Els dies passen i així hem empès aquest any d’espera que ha passat volant tot i que se’ns hagi fet tan llarg. D’aquí a quatre dies tornarà a ser 21 de desembre i farà dotze mesos de les eleccions que vam aconseguir guanyar una altra vegada tot i haver estat convocades pel president del govern espanyol de la manera com ho van ser, i sense cap legitimitat. I entremig, què hem fet?

Ens hem manifestat tantes vegades com hem estat convocats, i alguna més, sovint enorgullint-nos de repetir els grans èxits de convocatòria cívica i pacífica, uns altres caient en les provocacions més previsibles, com aquest darrer dia de la constitució espanyola. Ens hem fet un fart de signar manifestos i donar suport a plataformes de tota mena, unes de vocació ben institucional, unes altres d’inspiració més trencadora o directament fantasioses, tantes, que potser ja n’hem perdut el compte. Ens hem atipat de fer sopars grocs i d’escampar llaços a pertot i de recollir diners en suport dels presos polítics i els exiliats. I ara hem après de pressa a organitzar dejunis per no sentir només impotència i mirar de fer costat als presos en vaga de fam.

I, mentre fèiem tot això, ens hem anat avesant a la situació, a la repressió generalitzada, a la presó i l’exili, malgrat que tot ho hem fet justament per evitar d’avesar-nos-hi. I fent tot això també hem acabat construint un nou folklore resistencial, amb marxandatge propi i tot, que malgrat que naixia amb les millors intencions, de vegades fa una mica d’angúnia. I no hem deixat de fer tot això i tantes coses més tot esperant pacientment algun fet, aquell moment, la guspira o el gest que finalment fes fer el tomb a tota l’energia que havíem acumulat, i que un any després no acaba d’acabar d’arribar.

Tot esperant un fet, un moment, un gest, dic. Com ara que el nostre moviment recuperés la iniciativa i deixés d’anar a remolc; però ni els dirigents empresonats o a l’exili n’han tingut la capacitat ni en cap moment n’han arribat a tenir prou els nous dirigents sobrevinguts, ni dels partits ni de les entitats. Com ara que el govern i el parlament, tot i estar lligats de peus i mans, mantinguessin una dignitat institucional capaç de passar per damunt la maledicència dels enemics interiors i exteriors; però crec que no ha estat així, per exemple, quan s’ha renunciat a la restitució del president Puigdemont o quan s’ha deixat que els mossos encara avui semblin dirigits pel 155. Com ara que partits i entitats, sobretot els partits, deixessin de fer apel·lacions retòriques a la unitat i es posessin de debò a treballar-la; però per ara veiem amb astorament com es multipliquen, per exemple, els candidats que es diuen republicans a les pròximes eleccions a la batllia de Barcelona.

Els dies passen i així hem empès tot un any dels fets d’octubre del 2017, d’ençà que va començar la repressió que els ha seguit, fruit del desacomplexament creixent del nacionalisme espanyol. I ara, vist tot això, què fem? Què més hem d’esperar?

Diu que el 21 de desembre el govern espanyol vindrà a la colònia catalana a fer una reunió de consell de ministres. Doncs potser que els fem notar que ja no acceptarem més tracte colonial i que va ser de debò que ara fa un any ens en vam emancipar. Aleshores, cal que esperem que algú ens convoqui a aturar el país aquell divendres? I després, si amb aquella plantada encara no n’hi ha prou, vindrà el dia que arrenqui la farsa de judici: deixarem que se’ls enduguin i continuï el segrest dels nostres representants civils i polítics? Caldrà que esperem que algú ens convoqui per alliberar-los?

Organitzem-nos com ens vam organitzar el primer d’octubre perquè aquestes dues dates siguin el salt endavant que hem estat esperant. Depèn de tots nosaltres que ho siguin. Si ens ho proposem, tornarem a ser molts, massa perquè ens aturin.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb