als ciutadans no se’ls permet de decidir el seu futur i que la UE interfereix en la política interna dels estats membres.

—El moviment social en favor de la independència cada vegada va més de bracet amb les demandes de construir un país ben governat, més transparent, amb un bon control de la corrupció. Creieu que estem preparats per a aconseguir-ho?
—La corrupció s’ha de condemnar arreu, en tots els casos, a tots els nivells i sense excepció. Però no solament la corrupció; si una societat no està satisfeta amb les estructures que té, ha de lluitar per canviar-les. No fer-ho significa un gran fracàs de la democràcia. Evidentment, començar de zero pot ser una bona oportunitat de fer un país millor. En tot cas, és fonamental que en aquest moviment de base, la demanda d’aconseguir la independència i la de fer un país millor continuïn anant de bracet: aquesta és la benzina del procés.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb