Hi ha un llibre prim que sembla un quadern antic d’escola d’aquells de color blau, amb el títol enganxat en etiqueta i amb lletres de màquina d’escriure. N’hi ha uns quants, de vestits així com ell, que és com l’editorial Tres i Quatre va engegar la col·lecció Poesia, el 1973. El primer número va ser Grills esmolen ganivets a trenc de por, de Joan Navarro; el número vint-i-u, La ciutat del tràngol, de Manel Rodríguez Castelló; i, el vint-i-dos, aquest que us dic, de Vicent Andrés Estellés. Després n’hi va haver més, però avui ens quedarem aquí, a llegir el títol com un manifest, un recordeu per sempre el nom i la data que ara escric: Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941.

Jo en tinc la primera edició. És de l’any 1979. No recordo quan la vaig llegir, però sí que conservo la impressió que em va fer. Pels versos mateixos, és clar, la manera estellesiana d’explicar-nos el món; i pel títol també. Pel nom que conté. Joan B. Peset. El fragment d’història com a explicació i homenatge i petjada indeleble: ofici permanent.

No en sabia res, jo, fins aquell dia, de Joan Baptista Peset. I no sé si és gros, això, o significatiu, o si entra dins de les coses normals de la vida, però el fet és que la primera notícia que vaig tenir de la figura d’aquest home insigne va ser en vers. No: la primera-primera, en títol; que quedi clara ja d’entrada la intenció: el nom, la data, l’assassinat.

Després ja va seguir la resta, llibres d’història, articles, conferències, el col·legi major de la Universitat de València, l’avinguda, l’hospital, però d’entrada hi va haver els versos d’Estellés.

Perquè la literatura no ha de servir necessàriament per a res. Vull dir com a premissa o obligació. I és la bellesa que conté i prou, el gaudi que ens proporciona, un intangible que s’afegeix a les altres coses que som o que ens fem. Però de vegades passa això, que, a més a més, serveix. Per fixar imaginari, memòria. Per entendre una mica més el món. Per justícia, també.

Joan Baptista Peset Aleixandre formà part, en paraules de Joan Fuster citades per Pérez Moragon, d’una “admirable dinastia de metges, i de metges humanistes, que han deixat un rastre inesborrable en la vida col·lectiva dels valencians”. Doctorat en medicina, en química i en dret, impulsor (reeixit) de campanyes contra el tifus, descobridor d’un (també reeixit) tractament contra la meningitis bacteriana, rector de la Universitat de València, republicà i liberal, era un home estimat i respectat que va encapçalar la llista del Front Popular a València i que va guanyar les eleccions. Quan, l’any 1939, després d’assistir a la darrera sessió de les Corts espanyoles, ja era a Tolosa de Llenguadoc, contra tot consell va decidir de tornar. Encara va ajudar Negrín i Puche, el darrer rector de la Universitat de València, a volar cap a l’exili des d’Elda. Ell no s’hi va voler afegir. Perquè jo quin mal, per la família, per tot i pel que fos. Al camp de concentració d’Albatera hi va organitzar la infermeria. Des de la Model de València va maldar per millorar les condicions higièniques en què feien viure els presos. Hi va organitzar classes que impartia ell mateix. Li van fer un judici d’aquells per “auxili a la rebel·lió”. El van condemnar a mort. Quan va arribar la data que ens recorda el llibre de Vicent Andrés Estellés, el van assassinar: afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941.

Ara, d’aquí a no res, en farà vuitanta-cinc anys.

Tant de temps, tant de silenci, que no n’hauríem de parlar. Ni pensar-hi gens, ni esmentar-ho enlloc, ni saber-ne res.

I, en canvi, Ofici permanent.

No comptaven, aquests penosos fills de la ignomínia, amb el poder de la literatura. El poder, sí. De vegades penso que en té més que no ens pensem. Que aquí hi ha, alhora, la tenacitat de la investigació, el treball d’historiadors i periodistes i divulgadors, ciència i lletres unides per la cultura que ens fa la vida digna i que en tots aquests anys han anat ordenant el trencaclosques, explicant tot el que s’havia decretat que no existia. Hi ha tota aquesta feina imprescindible i hi ha la literatura, a més a més, que la destil·la i consolida i ens la transmet en conjunts inoblidables. En un ram de versos invictes. En una novel·la fonda.

Si avui tornem a parlar del doctor Peset, i a parlar-ne tant, és, molt probablement, per efecte de la literatura. Perquè tenim tan recent la novel·la que li ha dedicat Martí Domínguez. L’ha editada Proa. A la coberta, unes ulleres rodones, característiques, i lletres a ploma. I el títol, Ingrata pàtria. Tant de dolor. Tres hores abans de l’afusellament condensades en una novel·la. Tres hores per a conèixer els botxins, la rancúnia dels acusadors, l’enveja destil·lada en odi d’antics col·legues de facultat, noms que fins i tot van tenir carrer a València com un insult a la posteritat. Però les coses es posen a lloc. Els símbols són importants. També configuren el present. El carrer que havien donat a València, Marco Merenciano, a un dels denunciants (la primera sentència contra Peset va ser de trenta anys i un dia, però tres antics col·legues de la facultat de Medicina van protestar, hi va haver un segon judici i el van condemnar a mort: la cara més crua de la rancúnia estaborneix), ja fa uns anys que es diu Fèlix del Rio per homenatjar un activista veïnal. Ara, arran de la novel·la de Martí Domínguez, ha sortit a la llum el nom del president del tribunal que el va condemnar, Óscar Boán Callejas, d’historial sanguinari. Va ser batlle al municipi gallec de Cangas de Morrazo. La periodista Isabel Olmos en publicava l’altre dia un reportatge extens. Amb la fotografia. Perquè encara roman penjada allà a l’ajuntament. Ara l’equip de govern, del BNG, diu que la despenjarà. De mica en mica, les coses es posen a lloc.

Efectes palpables, ves per on, de l’intens viatge literari que és Ingrata pàtria. Una novel·la amb moltes veus per a evocar l’home bo i fer-nos-el present. Evocar Peset i les víctimes que van caure amb ell. Perquè no es pensés ningú que Peset era tan important que el mataven tot sol. Perquè en realitat era tan important, tan escarment col·lectiu, que els botxins van haver de buscar, des d’aquella cruel perspectiva, la manera de representar en el seu assassinat una acció rutinària.

Que no ho era gens.

Pretenien matar un símbol i no ho van aconseguir.

I sí: tornar a contar la història, i contar-la així, contar-la en art, és més que contar. Ho deia Blai Bonet i en els seus mots tot s’explica: “Contar, no! Recordar! Recordar, re-cor-dar, significa acostar les coses al cor.”

Perquè s’hi quedin.