Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Nova polèmica, ara per l’eixida al carrer dels xiquets. La mesura, anunciada a so de bombo i platerets fa dies, semblava que ahir al matí s’havia acabat reduint a un permís, desconcertant, perquè els xiquets acompanyassen els pares al supermercat o la farmàcia. Però a darrera hora, i de manera precipitada, va eixir el ministre Illa no se sap si a rectificar. Va dir que es podria passejar però sense aclarir de quina manera, amb una ambigüitat esfereïdora que diu que aclarirà aquests dies vinents. Dir que tot plegat és sorprenent és poc. I per això ahir no solament l’oposició sinó gairebé tots els socis parlamentaris del govern espanyol se’n feien creus. Van arribar a protestar fins i tot polítics de Podem i les ‘confluències’ obedients. Amb raó. El desgavell és impossible de tapar.

Així aquest nou episodi remarca el desastre de la gestió de la pandèmia per part del govern bipartit que presideix Pedro Sánchez. Ja poden anar donant ordres a la Guàrdia Civil de perseguir les crítiques que si no n’encerten ni una –i no n’encerten ni una– això no ho adobaran pas amb la censura. La pandèmia té dues coses que fa que la situació política siga diferent de tot allò que hem vist fins ara: l’escala d’afectats, que equival al total de la població, i la intimitat del patiment i la por que cadascú aguanta.

I amb això, la política tradicional hi té poc a fer. Pedro Sánchez s’ha agafat aquesta pandèmia com una gran oportunitat per a consolidar-se al poder. Gairebé de manera personal i tot. Però resulta que ací les pràctiques habituals no valen.

Ell continua imaginant-se la política com un joc de propaganda, com una batalla de relats en què l’impacte mediàtic és el principal armament de l’arsenal. I tinc la sensació que no ha entès que la propaganda dura molt poc i és molt poc eficaç en un moment tan dur per a la societat com ho és aquest. Dissabte Sánchez va presentar la decisió de deixar eixir els xiquets gairebé com si fos un triomf personal seu sobre la pandèmia. I es va guanyar tots els titulars de la premsa. Però ahir la realitat se li girà en contra quan la gent va saber exactament de què parlàvem. Perquè d’allò que va dir dissabte a allò que va aprovar ahir hi ha un món de distància. En un altre temps això tindria una importància relativa, perquè una part de la societat ja s’hauria quedat amb el primer titular i la primera impressió. Però ara això no funciona per allò que explicava de la intimitat: de pares preocupats, amb tota la raó, pel neguit dels seus fills, n’hi ha milions i cadascun vol estar segur al cent per cent de què poden fer els infants i què no poden fer. Que se senten enganyats i burlats és la cosa més natural del món.

I, francament, si fos un problema amb els pares i prou! Però és que a Sánchez se li acumulen i se li acumularan encara més els problemes, perquè no es pot governar d’aquesta manera, encomanant-se només a les enquestes i als cops d’efecte com a única guia de l’acció política. No es pot fer mai, però ara encara menys.

Ell i el seu govern –és un altre exemple– fa setmanes que fan tombs i més tombs a la Renda Mínima Garantida. Pablo Iglesias la va anunciar com si hagués aconseguit assaltar el cel ell tot sol. I després ha desaparegut. En canviaren el nom per Ingrés Mínim Vital, a veure si així la gent oblidàvem de què parlaven en realitat i camuflaven la marxa enrere. Després vam descobrir que en realitat tan solament pretenien posar un nom, un eslògan, per sobre de retribucions que ja donen les autonomies, unes retribucions que, amb sort, el govern espanyol complementaria. I finalment fa quaranta-vuit hores ens hem assabentat que els diners del govern espanyol, si apareixen, aniran només a Andalusia, Extremadura i les Canàries. A això, doncs, a un complement en tres autonomies, hem arribat des de l’anunci que hi hauria una Renda Mínima Garantida per a tothom a tot l’estat espanyol. I, novament, quants milions de ciutadans que no cobren res perquè tenen el negoci tancat o perquè la seua empresa no obre es pensa el govern espanyol que oblidaran benèvolament que un dia els havien promès una cosa que no compliran?

Del primer dia que la Covid-19 va trencar la normalitat i Sánchez va pensar que allò era la seua gran oportunitat, hem assistit a un desconcert continu de mesures que s’anuncien i després no són ni de bon tros com diuen, de promeses incomplertes, de negacions i alteracions del significat de les coses, en bona part perquè aquest govern de Pedro Sánchez és un govern disfuncional però també perquè són quatre governs, el PSOE, Sánchez, Podem i Esquerra Unida, barallant-se pels titulars. I sobretot perquè Sánchez és l’arquetip del polític frívol i inconsistent que cap país no necessita en un moment com aquest.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.