The Washington Post · Simeon Tegel

Lima, Perú. Poques coses uneixen més els peruans que el menyspreu visceral per la classe política del país.

L’índex de popularitat del president interí del país, José Balcázar, s’ha mantingut estancat entorn el 15% al llarg d’aquests darrers mesos. Amb això, tanmateix, n’hi ha més que prou perquè superi folgadament la popularitat del Congrés del país, que fa temps que es troba en risc de caure per sota del llindar del 10%.

Fa una dècada que el país viu sumit en una crisi política que sembla que no tingui sortida. Els presidents s’hi succeeixen periòdicament, sovint entre escàndols de corrupció, i alguns es veuen obligats a fer un pas al costat després d’haver ordit autocops d’estat fracassats. Al carrer, la situació no és gaire millor: les morts de manifestants a mans de les forces de seguretat han esdevingut habituals i les reformes legislatives d’aquests darrers anys han adobat el camí perquè la delinqüència organitzada i la corrupció hi proliferin.

Després d’una primera ronda inconclusa, en què cap dels candidats ni tan sols s’ha acostat al llindar del 50% que li hauria calgut per a evitar d’anar a la segona, els peruans tornaran a les urnes al juny per elegir un president nou per desena volta en tan sols una dècada: el darrer president a servir una legislatura sencera fou Ollanta Humala, que va deixar el càrrec l’any 2016. D’aleshores ençà, el país ha vist tres dimissions, tres processos de destitució i una destitució per moció de censura. Sis presidents peruans han estat encausats per corrupció aquest segle, tres dels quals, condemnats.

La crisi política del país –beneït amb una gran riquesa cultural, històrica i també material– va més enllà de les institucions: en les eleccions d’aquests darrers anys, sense anar més lluny, s’han registrat múltiples casos d’intimidació electoral, incloent-hi atacs amb granades contra col·legis.

En teoria, els comicis d’aquest cap de setmana oferien als peruans l’oportunitat de redirigir el rumb polític d’aquesta nació andina assotada per la disfunció i la inestabilitat política. Però els resultats solament han refermat el control de les elits sobre la política del país.

“Els peruans som uns inútils a l’hora de votar”, afirma Beto Vizarreta, un votant de Lima de quaranta-tres anys, que es fa ressò d’un sentiment que molts ciutadans comparteixen: “Sempre acabem elegint candidats que ens traeixen. Què hi farem! Cada cinc anys fiquem la pota.”

Eduardo Dargent, politòleg de la Pontifícia Universitat Catòlica del Perú, explica que les queixes de Vizarreta no són infundades: “És un reflex d’una societat despolititzada i desinteressada, que no para gens d’atenció a la política.”

Dargent destaca que un 70% del país treballa en l’economia submergida, cosa que empeny molts peruans a decantar-se per polítics sense escrúpols amb l’esperança que obstaculitzaran qualsevol intent de gravar les activitats a què es dediquen. Es tracta d’un fenomen al qual Dargent es refereix com “la representació en canvi de no pagar imposts”.

Molts peruans coincideixen a culpar una persona de la disfunció política del país: Keiko Fujimori. Fujimori, una figura altament controvertida en la política peruana, és filla de l’ex-president Alberto Fujimori, el cleptòcrata condemnat per abusos contra els drets humans i per corrupció. Força Popular, el partit d’ultradreta de Fujimori, ha estat la força hegemònica de la política peruana aquesta darrera dècada.

Amb un 17% dels vots, segons els resultats preliminars, Fujimori ha estat la més votada dels trenta-cinc candidats –una xifra rècord– que s’han presentat als comicis. Els resultats també garanteixen que Força Popular sigui la força amb més diputats del Congrés unicameral del Perú durant una legislatura més.

Però els motius de la desafecció dels peruans amb la classe política del país van més enllà de Fujimori. Molts analistes apunten a factors estructurals i sovint deliberats.

Un dels factors més importants és la proliferació de partits minoritaris que fragmenten el vot i impedeixen la formació de majories clares. Es tracta de la clau que explica per què fins i tot una política tan profundament impopular com Fujimori hagi estat capaç de passar a la segona ronda del juny, en què els dos candidats més votats a la primera –Fujimori i Rafael López Aliaga– lluitaran cara a cara.

Un altre element a tenir en compte és que els partits peruans sovint no tenen una ideologia o un programa clars, fins al punt que semblen ser poca cosa més que un instrument al servei dels interessos personals dels dirigents.

Entre aquests interessos personals sol figurar el sistema d’universitats privades del país –de baixa qualitat, però altament lucratives– que atenen les classes mitjanes emergents del Perú. El Congrés ha blocat repetidament l’aprovació de mesures que haurien limitat els beneficis d’aquests centres, que són propietat dels caps d’uns quants partits principals del país.

Molts parlamentaris també tenen vincles estrets amb l’extracció il·legal d’or. Es tracta d’un sector que reporta uns 12.000 milions de dòlars anualment al Perú, significativament més que no pas la producció i el tràfic de cocaïna.

Fa poc, el Congrés va tombar una reforma molt anticipada que hauria obligat els partits del país a organitzar primàries per a elegir candidat. La majoria de candidats a les eleccions solen ser elegits personalment pels caps dels partits, sovint depenent de la quantitat de diners que hagin donat –de manera lícita o il·lícita– a la formació. Uns altres factors, com ara la popularitat i les credencials polítiques, rarament solen decantar la balança en favor dels aspirants.

La candidata al Congrés i ex-primera ministra Mirtha Vásquez, considerada una de les poques dirigents compromeses amb l’estat de dret i la democràcia al país, explica que aquestes formacions “no són sinó empreses, grups d’interès o fins i tot bandes criminals”. I afegeix: “Són pseudo-partits.”

El resultat de tot plegat és que Fujimori –l’única candidata a la qual la majoria dels peruans diuen que mai no votarien– ha passat a la segona tanda com a figura més votada, tot superant López per un marge de 2,6 punts. Els sondatges indiquen que Fujimori perdrà la segona tanda amb independència de qui sigui el rival.

I, per si no n’hi hagués prou, la composició del Congrés es tria a la primera ronda de les eleccions, no pas a la segona.

El 2016 i el 2021, l’èxit del partit de Fujimori a la primera ronda –i la desfeta consegüent a la segona– va deixar els presidents Pedro Pablo Kuczynski i Pedro Castillo, respectivament, amb parlaments hostils dominats per legisladors capficats a obstruir l’agenda del govern per qualsevol via possible, lícita o il·lícita.

Una altra font de disfunció és el sistema electoral peruà, que redistribueix els vots al Congrés dels partits més petits als més grans. L’objectiu original d’aquest sistema era evitar un parlament fragmentat i promoure l’estabilitat política: a la pràctica, l’única cosa que ha aconseguit ha estat distorsionar els resultats electorals en benefici dels partits més grans. En les eleccions del 2016, per exemple, el partit de Fujimori va obtenir un 36% dels vots, però se li van assignar un 56% dels escons: una majoria absoluta.

El rival de Fujimori a la segona tanda de les eleccions serà Rafael López Aliaga, ex-batlle de Lima. López Aliaga, que sovint ha estat descrit com el “Trump peruà”, ha denunciat repetidament ser víctima de frau electoral, sempre sense proves; també se l’ha acusat d’haver amenaçat de mort el cap de l’agència electoral peruana. Atesa la impopularitat de Fujimori, López Aliaga és el gran favorit per a convertir-se en president peruà aquest juny, un càrrec des del qual haurà de bregar amb un parlament dominat pel partit de Fujimori.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb